El dia 4 d’aquest mes, el president Carles Puigdemont i la vicepresidenta i ministra de Treball del govern espanyol, Yolanda Díaz, es van reunir a Brussel·les durant gairebé tres hores. El rebombori que va provocar a Madrid aquesta trobada va ser inversament proporcional al menyspreu que alguns comentaristes i aspirants a polítics van tenir a Barcelona davant el reconeixement institucional —perquè va ser això— de qui l’unionisme considera un pròfug. Caldria no haver de calibrar la transcendència de moments com aquest per com reacciona l’enemic, però sembla que l’independentisme tòxic s’ha instal·lat en l’hipertext polític i veu “un estol de titoles trempades”, per fer servir una metàfora fàl·lica de l’exaltada Montserrat Dameson, on hi ha, per damunt de tot, política. Els fragments textuals o gràfics haurien de servir per mesurar la transcendència d’un gest i no per muntar una gran teoria conspirativa. Que la imatge de Puigdemont i Comín passejant pel Parlament Europeu amb Yolanda Díaz i Jaume Asens, el facilitador de la trobada, hagi posat nerviosos l’espanyolisme i els promotors del quart espai independentista, deu ser per alguna cosa. Per als primers, l’efecte de la foto és obvi. Des de l’endemà del 27-O i de l’aplicació del 155 que malden per derrotar Puigdemont. Com que no se’n surten, els fa ràbia la “rehabilitació” que n’han propiciat els perversos comunistes, com els anomenen ells. La sortida cap a l’exili de qui era el president legítim del país sense que l’acompanyés tot el seu Govern, ha fet possible qüestionar, precisament, aquesta legitimitat fins i tot per part d’alguns sectors independentistes. Tots sabem què va passar i no cal donar-hi més voltes.

El que sorprèn és que el suposat quart espai també hagi reaccionat a la brava. És un espai inconcret que engloba una colla de personalitats, individualment molt valuoses, però alhora molt narcisistes, que no acaben de trobar la manera d’ajuntar-se entre elles. El quart espai, expressat per un enfilall de piulades de Jordi Graupera, sospita que la investidura propiciarà una nova impostura, la dels irredempts de l’1-O de Junts, que han decidit plegar veles. És evident que Yolanda Díaz no s’hauria desplaçat a Brussel·les si no tingués un interès propi, que no és altre que aconseguir que els set diputats de Junts votin la investidura de Pedro Sánchez. Potser em puc creure que Jaume Asens tingui una visió oberta sobre com donar sortida al conflicte, però ni ell ni el seu grup, Sumar o En Comú Podem, tenen cap mena d’afinitat pel que representa Puigdemont. I la prova més evident és l’aliança del partit d’Asens i Yolanda Díaz amb el PP per impedir que Xavier Trias, el més tou dels sobiranistes de Junts, esdevingués alcalde, no el 2015, sinó fa tan sols uns quants mesos. El gest de Díaz, doncs, respon a un acte polític que persegueix un objectiu que, per damunt de tot, li doni un benefici. El comunicat conjunt de Junts i Sumar, emès en acabar la jornada, deia el que havia de dir: “Estem d’acord a explorar totes les solucions democràtiques per desbloquejar el conflicte polític”. Aquesta és, per altra banda, l’única manera de fer-ho. L’amnistia és un primer pas, perquè és possible encaixar-la en el sistema polític actual, com assenyalen molts juristes, incloent-hi els contraris, com el notari Juan-José López Burniol. Les fantasies sobre un alliberament exprés amb la reactivació de la DUI no són una solució real. Per començar, perquè Esquerra —i un sector de Junts—no ho vol.

La insistència de Puigdemont a presentar-se com a president és per fer entendre a tothom que l’1-O és viu i continua sent el fonament de la seva acció política

L’endemà de la trobada entre Díaz i Puigdemont, el president va pronunciar una conferència que va generar de nou l’expectativa mediàtica de temps enrere, quan el procés sobiranista estava molt encès. És evident que l’expectació d’ara és diferent de la d’abans, perquè el que la provoca és la inestabilitat que viu Espanya i no pas l’embat independentista. La matemàtica electoral ha estat propiciatòria. Com que Espanya està partida en dos blocs ideològics tan extrems que de moment impedeixen la gran coalició que desitgen els vells barons del PSOE, els set diputats de Junts, puigdemontistes per definició, perquè no tenen cap altre líder que els unifiqui, són imprescindibles per desencallar la situació. Però que les circumstàncies siguin aquestes no significa que Puigdemont s’hagi d’adaptar al marc mental de Yolanda Díaz o de Pedro Sánchez. D’aquí ve la posada en escena de la conferència que va fer el president. El marc: un hotel. L’escenari: de fons una pantalla blava amb una subtil llegenda projectada sobre aquest fons: “Conferència. President Carles Puigdemont”, sense cap altre símbol, ni institucional, ni encara menys, partidista. El contingut de la forma, com diria l’historiador Hayden White, en què la representació és tan important com la narrativa. En aquest país, aficionat a vestir samarretes i a calçar xancletes quan no toca, les subtileses simbòliques sovint no se saben apreciar ni interpretar. És evident que Puigdemont té ara l’oportunitat d’intentar obrir una negociació política perquè té el suport de Junts i dels seus set diputats, imprescindibles per proporcionar la majoria a qui sigui. Però ja ha advertit que no té pressa, que les seves conviccions estan per damunt de les necessitats de governabilitat a Espanya. Puigdemont vol aprofitar la força que li han donat les urnes per assentar les bases d’una negociació de veritat amb l’Estat. El que planteja, a més, és que ho farà de la mà del partit espanyol que s’avingui a acceptar-ho. Sembla que el PSOE és el que hi posa més interès, almenys de moment i via Sumar, però res no és segur. La vella guàrdia socialista empeny Pedro Sánchez cap al penya-segat.

Encara que no es digui en veu alta, i convindria fer-ho per desfer malentesos, la insistència de Puigdemont a presentar-se com a president és per fer entendre a tothom que l’1-O és viu i continua sent el fonament de la seva acció política. Seria bo destacar-ho, encara que això comporti eixamplar la distància entre la seva actitud i la d’Esquerra i provoqui el somriure sarcàstic dels malcontents. A canvi de l’indult dels nou vips del procés i d’una promesa incomplerta de reunir una taula de diàleg, Esquerra va renunciar a la unilateralitat i va optar pel pragmatisme autonomista, com en temps de Jordi Pujol. És tan així, que en l’últim dia de campanya de les darreres eleccions, el president Aragonès va fixar el preu de la investidura de Sánchez, si és que es donava, en el traspàs de Rodalies i en un nou finançament. Ha estat després de l’ensopegada electoral i de l’inesperat protagonisme de Junts, que els republicans han tornat a brandar la bandera de l’amnistia i de l’autodeterminació. Seria de ximples que Puigdemont oferís al PSOE el mateix que va oferir Esquerra. Quin sentit tindria? També és veritat que si aquesta negociació estigués en mans de la direcció de Junts, potser estaríem parlant d’una altra cosa. Diuen els promotors del quart espai que Puigdemont obre la porta a una segona Transició espanyola, revestida d’una escarransida transició plurinacional, per esborrar l’1-O i rentar la cara als partits espanyols. És un judici d’intencions que té a veure amb la tírria contra Puigdemont d’aquest sector. “Anava de catxa el 2017 i ara també”, venen a dir. A més, si Puigdemont aconsegueix redreçar l’actual situació de paràlisi independentista sense renunciar a l’objectiu, ni fer apostasia de l’1-O, només quedarà lliure un espai, que no serà el quart, sinó el dels independentistes xenòfobs d’Orriols. I això no agrada a segons qui —a Ot Bou, sense anar més lluny—, que desacredita i estrafà les paraules de Puigdemont, perquè sembla que desitgi que falli com ja va fallar Junqueras. La collonada sobre l’existència, més o menys oculta, d’una “agenda del retrobament” de Junts amb el règim del 78 expressa aquest desig d’eliminar obstacles per poder dir que tothom s’ha venut menys ells.

S’especula sobre què ha dit i què ha callat Puigdemont, però la realitat és que el PSOE no ha mogut fitxa. S’espera a veure fracassar Feijóo. Sánchez dilata el contacte amb el president amb la mateixa gansoneria que Rajoy va encarar l’1-O i després només va poder contenir-lo a garrotades. Sánchez vol tornar a jugar amb el rellotge perquè amb Esquerra va funcionar-li i creu que Puigdemont es doblegarà quan s’esgoti el termini. El compliment de les “condicions prèvies”, entre les quals no hi ha l’exigència d’un referèndum d’autodeterminació, com destacava Wolfgang Munchau al butlletí d'informació política Eurointelligence, com si no ens n’haguéssim adonat, és innegociable. Si no es compleixen, afirma Puigdemont, no cal esperar que el PSOE o el PP acceptessin negociar l’autodeterminació a posteriori de la investidura. “Desplaçar”, si es vol emprar un terme negatiu, la negociació sobre l’autodeterminació un cop feta la investidura, no és una rebaixa, és una manera d’abordar-ho diferent, que només serà creïble si es compleixen les condicions prèvies, en especial la del mediador. Només així és com Sánchez pot aspirar a nova coalició governamental en la qual s’integri Junts. Quan la setmana passada els grups de la coalició del 2019 van tramitar la reforma del Reglament del Congrés dels Diputats que incorporava el que Junts havia pactat amb el PSOE sobre l’ús de les llengües nacionals per investir Francina Armengol, els de Puigdemont no van voler estampar-hi la signatura. Per què no van voler-ho fer? Doncs perquè Junts no havia format part del bloc de la investidura del 2019 i tampoc no volia donar a entendre que ja era membre del club dels 178, que és el que hauria de repetir-la. De moment, diuen, es mantenen a l’expectativa. Els moviments prematurs debiliten, com li ha passat a Esquerra, i Puigdemont, després de sis anys a l’exili, no té cap urgència. Com va dir el gran general de la guerra: “la invencibilitat és una qüestió de defensa, la vulnerabilitat és una qüestió d’atac”. Qui sap triar quan cal atacar i quan cal esperar, normalment guanya.

Bona Diada Nacional, amics lectors!