La història ofereix, de vegades, miralls incòmodes que els contemporanis prefereixen no mirar. Un d'aquests és el que projecta la Sud-àfrica de l'apartheid sobre l'Israel de Netanyahu. Durant dècades, el règim sud-africà va ser defensat o tolerat per les potències occidentals sota la coartada de la lluita contra el comunisme. De la mateixa manera, Israel ha tingut un suport pràcticament incondicional dels Estats Units i de la majoria dels països europeus sota el pretext de la seguretat, la lluita contra el terrorisme i el record permanent de l'Holocaust com a justificació moral.
Però, de la mateixa manera que Sud-àfrica va acabar veient-se aïllada per una opinió pública global que va deixar de tolerar l'intolerable, avui l'Israel governat per Netanyahu —i un radicalisme que no representa l'autèntica societat israeliana— s'enfronta a una erosió de legitimitat que ja no depèn de governs o aliances militars, sinó del pes de la consciència internacional.
Convindria deixar clar que l’atroç crim de guerra —que així s’ha de qualificar, i no pas com a terrorisme, com erròniament s’ha estat fent, ja que els crims de guerra constitueixen un delicte més greu i de caràcter internacional— comès per Hamàs el 7 d’octubre contra població civil israeliana exigeix una resposta penal internacional ferma, proporcionada i conforme a la legalitat. Ara bé, aquesta resposta no es pot fonamentar mai en la invocació del dret a la legítima defensa per justificar la comissió de nous crims internacionals, ja que la legítima defensa és una institució pensada per al dret penal comú i no pot operar com a eximent davant de delictes de la magnitud dels crims de guerra, els crims de lesa humanitat o el genocidi. Per tant, de cap manera, aquest atac constitueix justificació ni causa per perpetrar crims —fins i tot més greus— com els que Israel està cometent contra la població civil de Gaza. I, de la mateixa manera, no s’ha de confondre el poble palestí amb Hamàs, ni tampoc identificar el judaisme o el poble d’Israel amb les accions de Netanyahu i dels qui cegament li donen suport i el justifiquen.
L'apartheid sud-africà va ser un sistema jurídicament dissenyat per sostenir la supremacia blanca sobre la majoria negra. No es tractava d'un excés puntual de violència, sinó d'un entramat normatiu, polític i econòmic que va convertir la segregació en llei. Des de la Llei de Registre de la Població de 1950 fins a la creació dels bantustans, l'objectiu era reduir la majoria a ciutadans de segona, confinats en territoris fragmentats i sense drets polítics efectius.
La comunitat internacional, durant molt de temps, es va mostrar complaent. Als anys seixanta i setanta, Washington i Londres van continuar comerciant amb Pretòria i van justificar la seva relació en clau geopolítica: era preferible un aliat racista que un buit de poder susceptible de ser ocupat per la influència soviètica. Mandela va ser considerat terrorista per l'Administració Reagan, i Margaret Thatcher va arribar a qualificar el Congrés Nacional Africà d'organització terrorista.
No obstant això, l’acumulació d’imatges de repressió —els nens assassinats a Soweto el 1976, les vagues reprimides amb foc real, els judicis polítics sense garanties— va començar a erosionar aquella narrativa oficial. Va ser la societat civil internacional, els moviments universitaris, les esglésies, els sindicats i finalment els governs pressionats per les seves pròpies opinions públiques els qui van forçar les sancions econòmiques i culturals. L’exclusió de Sud-àfrica dels Jocs Olímpics, els boicots acadèmics, el veto a equips esportius i artístics i la negativa de grans empreses a invertir en aquell país van minar la legitimitat d’un règim que es creia inamovible.
Israel, sota Netanyahu, ha reproduït patrons inquietantment similars. L'argument central és la seguretat: l'Estat d'Israel, diuen, està envoltat d'enemics i s'ha de defensar. La conseqüència pràctica ha estat la consolidació d'un sistema de segregació que converteix els palestins en ciutadans sense Estat, sotmesos a un règim d'ocupació i repressió que recorda els bantustans sud-africans. Cisjordània fragmentada en zones A, B i C, els checkpoints que condicionen la vida diària de milions de palestins, el mur que serpenteja apropiant-se de terres i separant comunitats, el bloqueig total a Gaza, les restriccions a la llibertat de moviment, les lleis que diferencien entre ciutadans jueus i no jueus: tot això conforma un entramat juridicopolític que ja no se sosté en la defensa, sinó en la lògica de la supremacia. Netanyahu, com abans el Partit Nacional sud-africà, ha convertit aquesta lògica en doctrina d'Estat.
Netanyahu ha fet perdre a Israel no només suports internacionals, sinó també la bolla de ser “l’única democràcia de la zona”, perquè les democràcies no actuen així
L'ocupació permanent, presentada com a temporal el 1967, ara és la norma. Els assentaments a Cisjordània, il·legals segons el dret internacional, es multipliquen amb el suport explícit del govern. La repressió violenta de manifestacions i les campanyes militars a Gaza deixen un saldo humà que escandalitza l'opinió pública global i que erosiona, dia rere dia, el relat de la seguretat. Amb això, Netanyahu ha fet perdre a Israel no només suports internacionals, sinó també la bolla de ser “l’única democràcia de la zona”, perquè les democràcies no actuen així.
La història de l'apartheid ensenya que les narratives oficials poden sostenir durant dècades sistemes injustos, però que l'acumulació d'imatges, testimonis i contradiccions acaba generant un punt d'inflexió. A Sud-àfrica, el moment decisiu va arribar quan la comunitat internacional ja no va poder justificar la seva complicitat. Avui, es comença a produir una cosa semblant amb Israel. Allò que fa vint anys era impensable —el qüestionament de l'ajuda militar nord-americana, el debat sobre sancions, el boicot acadèmic i cultural, la discussió sobre si Israel practica un règim d'apartheid— ara s'obre pas fins i tot en fòrums oficials.
Amnistia Internacional i Human Rights Watch han emprat la paraula prohibida: apartheid. L'ONU ha emès informes contundents sobre això. Universitats i col·lectius professionals debaten boicots, i a l'interior dels Estats Units i Europa les comunitats jueves progressistes es desixen de la política de Netanyahu. El substrat és sempre el mateix: la impossibilitat de sostenir indefinidament una narrativa de seguretat quan les imatges de desenes de milers de nens morts sota runes circulen en temps real per les xarxes socials. La immediatesa comunicativa ha polvoritzat l'hegemonia discursiva dels governs i dels grans mitjans. Allò que abans trigava anys a erosionar la legitimitat, avui succeeix en qüestió de setmanes.
Davant d'aquesta erosió apareixen intents de trivialització o banalització. L'actual versió de la flotilla a Gaza n'és un exemple clar. El que el 2010 va suposar un gest de resistència civil i solidaritat internacional —i que Israel va reprimir amb violència, deixant diversos morts— s'ha convertit en un espectacle frívol, mediatitzat, dissenyat més com a xou polític que com a acte de denúncia. Però aquesta frivolitat no amaga la tragèdia, sinó que l'accentua. Cada intent de convertir la repressió en espectacle subratlla la desconnexió entre la propaganda oficial i la realitat viscuda per milions de palestins.
Aquí la comparació amb Sud-àfrica torna a ser pertinent: el règim de l'apartheid feia servir la seva selecció de rugbi com a aparador de normalitat mentre mantenia la majoria en guetos sense drets; Israel, de la mateixa manera, intenta projectar una imatge de vitalitat democràtica mentre manté Gaza assetjada i Cisjordània ocupada. I com va succeir amb Sud-àfrica, la instrumentalització d'espectacles esportius o mediàtics acaba girant-se contra els que els promouen: la frivolitat en temps de tragèdia és el pitjor aliat d'un sistema injust.
La diferència substancial és que Sud-àfrica va acabar cedint quan el seu aïllament internacional va ser total. El govern de Pretòria va comprendre que no podia sostenir indefinidament un règim que l'havia deixat sense comerç, sense inversions i sense legitimitat diplomàtica. Israel, en canvi, encara té el suport decisiu dels Estats Units i la complicitat d'Europa. El subministrament d'armes, la cobertura diplomàtica en fòrums internacionals i l'absència de sancions dures permeten que el règim de Netanyahu mantingui la seva estratègia.
Avui Netanyahu afronta un escenari paradoxal. La seva política, pensada per sostenir-se en l'aliança incondicional d'Occident, comença a perdre suports. Li queden, en realitat, pocs aliats fiables, i entre ells, de forma brutalment irònica, hi ha Hamàs. Perquè Hamàs, amb la seva estratègia de violència i la seva radicalitat, reforça la narrativa que Netanyahu necessita per justificar l'ocupació i el bloqueig. Sense Hamàs, la imatge d'Israel com a fortalesa assetjada perdria eficàcia. I sense Netanyahu, Hamàs perdria el seu antagonista indispensable per sostenir-se com a referent de resistència armada.
Tots dos s'alimenten mútuament, com pols oposats que només existeixen en la mesura que l'altre perviu. La tragèdia és que milions de palestins i molts israelians paguen el preu d'aquesta simbiosi. De la mateixa manera que l'apartheid va acabar sent insostenible no per voluntat dels seus dirigents, sinó perquè la comunitat internacional va decidir que no podia continuar sent-ne còmplice, l'Israel de Netanyahu acabarà enfrontant-se a un punt de no retorn en què ni Hamàs ni els últims suports diplomàtics, ni la propaganda podran amagar la veritat: que cap sistema d'opressió sobreviu eternament contra el corrent de la història.