Un cop admès —cosa que gairebé ningú raonable discuteix— que Pedro Sánchez esgotarà el mandat fins a l'última setmana constitucionalment possible, la pregunta interessant no és ja el quan, sinó el com. Si ha decidit intentar continuar després de la tardor del 2027, sota quina arquitectura electoral pensa presentar-se a una contesa que les enquestes, amb monotonia gairebé profètica, dibuixen com a adversa? La temptació és respondre amb peresa: "Sánchez no té pla, només tàctica". Però crec que és al revés. Qui ha sobreviscut a unes primàries perdudes, a un comitè federal hostil i a diverses derrotes encadenades no és un improvisador: és un estrateg que confon, deliberadament, el seu llarg termini amb el soroll de cada setmana.

L'esquema descansa sobre dos pols i una pinça. El primer és la construcció acuradament subsidiada d'una agrupació a l'esquerra del PSOE capaç d'aglutinar l'electorat dispers que el 2023 va sostenir Sumar i Podemos —i que avui, davant l'esfondrament simultani d'ambdues marques, vaga sense pàtria política. El segon és el viratge del PSOE cap al centre, espai anormalment buit per la cautela del Partit Popular, per esgarrapar al votant moderat el mig milió llarg de vots que separa, en cada cicle, la victòria suficient de la derrota irremeiable. La pinça és la suma. Tot el càlcul consisteix en què les dues llengüetes es tanquin alhora, sense que cap de les dues es trenqui pel camí.

Comencem pel flanc esquerre. L'aritmètica del juliol del 2023 va ser inequívoca: Sumar va obtenir una mica més de tres milions de vots —amb Podemos integrat a la coalició— i va aportar una part central de la geometria que va permetre la investidura de novembre. Avui, després de la ruptura entre Yolanda Díaz i Ione Belarra i els errors d'un lideratge que ni dirigeix ni convoca, aquest cabal està en caiguda lliure, molt per sota del llindar que faria matemàticament reproduïble l'amalgama, i no bloc, d'investidura. Sánchez ho sap: si aquests vots es queden a casa, la seva renovació és impossible; si els recull ell mateix, perd els del centre. L'única sortida és construir —finançar mediàticament, alimentar amb declaracions, dotar de protagonisme institucional— un altaveu que els reculli sense contaminar la marca socialista. La hipòtesi Rufián, suggerida ja amb prudència per alguns i amb entusiasme pels subvencionats, és plausible precisament perquè ja opera: un perfil entrenat al plató, ideològicament flexible, sense cost d'imatge per a la Moncloa. No importa que el vehicle es digui Esquerra, una marca nova o una recomposició de les restes de Sumar; importa que compleixi la funció. Sánchez no necessita un aliat: necessita un col·lector.

Tancat aquest flanc, el viratge al centre es fa executable. El PSOE ja ha començat, amb discreció, a modular el discurs: menys èmfasi en l'eix memorialista, més en l'“estabilitat econòmica”; moderació verbal en política exterior; la picada d'ullet ocasional a la gestió sobre l'èpica. És el manual clàssic —Felipe González el va executar amb mestria el 1986 i el 1989—, però ara Sánchez no aspira a una majoria centrista ni a una hegemonia cultural: aspira a recuperar dos o tres milions de votants que el 2023 es van quedar a casa o se'n van anar al PP —fins i tot a Vox— per afartament, no per convicció. Aquest electorat és reconquerible sempre que l'oferta de l'adversari no acabi de fer-se veritablement convincent.

I aquí entra el tercer vèrtex: el problema Feijóo. Després de gairebé tres anys d'oposició, Alberto Núñez Feijóo ha comès el mateix error: confondre la prudència amb la cautela i la cautela amb la inacció. La distinció és decisiva. La prudència és virtut aristotèlica —phrónesis, 'coneixement del moment oportú'—; la cautela és hàbit gallec, el de qui espera al revolt que el contrari s'estimbi. Però Sánchez no s'estimba: rectifica, pacta, decreta, ocupa la pantalla i no es rendeix. El gran error del líder popular ha estat renunciar a marcar agenda quan el carrer la hi lliurava: l'amnistia, els informes de l'UCO, les imputacions de l'entorn familiar del president, la trama Cerdán-Ábalos. Cap opositor europeu ha disposat en aquest cicle d'un repertori comparable. I, tanmateix, les enquestes donen al PP un avantatge amb prou feines suficient per governar amb Vox, no per arrasar. Que un Executiu amb aquests passius no hagi estat ja desallotjat és, tècnicament, el miracle Feijóo al revés.

La conseqüència és doble. Sánchez guanya temps: cada setmana sense alternativa nítida és una setmana d'avantatge per al pla del centre. I s'obre a Gènova un dilema intern que la disciplina ha mantingut ocult. L'únic quadre popular amb autoritat per substituir Feijóo —si el partit arribés a aquesta conclusió— és avui Juan Manuel Moreno: la recent victòria electoral inapel·lable, capacitat demostrada de parlar al votant de centre sense perdre el de dretes i una biografia neta d'operacions internes. Que hi aspiri o no és secundari; el que és decisiu és que existeix, i la seva existència —juntament amb la por a Vox— condiciona cada moviment de Feijóo. Un partit que dubta del seu candidat un any abans de la cita és, gairebé sempre, un partit que perd.

Sánchez ha estat, en cada disjuntiva, l'actor audaç; i la fortuna —combinada amb un opositor caut— l'ha acompanyat

Queda el quart vèrtex, el més incòmode: el factor Sánchez. Qui observi l'última dècada amb honestedat admetrà que el president ha guanyat, una rere l'altra, batalles que es consideraven perdudes. Les primàries contra Susana Díaz, després de ser descavalcat pel seu propi comitè. La moció contra Rajoy, sobre una geometria inviable segons el parer de tots. La investidura del 2020 amb Iglesias, impossible tot just unes setmanes abans. I, sobretot, el juliol del 2023, quan, donat per liquidat, va retenir la presidència amb PNB, Junts, Bildu, ERC i companyia. En cada episodi la lectura prèvia va ser la mateixa —"no pot"— i la conclusió, idèntica: va poder. Maquiavel, en el capítol XXV d'El príncep, recorda que la fortuna afavoreix l'audàcia. Sánchez ha estat, en cada disjuntiva, l'actor audaç; i la fortuna —combinada amb un opositor caut— l'ha acompanyat. No hi ha cap raó sòlida per descartar que ho torni a fer.

Aquí acaba la inducció i comença l'advertència. Deixar que Sánchez arribi a una nova cita amb les enquestes avui en contra seva no és una garantia: és un exercici d'altíssim risc. Els catorze mesos que separen el present de la tardor del 2027 és prou temps per subsidiar un pol esquerrà, executar el viratge al centre, capitalitzar qualsevol deteriorament econòmic exterior i aprofitar un error com una casa de l'adversari que la cautela de Feijóo fa gairebé inevitable. L'oposició que espera el miracle d'un col·lapse espontani està substituint l'estratègia per la fe. I la fe, en política, és el luxe que només es permeten els qui en el fons no volen governar.

Sánchez, en canvi, sí que vol. I fa almenys dotze mesos que construeix el tauler sobre el qual jugar una partida que, segons les travesses d'avui, té perduda. L'operació és clàssica: deixar que l'adversari hi confiï; obrir al flanc esquerre un canal de drenatge emocional que recuperi el votant fugit; buidar el centre, no per convicció, sinó per geometria; i esperar l'error contrari, que en política mai triga massa quan una de les dues parts ha decidit no provocar-lo. Subestimar aquest disseny és confondre, com gairebé tothom continua confonent des del 2014, la baixa popularitat del personatge amb la baixa capacitat estratègica del jugador. Una mesura l'afecte; l'altra, l'habilitat. En democràcies mediàticament saturades, sempre guanya la segona.

L'oposició encara té temps d'evitar-ho, però amb la condició de fer el contrari del que ha estat fent: marcar agenda en comptes de seguir-la, plantejar una alternativa programàtica completa en comptes de gestionar el desgast aliè i resoldre com més aviat millor si el seu candidat és l'adequat o si la pregunta mereix, almenys, ser formulada. Catorze mesos són una eternitat a l'univers Sánchez, i són també el termini de què disposa l'oposició per decidir si vol guanyar o si prefereix, una vegada més, esperar que l'adversari perdi sol. La història recent ensenya que, amb aquest president, aquesta segona opció no ha funcionat mai.