Si poguéssim cremar al foc de Sant Joan els mals pensaments, potser hauríem de triar la inevitable sensació que la dreta espanyola es troba a les portes de governar. Intentem no pensar-hi perquè potser no ens agafa als catalans prou preparats. O potser sí.
Els fets són irrefutables. Ja fa anys que cap enquesta dona la més mínima possibilitat de repetir un resultat al Congrés dels Diputats en què sumi més tot l’espectre que els diputats de Vox i PP junts. Recordem que PP-Vox no mana per un sol diputat. Els resultats de les darreres autonòmiques del 2025 i 2026 a Extremadura, Castella i Lleó, Aragó i Andalusia són inapel·lables com a primàries. Han donat una clara victòria al PP i a Vox com a conjunt, i han enfonsat electoralment al PSOE. En la suma d’aquestes 4 eleccions, el conjunt PP-Vox ha passat de 184 a 195 diputats, mentre que el PSOE, de 109 a 94 diputats. La tendència és prou clara per concloure que el canvi de cicle d’esquerres a dretes al Congrés és del tot imminent. Una altra dada històrica fa sospitar que el temps del PSOE s’ha acabat: Aznar va ser president del 1996 al 2004; Zapatero, del 2004 al 2011; Rajoy, del 2011 al 2018, i Sánchez, del 2018 fins ara. Els cicles de vuit anys semblen, doncs, bastant assentats en la democràcia espanyola des de fa prop de trenta anys. La pregunta no és doncs si la dreta tornarà a la Moncloa, ja que podem treballar amb la idea que ho farà a molt tardar el 2027. La verdadera pregunta és què farà quan mani. Hem d’estar preparats per afrontar, doncs, un nou cicle de dreta espanyola. Intentem pensar en què ens pot afectar als catalans.
Queda clar que per mi la prioritat absoluta en l’àmbit nacional serà la defensa de la llengua catalana
Si analitzem què va passar a Catalunya en el darrer mandat del PP, 2011-2018, veiem que coincideix sospitosament amb l’època del procés. S’han vessat rius de tinta sobre aquest període. Però, per a l’electorat nacionalista-catalanista-independentista, no va ser un mal moment. Una altra qüestió és com vàrem acabar. No hi entraré. Queda clar que per mi la prioritat absoluta en l’àmbit nacional serà la defensa de la llengua catalana.
També és cert que amb l’arribada del PP, i coincidint amb l’explosió independentista, es va produir el fenomen de la judicialització de la política. Hi ha un consens entre els politòlegs menys partidistes a observar que, en efecte, a partir de l’infaust recurs sobre la sentència de l’Estatut, les causes de judicialització de partits i líders han estat a l’ordre del dia de la política. A banda de l’enormitat del dossier català, que encara continua actiu, han sorgit, en aquest període de govern del PP, les macrocauses de corrupció en tots els partits estatals, que han convertit sovint el relleu en les institucions judicials en una magna batalla partidista. Aquí es fa difícil de veure com aturarem la disbauxa processal, que fa que els casos de presumpta corrupció serveixin essencialment per distreure l’atenció sobre tots els temes de país. És obvi que cal tenir cura de com actuen els polítics i que han de retre comptes. Però ha quedat prou evident que les causes judicials s’allarguen, s’encallen o s’acceleren, es filtren i es compliquen en funció d’interessos poc clars, malgrat que la justícia és i serà un bastió de la democràcia.
Però el més greu és què farà la dreta que després l’esquerra no pugui esmenar. En matèria social, la dreta té tendència a retallar i a privatitzar. A veure com s’hi posen i com ho patim. En matèria de drets dels migrants, possiblement posaran ordre, dins d’uns límits que no sabrem valorar fins que ens hi trobem. En matèria econòmica, dependran molt de com es comporta Europa davant de les crisis energètiques i aranzelàries, que ningú sap del cert per on aniran. La Xina imposarà la seva llei industrial i tots ballarem al seu so. La despesa en defensa serà el mantra que, com a contrapartida proteccionista, pot ser un estímul. Un govern de dretes hauria de ser més fàcilment adaptable a l’increment de la despesa en defensa. I com que tenim els fronts militars molt lluny, en principi no haurem de patir per la restauració del servei militar. Tot i així, continuarem patint els problemes de burocratització de l’Administració i del control de les grans corporacions bancàries.
No queda tan clar que el cicle de govern sigui de vuit anys. Podríem entrar en un període d'inestabilitat política en futurs cicles electorals en què la impossibilitat de tenir majories estables afebleixi el govern central. La pròpia dinàmica destructiva dels darrers anys pot portar a la creació de més partits de dretes i crear un panorama a la francesa o anglesa. Apassionant. Quan el cicle de dretes torni, els catalans hauríem, sobretot, d’aprofitar tot el nostre potencial de construir país teixint a Espanya, Europa, els Estats-Units, la Xina, on calgui, les complicitats necessàries per crear riquesa, com sempre hem fet quan hem prioritzat Catalunya.