Ahir, com cada dissabte, vaig tenir el plaer de participar en la tertúlia d'anàlisi política i d'actualitat del canal 8tv, en el seu programa OpinaCat. Durant el bloc vam analitzar el succeït en el congrés de JxCat que s'acabava de clausurar en l'instant en què començàvem el programa. En aquest congrés es va produir el relleu de Carles Puigdemont com a president. Un fet que ell mateix havia anunciat que tindria lloc fa un mes, mitjançant una carta enviada a la militància i difosa pels mitjans de comunicació. Puigdemont donava per tancat el capítol de la fundació del partit, fita aconseguida amb un exiliat i un pres polític al capdavant. Un fet que va suposar un impacte en les eleccions catalanes que potser amb el temps prendrà la rellevància que mereix, pel que fa a l'anomalia de la situació democràtica que vivim.

Mentre el president de JxCat és eurodiputat a Europa, d'haver estat a Espanya se li hauria negat la possibilitat, com li succeí a Oriol Junqueras. No és una suposició, ja que n'hi ha prou amb la comparativa entre l'exili i l'interior per avaluar els diferents camins. Sense l'exili, la pugna del sobiranisme català s'hauria diluït en un no-res. No vol això dir, evidentment, que el sobiranisme —especialment l'independentisme— no s'hagi difuminat. És innegable que ho ha fet, i molt. Per les diferents visions internes, per les diferents situacions fàctiques que han viscut uns i altres (presó vs. exili), per l'interès des del Govern de l'Estat a aconseguir-ho i valer-se per a això de tot estratagema hagut i per haver-hi, i per la necessària col·laboració dels mitjans de comunicació (tant a nivell de l'Estat espanyol com també a nivell de Catalunya). Per aquestes raons i sens dubte per moltes altres més, comprendre la importància del moment a l'hora de crear un partit que mantingués present la causa independentista (i quan dic "causa" em refereixo a la de la mateixa independència, però també a la "causa" com a assumpte judicial-repressiu-institucional respecte a l'Estat espanyol) és essencial.

S'oblida gairebé de manera absoluta que els també exiliats Toni Comín, Meritxell Serret o Marta Rovira eren (i les dues segueixen sent) d'ERC. Anna Gabriel és de la CUP. I és evident que des de l'exili s'ha mostrat sempre unitat i profunda fraternitat entre ells, amb un discurs marcat en la necessitat d'enfrontar-se a un Estat espanyol amb rampells antidemocràtics. Lluís Puig, Clara Ponsatí o el mateix Valtònyc sumen més colors a la paleta i tots han mostrat sempre una mateixa actitud. Des que es va dinamitar la llista unitària per aconseguir la independència, evidentment el discurs netament sobiranista s'ha esquerdat. I ha aterrat en el pla de la política, la de sempre, la de partits i baralles entre ells per treure el cap. És en aquell moment quan hi ha qui consideren que la batalla no ha acabat, mentre que altres consideren que tot el que ha succeït en els últims cinc anys és un capítol més de la història i que ja s'està escrivint el següent. Pels darrers, lògicament no té ja sentit anar a Waterloo, ni a Ginebra, suposo. Perquè en la mesura que se "superi" tot el succeït, "es podrà avançar" (els que així pensen mai deixen clar el que entenen per "superar" i per "avançar"). I oblidar com més aviat millor és la millor manera superar el mal tràngol: serveixi per a això taules de diàleg pràcticament inexistents, suportar mil girs de narrativa sobre l'espionatge de Pegasus, i fer saltar pels aires els acords firmats per investir Aragonès a la primera oportunitat.

Dit clar i català: uns no han girat full, perquè viuen instal·lats forçosament en aquest i la seva llibertat depèn que no es giri; i d'altres pensen que girant-lo podran recuperar les seves vides. Què és millor: introduir-se en el sistema somiant de canviar-lo des de dins o plantar-li cara per molt petit que hom sigui? De la resposta a aquesta pregunta hi haurà qui analitzi el congrés d'ahir com el d'un partit més de l'esfera política, o qui llegeixi l'ocorregut en clau antirepressiva. El relleu de Puigdemont el pren Borràs. El de Jordi Sànchez el pren Turull. La presidenta del Parlament i qui hagués estat el president de Catalunya de no haver hagut d'anar a Madrid, entre la primera i la segona volta de votació, per a no tornar. Dues figures molt potents dins de l'independentisme, sense cap dubte. Per molt que aquesta lectura no se solgui plantejar (a causa de l'omnipresent enfocament autonomista dels partits a Catalunya), encara queda una incògnita en l'equació: la candidatura que es presentarà per a les pròximes eleccions de Barcelona.

Segurament hi haurà qui, llegint això, pensi que visc fora de context, que els fets se succeeixen en aquesta lluita entre sigles de partit i guerres de la realpolitik. Tanmateix, hi ha un element que, segons la meva opinió, hauria de ser més present del que és en les anàlisis polítiques: la resposta de la justícia europea davant del succeït a Espanya. Un fet que s'apropa en el temps i que, jutjant pel succeït a l'exterior fins ara, bé podria suposar una notable empenta per al sobiranisme. Si això succeís, és innegable que provocarà un nou momentum. Per a l'Estat espanyol podria ser "una patata calenta" a gestionar (per això va posant-se la bena abans que la ferida). Però per a la política actual catalana sens dubte tindrà enormes conseqüències. Negar això i tractar d'analitzar el congrés d'ahir des d'una lògica de partits seria sens dubte insuficient.

JxCat ahir va passar de fase, però no va girar full.