Feia temps que no compartia una de les meves teories vitals. A veure què et sembla aquesta que diu que quan una persona és bona en més d’una disciplina, no és per casualitat; és per mètode o personalitat. Això ho veiem en molts esportistes. Michael Jordan, després de ser un dels millors jugadors de l'NBA, es va posar a jugar a golf. I també en àmbits científics. Per això suposo que ens preocupem d’educar-nos i d'educar els nostres fills en l’esforç i en els bons hàbits. És a dir, que l’èxit no depèn de la genètica, sinó de la feina ben feta i del compromís.

Diuen que calen 10.000 hores per esdevenir expert en una matèria. Personalment, en el tema del vi, les tinc fetes fa anys, i això que legalment en fa 25 que m’hi dedico. Si conto totes les vacances entre vinyes, les converses familiars al voltant del vi, els amics dels meus pares experts en enologia, fent els deures entre les caixes de la botiga, experimentant una enciclopèdia olfactiva... De vegades, quan en pregunten per què m’hi he dedicat, penso que la veritat és que sabia que jugava amb un cert avantatge. En el tema de la comunicació, que és el meu altre món, doncs suposo que l’entusiasme, bons mestres i el suport familiar han fet la resta. Encara que la columna vertebral sempre és perseguir el que hom estima.

Però posem-ne exemples gràfics. Leonor Watling és una gran actriu. Per cert, ara que han anunciat que Rigoberta i Tosar presentaran els Goya d’enguany, vull deixar constància que em va encantar com el va presentar l’any passat amb la seva companya i amiga Maribel Verdú. Però el que més m’agrada de la Leonor és com canta. Era i soc molt fan de Marlango. No sé quin temps verbal fer servir, perquè aquesta banda —formada el 2002 amb Watling i els músics Alejandro Pelayo i Óscar Ybarra— va demanar, fa un parell d’anys, un permís als seus incondicionals per fer una pausa per pensar. La meva pregunta, però, és una altra: és possible que ser bona en més d’una cosa et resti credibilitat en l'àmbit públic? A Paula Echevarría —model, influenciadora i actriu (i, segurament, no per aquest ordre)— li pregunten si té la síndrome de la impostora a l’hora de dissenyar la seva col·lecció per a Primark. Explica que no és dissenyadora, però que, a partir de prototips, ella crea els seus dissenys, canviant-ne les mànigues, apujant-les, abaixant escots i posant botons, entre altres coses. Echevarria és una dona que destil·la estil a la televisió, a les xarxes, com a actriu i com a model. I a qui li piqui, que es rasqui. Està espectacular a Got Talent i segur que ha estat més de 10.000 hores davant d’una càmera.

És possible que ser bona en més d’una cosa et resti credibilitat en l'àmbit públic?

Com més coses fas, tens més fronts per sentir-te una impostora? O perquè te’n facin sentir? A l’estudi de Dones del Vi 2024 fet amb l’Instituto Más Mujeres, un 65% de nosaltres tenia la síndrome de la impostora en el món enològic. I és una cosa encara més comuna entre les dones, com també ho és la por de conduir, a causa de la poca autoestima i de sentir que podem fer mal als altres. És la sensació que ets un frau i que els teus èxits només són fruit de la bona sort. Es tracta d’un dubte cap al teu potencial que fa que les dones continuem sense confiar en nosaltres mateixes.

El que sí que ens creiem és el rol de mare o de cuidadores, perquè el sentim com un instint bàsic. Aquesta setmana he pogut anar al cine a veure, oh miracle, una pel·lícula d’adults. Ho dic com un triomf. El fet és que, com que estic un 85% del temps amb els meus fills, és difícil que vagi al cinema si no és amb ells. Sí, les mares sempre som bones en més d’una cosa. Ser mares i no deixar de ser dones… que ja és molt! Per on anava... Doncs vaig anar a veure La vida de Chuck, la nova pel·lícula de Mike Flanagan, basada en un conte de Stephen King i, oh sorpresa, no és de terror. O sí, perquè sense fer-ne un espòiler galopant, parla de la mort, que, sens dubte, és la nostra por més gran i més comuna. El protagonista és un comptable que volia ser ballarí. Quants cops, per intentar agradar als altres, o fer el que cal, deixem anar com un globus enlaire les nostres passions? Sí, quan ho dic, visualitzo la nena amb el globus vermell de Banksy. I suposo que quan mors tampoc no et donen crèdits per ser multidisciplinari. Veig que la gent que té una feina “normal” (ho sé, no significa res, però ja m’entens), després tenen necessitat de gaudir d’uns hobbies bestials. Com era aquella frase de “si converteixes una afició en la teva feina, és com si no treballessis mai”? O la feina és feina, encara que en gaudeixis molt? Suposo que, com tot, el que converteix de somni a malson és la mesura de les coses.

Als meus fills sempre els dic que ser bo està mot bé. Però que massa bo, vol dir ase. Ho dic perquè ara a les feines el que et demanen és que siguis bo en tot, per estalviar-se llocs de treball. Tu fas el guió, el vídeo, l’estilisme, la producció, la localització, l’edició, la publicació i fins i tot la convocatòria. Natalie Portman, a part de tenir un Oscar, té la llicenciatura de psicologia a Harvard. A les persones que tenen múltiples carreres professionals se'ls diu que tenen “multipotencialitat”. Els polímates es distingeixen pel seu domini i la seva experiència en alguns camps, és a dir, que són pràcticament sinònims. Els límits de les professions són cada cop més difusos. En fi, que ser bo en més d’una cosa no penalitzi —com quan tens més d’una feina, de cara a Hisenda—, sinó que serveixi per multiplicar la capacitat interdisciplinària, sigui quin sigui l’àmbit. Perquè ja sabem que res no és exacte i que u més u, de vegades, fan tres.