L'èxit de la Diada ha produït una barreja de suor freda i d'entusiasme caut entre els generals del Règim de Vichy. D'una banda, sembla que a can Godó veuen possibilitats de tornar a pressionar Espanya amb alguna comèdia patriòtica de caràcter convergent; de l'altra hi ha el perill que el vell món de CiU torni a fer un pas en fals i obri un altre cop la caixa de Pandora.

Des que han perdut el control de l'autonomia, els nois d'Artur Mas que no s'han fet amics de les tesis iugoslaves d'Enric Juliana i de Jordi Évole s'han fet amics del carrer. La mateixa ANC mai no havia estat presidida per una figura sortida directament dels antics governs de CiU. La vella convergència sempre s'ho havia sabut fer venir bé per mantenir una distància amb el poble i manava a través de figures interposades.

A diferència de Dolors Feliu, Elisenda Paluzie, Jordi Sánchez i Carme Forcadell venien de l'activisme progre i eren fàcils de fer passar per caps calents d'esquerra. Si Feliu lidera l'ANC és perquè ni Jaume Giró ni Laura Borràs no han donat el rendiment que s'esperava. La por de no poder sucar és tan intensa que avui et pots trobar un Salvador Sostres i un Francesc Abad fent el boca a boca a Xavier Trias braç a braç per mirar de ressuscitar-lo. Només cal llegir aquest parell per veure que el PdCAT i el Front Nacional ja confraternitzen en els pobles.

La pregunta que es fan ara a la cort de Vichy, doncs, és quin comportament electoral tindrà la gent que va assistir a les manifestacions de diumenge. Hi ha moltes eleccions i molts milions en joc, i cal veure fins a quin punt els partits de CiU suren o s'enfonsen. És probable que, aquest any, els quadres convergents que veuen perillar la nòmina o l'hegemonia del seu món s'hagin sentit especialment motivats i que hagin contribuït a donar un vernís d'èxit a la Diada. El rebuig que genera la rendició descarnada d'ERC també devia ajudar a omplir els carrers.

El problema és que l'èpica dels carrers és una reminiscència de la Transició i que ja ha donat tots els fruits que podia donar. La vella convergència va liderar el procés esprement el record nostàlgic de la manifestació de l'Estatut de 1978, aquella del famós milió de catalans. Amb la mort de Franco, les manifestacions es van tornar importants: van servir per legitimar solucions paternalistes a problemes que els polítics no podien afrontar sense trencar les estructures de poder heretades de la dictadura.

Amb l'1 d'octubre la comèdia es va acabar. L'1 d'octubre va fer saltar pels aires la disfressa liberal d'Espanya i de les elits catalanes. En el proper cicle electoral la gent votarà més o menys, però el carrer ja no servirà per fonamentar solucions polítiques conservadores com les que van permetre donar 40 anys de prestigi a una Constitució dissenyada contra Catalunya. Junqueras sap això, i sap que l'odi cap a ERC només enfonsa els convergents, igual que l'odi cap a Jordi Pujol només enfonsava els socialistes.

A Pujol li interessava la dialèctica de l'eix social perquè sabia que la suposada defensa dels pobres que feia el PSC estava corrompuda per la seva submissió al PSOE. A Junqueras li interessa l'eix nacional perquè sap que els partits de la vella CiU que diuen defensar el país continuen aferrats a les jerarquies que van servir per robar molts anys i molts diners als catalans independentistes. A més, també sap que els intents de capitalitzar les manifestacions al carrer tenen una conversió en vots difícils, més inflamable que no pas realment subversiva.

Com ja he mirat d'explicar moltes vegades, si l'ERC dels anys 30 ressuscita, sortirà de l'hummus que ha deixat la desfeta convergent. Ara mateix només una aliança de perdedors molt desesperats podria arribar tombar el règim del 78. La solució ha de ser política, i això vol dir que l'han de liderar bons polítics. Si les coses no agafen un color extremadament demagògic, la taula de diàleg sempre donarà més vots que les performances de carrer d'uns partits que fa anys que no es molesten a pensar en una altra cosa que no sigui a sobreviure un altre dia amorrats a la mamella.