L'arquitectura constitucional de 1978 se sustenta, quant a la convivència lingüística, en una mentida fundacional. L'Estat no aplica una cooficialitat integradora, sinó un supremacisme jurídic assimilacionista que blinda el privilegi d'una sola llengua i condemna el gallec, el català i el basc a la subordinació perpètua i a la vulnerabilitat judicial.
La clau es troba en la redacció asimètrica de l'article 3.1 de la Constitució. En establir el deure de conèixer el castellà, el text imposa una dominació. El castellà és l'única llengua d'obligat coneixement; les altres són mers accidents admesos per condescendència. Aquesta asimetria permet que la justícia, l'administració central i els cossos de seguretat de l'Estat actuïn com a agents d'assimilació cultural dins de territoris sobirans.
La jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) demostra de manera reiterada que la identitat lingüística forma part indissoluble dels drets fonamentals, vinculada a la integritat personal i al dret a un procés just. Impedir que un ciutadà s'expressi en la seva llengua davant els poders públics trenca la igualtat d'armes i degrada la seva dignitat. No obstant això, l'Estat espanyol ignora aquests estàndards en sostenir un aparell administratiu aliè a la realitat dels nostres països.
Els obstacles deriven d'una estratègia centralista per laminar la pluralitat. Ho vam veure a Catalunya amb l'agressió del TSJC mitjançant la sentència del 25% de les classes en castellà, que va dinamitar la immersió en favor de denúncies individuals. Ho vam veure també al País Basc amb la polèmica dels zeros massius en la prova d’Eusquera de la PAU, on certs criteris desproporcionats van operar com a fre contra els estudiants.
A aquesta ofensiva escolar se suma un assalt a l'autogovern laboral. L'ofensiva del Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB) contra els perfils lingüístics està sabotejant la normalització en la funció pública. Sentències successives han anul·lat convocatòries d'ocupació sota el pretext de la "proporcionalitat", tombant l'exigència de l'idioma propi per a places tècniques en diputacions com la de Guipúscoa. Es nega així el dret a ser atès en la llengua pròpia i es converteixen les administracions en feus del monolingüisme castellà.
L'Estat no aplica una cooficialitat integradora, sinó un supremacisme jurídic assimilacionista que blinda el privilegi d'una sola llengua i condemna el gallec, el català i el basc a la subordinació perpètua i a la vulnerabilitat judicial
Mentrestant, a Galícia, el Decret 79/2010 per al Plurilingüisme constitueix un cas d'autolimitació, aquesta vegada des del govern autònom (monopolitzat per una dreta cada vegada més espanyolista), en prohibir impartir Ciències en gallec a la secundària. Aquesta perversitat associa el gallec al folklorisme, mentre que la seva exclusió pràctica en l'educació infantil posa l'idioma en risc d'extinció urbana, trencant la transmissió generacional.
Democràcies com Suïssa, Bèlgica o el Canadà demostren que el respecte als drets civils exigeix la demolició del bilingüisme asimètric. El Canadà confereix al Quebec plena sobirania lingüística amb la Carta de la Llengua Francesa, on la immersió és obligatòria i el francès constitueix un requisit funcional inexorable. Per part seva, Flandes i Valònia són monolingües i la regió de Brussel·les és plenament bilingüe. A Suïssa, cada cantó té la capacitat de triar un règim de monolingüisme o bilingüisme, i l'Administració federal garanteix el dret de totes les persones a ser ateses en la seva respectiva llengua (italià, francès, alemany o romanx). D'aquí ve que aquests sistemes federals, fins i tot estant ornamentats amb elements confederals (com afirmava el lehendakari Garaikoetxea), tinguin resolta aquesta qüestió, un assumpte per al qual l'Estat ha rebutjat i continua rebutjant qualsevol solució adequada.
És necessari exigir un canvi radical que elimini el deure asimètric de coneixement. Aquesta igualtat real exigeix decretar l'obligatorietat general del coneixement de les llengües pròpies per a tota mena d'empleats públics. És totalment inadmissible que notaris i registradors, al costat de peces clau de l'Administració de Justícia (com magistrats, jutges, fiscals i lletrats), exerceixin sense entendre l'idioma d'una ciutadania a la qual, precisament, el seu desconeixement genera indefensió.
Aquesta igualtat determinarà en la pràctica la necessitat, o almenys l'extrema conveniència, de conèixer les llengües pròpies nacionals per a poder viure, treballar i prosperar a Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans. Només quan l'idioma propi sigui una clau indispensable per a viure a Euskadi, Catalunya o Galícia frenarem l'assimilació. L'Estat hauria d'assumir la igualtat jurídica de les nostres llengües pròpies i nacionals amb el castellà, o en cas contrari estarà referendant la seva condició de presó de pobles i, per consegüent, l'apel·lació a la nostra plena sobirania.