Corre el rumor que Pedro Sánchez, i no només ell, té dins del seu guió guardar-se la carta desesperada (una mena de comodí) d’una legislatura constituent. Per resumir: l’any que ve, la “majoria plurinacional” tan proclamada per Iván Redondo no sumaria prou escons per a l’objectiu de “frenar l’extrema dreta”, atès l’auge disparat de Vox, de manera que tot apuntaria a una inevitable suma d’escons entre aquest partit i el PP. Ara bé: una altra manera d’evitar que aquesta suma formi majoria seria no sumar-la, és a dir, proposar una majoria constituent. Una de ben excepcional, plena de contradiccions i de pactes contra natura, però entesa i justificada només com un període breu que consistís a actualitzar (ladies and gentlemen) la Constitució espanyola. La qual cosa requeriria majories alternatives, a saber: un “gran pacte” entre els dos grans partits que s’han repartit el poder fins ara, és a dir, PP i PSOE.
Fer això sembla impossible ara, és clar. Semblen encara jugar al guerracivilisme de nacionales contra rojos, amb declaracions i activitats parlamentàries plenes d’odi i d’antítesi. Per això dic que es tractaria més aviat una carta desesperada: podria ser que PP i PSOE simplement no poguessin permetre’s, cap dels dos, que Vox accedís de manera tan contundent al poder. Primer, perquè l’accés de l’extrema dreta al poder a Espanya no s’ha vist formalment des d’abans del 78 i, anteriorment, des de l’inici de la Guerra Civil. Ara ho faria amb vots que la legitimarien i no amb un cop d’estat formal, és clar, però el cas és que allò que Vox arrossega en el seu ideari (i les seves declarades intencions) casa massa malament amb l’aura democratitzadora, modernitzadora, oberta i inclusiva d’allò que volia ser la Constitució del 78. És a dir, és el regne mateix qui no s’ho podria permetre: començar a il·legalitzar partits, per exemple, és començar a desfer tot allò que, teòricament, es volia protegir en la tan venerada Transició. Però també hi ha una segona raó, més mundana: si Vox accedeix al poder, es trenca el bipartidisme oficial d’una manera molt més sagnant que la influència puntual que hi han tingut en el passat formacions frontissa com CiU, PNB o, fins i tot, ERC i Bildu (i, si volen, també l’esquerra de l’esquerra tan desitjada per Rufián). L’accés de Vox al poder central trencaria el joc de l’alternança d’una manera massa crua, massa perillosa. Fins i tot per al PP, o per a la part “civilitzada” del PP.
Que l’independentisme participés en la jugada em semblaria indigne. La trampa seria massa evident, i l’enèsim autogol massa insuportable
Els defensors d’aquesta teoria argumenten que no tothom al PP és com Isabel Díaz Ayuso i Esperanza Aguirre (que fa poc, en una entrevista, posava la unitat d’Espanya com a valor principal, per davant de la vida o la propietat privada, en referència a allò que l’acostava a Vox). I que, fins i tot amb l’ajut del Papa (que fa poc també abominava de l’extrema dreta espanyola i la veia, literalment, com un perill), es podria legitimar argumentalment una renovació del pacte constitucional on estarien convidats PP i PSOE, però també Junts i PNB i Esquerra i tothom qui volgués participar en la gran nova operació Reformista. I de president? No cal un president que sigui diputat, a Espanya. I de pares de la Constitució, encara n’hi pot haver un munt.
En aquesta hipòtesi (repeteixo: és una simple hipòtesi), que l’independentisme participés en la jugada em semblaria indigne. Primer, perquè les demanes de reforma a fer són massa nombroses (com a mínim, estem parlant del reconeixement nacional, d’un DNI propi, de les seleccions esportives, d’un concert econòmic, de representació internacional, de competències veritablement exclusives...). I, segon, perquè abraçar el reformisme espanyol ja es veu ara en directe com acaba: amb un colossal engany, com a mínim, i, com a màxim, amb una nova gàbia “d’or” (de paper d’alumini) que ens durés cinquanta anys més i de la qual, com ens succeeix ara, no poguéssim ni queixar-nos, perquè “la hemos votado entre todos”. La trampa seria massa evident, i l’enèsim autogol massa insuportable: vam votar l’1 d’octubre, hem estat tota la vida negociant la simple supervivència i ara ja res no és tolerable per sota del respecte explícit (o l’exercici directe) al dret a l’autodeterminació. I això va tant per als d’allà com per als d’aquí. Perquè tant ho saben ells com ho sabem nosaltres.