El rebombori mediàtic que ha provocat la trobada entre Carles Puigdemont i Yolanda Díaz em fa pensar en el famós pas al costat d’Artur Mas el 2015. Madrid no dona veu a Puigdemont perquè tingui força electoral, sinó justament perquè ja no el pot aprofitar per canalitzar la vida política del país. Puigdemont es planteja de pactar amb el PSOE pel mateix motiu que Mas va cedir el seu lloc al president exiliat, quan el món de CiU necessitava els vots de la CUP per no perdre el govern i el lideratge emocional de l’independentisme.

Igual que li va passar a Mas després de l’estafa del 9N, Puigdemont ha perdut la credibilitat. El creixement de l’abstenció, combinat amb la política de terra cremada que fa ERC, ha distanciat de les institucions el gruix dels catalans amb consciència nacional. Espanya no pot fer una Transició que deixi enrere l’1 d’octubre amb mitja Catalunya desconnectada dels seus partits polítics. No es pot guanyar una guerra sense camp de batalla i els espanyols no sols no tenen ciutats per assetjar o bombardejar, cada cop tenen menys capacitat per legitimar les urnes que ells mateixos van escarnir a Catalunya.

En una Espanya democràtica no pot ser que mitja Catalunya estigui representada per l’exili i l'abstenció. Els governs que no tenen el control emocional dels ciutadans acaben convertint-se en dictadures, i Europa necessita que l’Estat sigui presentable davant de Turquia i el Marroc. D’altra banda, amb tants catalans descontrolats, a la llarga podria emergir algun partit que no encaixés prou bé en els estàndards sociològics del règim de Vichy. Després del fracàs de Laura Borràs, cal algú que faci el discurs de Puigdemont de manera més creïble, igual que Puigdemont va fer el 2015 quan Mas es va apartar.

El sistema autonòmic ha de trobar un líder nou que pugui embolicar-se amb la bandera i fer veure, ben lligat de peus i mans, i sobretot ben lligat per la cartera, que treballa per la independència

El sistema autonòmic ha de trobar un líder nou que pugui embolicar-se amb la bandera i fer veure, ben lligat de peus i mans, i sobretot ben lligat per la cartera, que treballa per la independència. En les batusses d’aquests dies entre Agustí Colomines i els cadellets de Jordi Graupera hi ressona una trobada a Begur, a casa de Lluís Prenafeta (ara propietat de la família d’un dels líders d’Aliança Catalana, ves per on), que explico a El nostre heroi Josep Pla. Fa angúnia veure dues figures de l'antiga CiU que el 2007 no creien que la independència fos factible, i ara viuen integrades al règim de Vichy, competint per veure qui té la solució més efectiva a l’ocupació de Catalunya. 

Les declaracions de Dolors Feliu, la líder de l’ANC, igual que els tuits de Graupera, formen part del museu de cera que els espanyols necessiten mantenir per continuar cremant la gent i que Puigdemont pugui fer el seu oportú pas al costat. El marge que teníem per fer la independència ha passat i no sabem quan tornarà. I no només per raons geopolítiques, també per raons internes. Les comèdies del procés, combinades amb la repressió dels darrers anys, han destruït les bases que van permetre al país de plantejar l'autodeterminació. La sort és que han deixat un espai de llibertat de consciència que els espanyols no saben com tancar.

Per mi, l’única ruptura que Catalunya es pot permetre ara mateix és de caire generacional. A curt termini, el millor que pot passar és que l’abstenció obligui ERC i JxC a fusionar-se per protegir els seus interessos de la força artificial del PSC, i de la resta de partits del 155. La lluita pel quart espai és una lluita fratricida que només serveix per afegir falsa complexitat a la política i per donar audiència a la tertúlia de Ricard Ustrell. Hi ha moltes coses que el nacionalisme català pot fer per aprofitar les despulles del procés. La primera és assumir que la millor manera de preparar-se pel futur és tenir la paciència de fer net, i no esperar miracles ni heroïcitats dels líders que van fer el procés o dels proscrits que necessiten aparèixer a TV3.