Comencem dient les coses clares; l’obra de teatre (per dir-ne d’alguna manera) de la companyia Teatro Sin Papeles sobre les discriminacions relacionades amb la llengua catalana no era una crítica, no era una sàtira i no era una comèdia. Tampoc no era un acte transgressor emparat en la llibertat d’expressió. Va ser un acte de violència. Ras i curt. Va ser un acte de violència premeditat i construït sobre el capgirament de les dades objectives contra els catalanoparlants, contra les persones de fora que volen aprendre català i contra qualsevol persona decent que visqui a Catalunya. I bona prova d’això és que moltes persones no van tenir esma de veure el vídeo de l’espectacle perquè sabien el mal que els provocaria. Jo mateix m’hi vaig resistir, cansat d’aquesta mena d’agressions, però al final el vaig mirar i, efectivament, em va provocar allò que l’Enric Larreula va batejar com a “dolor de llengua”. Feia temps que no veia una manipulació sectària com aquesta.

Com que imagino que tothom ha vist l’obra, no la descriurem ara i aquí. Però sí que cal apuntar que la base argumental d’aquesta farsa patètica és la mateixa que fa servir la ultradreta. Es basa en una dicotomia falsa. Salut o llengua catalana? Drets o llengua catalana? Feina o llengua catalana? Mai no diuen: salut i llengua catalana. Sempre contraposen la llengua a qualsevol cosa bàsica, per blindar el seu privilegi, la seva mandra i el seu racisme. Aquestes noies, brandant un progressisme de pa sucat amb oli, es van convertir en altaveu del discurs catalanòfob del PP i de Vox, en un acte pagat amb els diners de tothom i amb el segell de l’Ajuntament de Barcelona. Com sempre passa, aquesta dicotomia no la farien a cap altre país del món. Si visquessin a Finlàndia no gosarien dir: “Què és més important, que jo renovi la meva documentació o que jo parli finès?”. Perquè el coneixement del finès va vinculat a la regularització, per descomptat. Però si duem la falsa dicotomia a l’extrem, els diré que per a mi és més important que aquesta noia parli català que no pas que renovi la seva documentació o que trobi feina. Perquè el futur del meu país passa per la pervivència de la meva llengua i no pas perquè aquesta persona visqui aquí. Només faltaria. Catalunya i jo podem viure sense aquesta noia, però no podem viure sense el català. Si he de triar, com diu ella, ja pot anar marxant perquè la llengua es queda.

Cinc segles després de l’extermini de nacions senceres i de l’eliminació de les seves llengües i cultures, alguns descendents d’aquells pobles alienats i desarrelats venen a Catalunya a imposar la llengua dels seus botxins i dels seus senyors. Es pot ser més servil?

M’emprenya que ataquin la meva llengua i el meu país, però m’emprenya encara més que espectacles com aquest facin mal als migrants que venen a Catalunya a treballar, a integrar-s’hi i a formar part de la nostra gent. Dijous mateix, quan esclatava l’escàndol, vaig anar a un centre sanitari privat de Sarrià, per raons que no venen al cas. La infermera era sud-americana i parlava un català impecable. No va poder ser més atenta i empàtica. La doctora també era sud-americana i no parlava català, però em va entendre perfectament en català. Hauria preferit que m’atengués en català i escrivís la recepta en català, però no es pot tenir tot a la Catalunya autonòmica. Per això m’emprenya que l’obra de Teatro Sin Papeles hagi estigmatitzat el col·lectiu migrant i hagi esperonat la demagògia ultra. La pregunta és simple: aquesta obra va fomentar la convivència o va crispar l’ambient? No cal respondre, naturalment, perquè tothom sap la resposta. Una persona migrant que visqui a Catalunya i maldi per aprendre la nostra llengua com a vehicle de progrés ho té avui una mica més difícil que ahir, perquè s’han generat nous prejudicis en contra seva. Enhorabona a les actrius amateurs i enhorabona a l’Ajuntament de Barcelona.

Una de les presumptes actrius va explicar, al final de l’acte, que prové d’El Salvador. Segons va dir, allà no és benvinguda per la seva condició de periodista. Això ho hauríem de contrastar, atès que amb la seva farsa teatral han perdut la presumpció de versemblança i tot el que puguin dir ha de ser posat en quarantena. Suposo que presentar-se com a víctima del president Bukele suma punts a les files de l’esquerra dogmàtica. Però allò que sí que podem donar per fet és que el seu comportament i el de les seves companyes és el somni més humit de Pedro de Alvarado i tota la catèrvola de conqueridors castellans d’El Salvador. Allà van derrotar els tres regnes indígenes que hi havia i van assassinar desenes de milers de persones, començant pel mític cabdill Atlacatl. Cinc segles després de l’extermini de nacions senceres i de l’eliminació de les seves llengües i cultures, alguns descendents d’aquells pobles alienats i desarrelats venen a Catalunya a imposar la llengua dels seus botxins i dels seus senyors. Es pot ser més servil? Afortunadament, ningú ja no treballa físicament a les encominedas colonials, però algunes continuen treballant com a colonitzadores per als seus antics amos de Castella.