Sembla evident que la restitució total de la figura del president Jordi Pujol és un fet per a la majoria de ciutadans i institucions de Catalunya, i el reconeixement a la seva gran obra al servei del país, també. Això són bones notícies. Però que tothom que li reconeix el mèrit i l’obra —i que fins i tot el reivindica com a referent en la política actual— n'hagi interioritzat la doctrina, això són figues d’un altre paner. En aquest àmbit, és bastant clar que queda molt per fer.
Demano excuses d’entrada per fer un resum tan breu de la doctrina de tota una vida, però recullo el que em pot servir per analitzar el moment que vivim: "Aixecar Catalunya. Construir Catalunya. Catalunya, un sol poble. Catalunya primer. A Catalunya, primer les persones. Sumar i no restar; construir i no destruir". I el que deia als joves a la seva darrera carta: "No us deixeu arrossegar pel pessimisme. Catalunya ha superat dificultats molt més grans que les actuals". També els deia: "No espereu que tot ho resolgui la política. La política és necessària però no suficient. Les nacions fortes són aquelles que tenen una societat forta". I situa com a principal risc: "El cansament interior, la resignació, el desànim". Ara no tenim política. Tenim societat. Però no prou forta. Està cansada, desanimada. Potser no resignada, però sí ressentida. Quan parlo de fortalesa, em refereixo a maduresa. I em temo que les crítiques que rebré per dir-ho en seran la mostra.
Però comencem per la política. Aquesta setmana, en el marge de tres dies, el president Illa ha dit o piulat coses d’aquest estil: "Tornem a ser campions del món. ¡Volvemos a hacer historia! ¡Vamos, España!". No tenim política. Assumim-ho. Ha dit "Vamos, España" la mateixa setmana que el govern espanyol ha anunciat que l’any 2025 va executar a Catalunya el 8,6% del seu pressupost. A Madrid el 21%. Illa va demanar a Junts "que aprofitin la seva capacitat d’influència a Madrid". Recordeu que Junts té 7 diputats al Congrés mentre que el PSC en té 19. Tot i que pel que es desprèn de les declaracions del president, cap d’aquests 19 té capacitat d’influència per resoldre aquest —segons ell— "problema". No tenim política. Illa ha escrit "tornem a ser campions del món" la setmana que s’han aturat tres línies de Rodalies per l’esfondrament d’un pou de les obres a Montcada o que el Ministeri d’Hisenda s’ha negat a posar calendari per la cessió de l’IRPF a Catalunya.
Ara no tenim política. Tenim societat. Però no prou forta. Està cansada, desanimada. Potser no resignada, però sí ressentida
No tenim política. Tenim societat. Però com he dit, em sembla que no prou forta com demana Pujol. Si més no, en termes de maduresa. Sigui pels motius que sigui, potser comprensibles. Però no és òptim. El ball emocional que patim s’ha d’acabar. Ni fa quinze dies, amb 25.000 joves al Canet Rock, tots embolicats amb estelades, ho teníem a tocar; ni fa quatre dies amb la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol, ho tenim tot perdut i el jovent ha abandonat tota esperança. Calma.
Diria que hem reviscut bastant l’any 2010. On després de les celebracions per la victòria de la selecció espanyola, va venir el que va venir. L’única diferència, o la principal, és que en aquell moment el catalanisme tenia un projecte atractiu. Ara no el té. O almenys ningú l’explica clarament. I la gent està ressentida. Fet que fomenta el desànim. Però, tot i això, hi ha una pensada que caldria fer dins de l’independentisme. I torno a Pujol: sumar, no restar; construir, no destruir. No entro en el debat sobre el suport de molts catalans a la selecció espanyola. Em sembla obvi i superat. El més rellevant és la pregunta que la situació fa a l’independentisme si vol ser majoritari: ha de restar a tots els que no ho veuen igual?