Benvolguda Sra. Simó,
Vostè a mi no em deu conèixer, però el meu nom és Nora Said-Cohen i, com deduirà pels meus cognoms, provinc d’una família molt diversa que, gràcies a la professió del pare i la mare, ha voltat per nombrosos països del món i que ha vist moltes maneres de viure i de morir, no sempre amb dignitat. Fa 18 anys, arran del meu matrimoni amb la Laura i de l’adopció del Jacob i la Mussa, ens vam establir definitivament a Barcelona. A casa tenim per costum sopar tots junts i, mentrestant, comentem què passa al món i quines coses del dia a dia ens neguitegen. Jo ja fa una temporada que estic amoïnada pel que la Laura, professora de Filosofia en un institut públic de Sant Gervasi, m’explica sobre la qualitat democràtica de l’escola catalana. I pensi que sé de què li parlo, no només perquè des de fa molts anys soc delegada d’Unicef a Catalunya, sinó també perquè últimament se m’ha girat molta feina com a consultora-comissionada en processos d’avaluació de qualitat democràtica per les Nacions Unides. L’organisme s’ensuma que alguns drets humans es van vulnerar amb tot això de la repressió conseqüència del referèndum de l’1-O. Ves què li haig d’explicar a vostè que no sàpiga!
La Laura està molt preocupada per com s’està gestionant el tema de la guerra a Palestina dins del seu institut, és a dir, “d’aquest tema, millor no en parlem”. I jo li pregunto: com hem pogut arribar fins aquí? Ella, que porta molts anys de docència a l’esquena, ho té molt clar i ho atribueix a dos fets fonamentals. El primer va ser l’aprovació al 2009 de la LEC, la llei d’educació catalana, que ha donat poder absolut a les direccions, ha permès lideratges autoritaris i alhora, amb el molt controvertit decret de plantilles, ha generat un gruix importantíssim de professorat (que pot arribar fins al 80% del centre) per a qui mantenir-se en el seu lloc de treball depèn anualment de la voluntat de la direcció. Convindrà que això de tenir el “cul llogat” no afavoreix gens ni la llibertat de càtedra ni l'expressió lliure d’opinions crítiques.
Com si això no fos poc, la Laura em comenta que aquesta llei del silenci s’ha agreujat exponencialment com a resultat de l’autocensura que els docents es van imposar després de l’1-O. Qui s’arriscava a acabar com els pobres “ensenyants adoctrinadors” de l’Institut El Palau? La repressió policial i judicial va posar l’escola en el punt de mira i tots van aprendre a callar.
Davant del bombardeig d’imatges d’infants morts a Gaza, l’última cosa que l’escola catalana hauria de propiciar és la indiferència
Si suma vostè aquests dos fets, entendrà per què els claustres dels seus instituts, en comptes de ser àgores de debat, han esdevingut —com diu la Laura— autèntiques misses soporíferes on el director oficia de capellà davant dels escolanets. Atesa la mecànica interna de funcionament dels seus centres educatius, li ben asseguro que cap no s’ajustaria als estàndards mínims amb què jo avaluo la qualitat democràtica de les institucions. Em dol dir-li que, de resultes de lleis molt infructuoses i de repressions ben fructíferes, en termes generals, les escoles s’han despolititzat: el professorat està desactivat i practica la neutralitat i l’equidistància per no ficar-se en cap esbarzer. És com si, de cop i volta, després d’una dictadura que va tapar la boca a tot un país, en comptes d’aprendre a alçar la veu, els ciutadans haguessin decidit continuar en silenci. Sàpiga que de la qüestió de l’autocensura en parlem sovint a les reunions de l’staff de l’ONU perquè és un dels indicadors que alerta d’una democràcia en perill.
De debò, consellera, creu que l’escola ha de ser un espai buit de política? Sense anar més lluny, dimecres passat, el Jacob i la Mussa van venir de l’institut indignats perquè la professora d’Història no va gosar respondre a la pregunta d’una alumna sobre el conflicte entre Israel i Palestina. Es veu que, només pel fet d’enviar els comunicats a les famílies informant de les vagues dels dies 26 d’octubre i 16 de novembre, organitzades pels sindicats d’estudiants en solidaritat amb la causa palestina, ja hi havia hagut un bon enrenou perquè algunes famílies acusaven l’escola d’enaltiment del terrorisme islamista i d’actituds antisemites. Tants anys de feina a l’ONU m’han fet entendre que aquesta mena de crítiques són només un paraigua ideològic que alguns s’han buscat per mirar cap a una altra banda i ignorar avui el que en un futur el meu organisme qualificarà de genocidi.
Una de les coses que em deixa realment perplexa és que vostè no s’adoni de la flagrant contradicció existent entre el fet de mantenir una escola catalana despolititzada i anestesiada, i el que, per altra banda, s’enuncien com a objectius de les lleis educatives. Confirmi’m que no vaig errada si dic que entre les finalitats fonamentals de l’escola, segons dicta la LOMLOE, estaria allò tan bonic sobre el paper d’educar en el respecte als drets i llibertats fonamentals, la igualtat, la no-discriminació, l’exercici de la tolerància i la llibertat. I tot això dins dels principis democràtics de convivència i sobretot de la prevenció de conflictes (que ja anem tard). Per no parlar també de vetllar per la formació de l’alumnat per a la pau i el respecte als drets humans o per l'exercici de la ciutadania responsable, antítesi de la preparació d’un alumnat mesell i competent només en acomodar-se a les injustícies del món que l'envolta.
Convindrà amb mi que per aconseguir tots aquests objectius tan lloables s’ha de promoure entre l’estudiantat l’esperit crític, un esperit que sembla agonitzar a bona part dels seus centres. Malgrat això, i malgrat la inhibició del Departament que vostè lidera, afortunadament, encara queden professionals del tarannà de la Laura, associacions de famílies (AFAS) implicades i grups com l’anomenat “Docents per Palestina” que creen xarxes per no conformar-se amb la inacció i per generar consciència crítica sobre el conflicte. Tants anys de delegada d’Unicef a Catalunya m’autoritzen a dir que, davant del bombardeig d’imatges d’infants morts a Gaza, l’última cosa que l’escola catalana hauria de propiciar és la indiferència, perquè, com diu l’analista Rafael Narbona, és una forma de complicitat.
Atesa la gravetat de la conjuntura internacional, i els clars indicis de deteriorament de la cultura política de la institució que vostè dirigeix, sol·licito que adopti les mesures corresponents per redreçar la situació i restablir la salut democràtica de l’escola catalana.
Salutacions cordials,
Nora Said-Cohen