Aquesta setmana, dijous 14, concretament, s’escau el vintè aniversari de l’Acord per a un Govern Catalanista i d'Esquerres a la Generalitat de Catalunya, també conegut com a Pacte del Tinell, signat pel PSC, ERC i ICV-EUiA, i del qual sorgí un govern presidit per Pasqual Maragall, guanyador de les eleccions del 2003. Malgrat que CiU havia aconseguit retenir una majoria parlamentària en escons, l’aritmètica va permetre la formació d’un Govern tripartit, amb vuit conselleries socialistes, sis republicanes i dues ecosocialistes.

Observant la fotografia d’aquell primer Govern, m’adono de l’anècdota que dos consellers d’aleshores, el socialista Quim Nadal i la republicana Anna Simó, avui dia són consellers del Govern presidit per Pere Aragonès, que és molt pitjor que el que va presidir José Montilla del 2006 al 2010, en l’època del segon tripartit. Nadal i Simó ocupen ara dues conselleries rellevants, Universitats i Recerca i Educació, respectivament, que aquests dies són notícia, atès que l’informe PISA ha demostrat, si és que no ho sabíem des de fa temps, que l’ensenyament a Catalunya és un desastre. Nadal ja no pertany al PSC, perquè la gestió nefasta del segon tripartit i el procés sobiranista van tenir un efecte devastador sobre el partit pel qual havia estat candidat a la presidència de la Generalitat el 1995, sense deixar de ser alcalde de Girona, càrrec que va ostentar del 1979 al 2002. El currículum polític d’Anna Simó és més curt que el de Nadal, si bé sempre l’ha fet dins d’Esquerra. Simó va sobreviure a la fi dels tripartits i a l’arribada d'Oriol Junqueras a la direcció republicana. Simó es va mantenir a les llistes d’Esquerra, tot i l’escabetxada de l’anterior direcció, i va ser portaveu del partit entre el 2008 i el 2015. També va ser membre de la Mesa del Parlament en dues legislatures (2012-2015 i 2015-2017), en ple procés, raó per la qual va ser una de les persones processades amb motiu de la celebració del referèndum del Primer d’Octubre. El perfil polític d’aquests dos consellers és avui força discret.  

Joan B. Culla, mort recentment i a qui vaig dedicar un obituari en aquest mateix diari, el 2017 va publicar el llibre El tsunami, amb un subtítol aclaridor: Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible. El fracàs de l’Estatut del 2006, que prèviament havia comportat la fallida del primer tripartit arran de l’oposició dels republicans en el referèndum de ratificació, va capgirar la política catalana. Maragall ja estava malalt, encara que no es digués en públic, i ja no es va presentar a les eleccions de l’1 de novembre de 2006, que CiU va guanyar, aquesta vegada en vots i en escons, tot i que això no va servir-li de res. Es va reeditar la coalició tripartida i José Montilla va ser elegit president, tenint com a vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, tot i que el seu poder a Esquerra era ja minvant. Si exceptuem el supervivent Quim Nadal, que reedità el càrrec de conseller de Política Territorial i Obres Públiques fins al 2010, i qui actuava com a secretària de Govern, Laia Bonet, avui regidora a l’Ajuntament de Barcelona, cap dels altres quinze consellers participa avui activament en la política catalana. El procés sobiranista va arraconar polítics que, com ha quedat demostrat, no estaven preparats per encarar l'embat que s’anunciava.

L’estat d’excepcionalitat permanent no exclou que l’independentisme ofereixi solucions “realistes” als problemes actuals que degraden l’estat del benestar

Conec molta gent que renega del segon tripartit, que consideren perjudicial, perquè efectivament va ser-ho, atès que va deixar la Generalitat al caire de la fallida perquè no va saber afrontar els primers símptomes de la crisi del 2008. Aquesta gent es penedeix d’haver encimbellat Montilla, tant com jo d’haver combatut la constitució del primer tripartit. A desgrat que havia votat ERC, com era el meu costum des del 1992, vaig oposar-me al Pacte del Tinell amb molta vehemència i amb molt de risc personal: em va costar la feina a Unescocat. Només amb els anys m’he adonat que aquell canvi de cicle era més que necessari. Era imprescindible. Va tenir efectes per a tothom, fins i tot per als convergents, que el 2010, després del seu pas per l’oposició i d’haver posat en marxa la Casa Gran del Catalanisme, van iniciar una metamorfosi que només es va veure enfosquida per unes retallades, segurament necessàries, però molt mal executades. Va ser en aquella època que Artur Mas va poder constatar els límits de l’autonomisme. A mesura que s’anaven tancant portes, Mas va anar decantant-se cap a l’independentisme, fins al punt d’esdevenir el promotor de la consulta del 9-N del 2014, que només desacrediten els intransigents. La sensació de ser un nouvingut va fer-li acceptar, segurament erròniament, que la CUP d’Antonio Baños, Anna Gabriel i Benet Salellas l’enviés a la “paperera de la història” el 2016. Puigdemont no va patir mai aquest complex, per començar perquè, com van escriure Marta Costa-Pau i Gerard Bagué en fer-ne el retrat per al diari Ara, als anys vuitanta, quan a Girona l’independentisme era cosa de pocs i aquests pocs s’emmirallaven en els moviments bascos violents, ell ja ho era i votava CDC. Tan gran devia ser la seva convicció, que un dia va presentar-se al bar Trops de la capital gironina, on es congregaven joves revolucionaris de l’MDT, per intentar convèncer-los que la violència no era el camí per aconseguir la independència de Catalunya. Aquesta no és una dada qualsevol, atès que ens permet entendre per què Puigdemont va actuar com va actuar el 27-O.

El cicle obert amb el primer tripartit va culminar el 2017, quan l’espanyolisme havia buscat refugi en un partit anticatalanista acèrrim, Ciutadans, que va empoquir el PSC a les mans de Miquel Iceta, i, també, amb la desaparició de CiU i de l’extensió posterior, el PDeCAT. Junts, com ja vaig explicar la setmana passada, és una altra cosa. Una de les branques, que lluita per esdevenir la majoritària, prové de l’antiga CDC, però el partit independentista és molt més que aquest segment. El “gen” de Junts està per definir i ha de sumar més que no pas restar. El líder de Junts, que ho és de cara enfora i de portes endins, perquè és l’única persona que aconsegueix reunir totes les tendències, afronta la política d’una manera molt diferent de l'anomenada tradició convergent. A més, sempre serà el president del referèndum i de la proclamació de la República, com ho va ser Macià, i, com a ell, li ha calgut replantejar-se moltes coses després de no assolir la victòria. L’exili també ha fet que encarés la política de pactes amb els partits espanyols d’una altra manera. S’ha vist durant la negociació de la investidura de Pedro Sánchez. Mentre que Esquerra va plantejar-la a la vella manera pujolista, com si encara estiguéssim en l’època en què Nadal i Simó eren polítics rellevants en els seus espais, Junts l’ha plantejada com un acord polític per avançar cap a l’autodeterminació i la resolució del conflicte històric entre Catalunya i Espanya. Puigdemont està cercant obrir un nou cicle que permeti a l’independentisme recuperar la iniciativa, sense menystenir que mentrestant cal gestionar l’autonomia per revertir, per exemple, el fracàs educatiu, afavorir l’ús social de la llengua catalana, fomentar el progrés econòmic i social amb una perspectiva sostenible o bé per reparar l’abans exitós sistema sanitari català. L’estat d’excepcionalitat permanent, per emprar el concepte d’Ignasi Gozalo Salellas, no exclou que l’independentisme ofereixi solucions “realistes” —atrevides i sense pors— als problemes actuals que degraden l’estat del benestar. En té l’obligació. No es pot aspirar a la sobirania si pel camí se’ns desfà la nació.

Si l’amnistia és realment un èxit i l’independentisme es cobra un triomf que l’espanyolisme sempre viurà com una derrota, es pot donar la recuperació per a la política interna de Puigdemont i Junqueras

La revitalització del PSC a Catalunya s’ha produït perquè l’unionisme català ja ha amortitzat Ciutadans, llastat, a més, per una extrema dreta que ha tret el cap amb força al Parlament de Catalunya, mentre el PP també es reforçava. El PSC és cada vegada més PSOE i ha assumit alguns dels plantejaments espanyolistes que han contaminat el “consens” de la tan idealitzada Transició. Els socialistes no solament han combatut l’independentisme, sinó que han assumit com a propis alguns dels postulats de Ciutadans, en especial sobre la llengua i la catalanitat, que afebleixen tant com poden, amb el concurs del sector més espanyolista dels Comuns, que rebrega, fins a fer-lo irreconeixible, el catalanisme del PSUC. Amb tot, els socialistes governen a diversos municipis de Catalunya i, com tothom sap, la realitat municipal és un microcosmos amb una dinàmica pròpia. D’aquí neixen diversos pactes que no s’entenen si es volen interpretar en clau de política general. Ara mateix, per exemple, podria donar-se el cas que Junts decidís aliar-se amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona. Per què no, si el pacte ajudés a revitalitzar la capital catalana i s’inserís en el marc de la política de recuperació nacional impulsada per Puigdemont? Si només es tracta de passar el plateret, d’ocupar cadires per ocupar-les, llavors sí que pactar amb els socialistes no tindria cap sentit. Acabaria perjudicant la credibilitat de tot el projecte. I és que si Pedro Sánchez no és de fiar, Salvador Illa i Jaume Collboni encara ho són menys, com es va poder constatar quan van pactar amb el PP per arrabassar l’alcaldia a Xavier Trias, un home que, per allunyar-se de l’independentisme, no es va voler presentar a les eleccions amb la marca Junts.

Si l’amnistia és realment un èxit i l’independentisme es cobra un triomf que l’espanyolisme sempre viurà com una derrota, es pot donar la recuperació per a la política interna de Puigdemont i Junqueras, qui sap si per tornar a competir electoralment entre ells. No serà un retorn a l’escenari del 2017, perquè les circumstàncies han canviat, però tampoc no serà la revifada de l’autonomisme, entès com la renúncia a la independència, si Junts té la possibilitat de recuperar la presidència. Saber-ho articular, tenir clar quin ha de ser el paper de Puigdemont en aquest nou cicle, i acabar amb les revenges i exclusions internes, que perjudiquen el projecte i fan perdre autoritat a qui les promou, serà cabdal. Si Junts sap ser el partit dels independentistes i sap actuar com a tal, recuperarà el suport que ha anat perdent, i podrà fer callar els que ara defensen, per bé que el 27-O no ho van encapçalar, que s’havia d’haver assaltat el Palau de la Generalitat per resistir-hi fins a la mort. L’èpica falsa del Sis d’Octubre de 1934 ha fet molt de mal. L’oportunitat existeix, a pesar que algú vulgui crear un quart, un cinquè o un sisè espai independentista. Només cal que Junts actuï seguint un programa, estratègic i tàctic, que esdevingui un partit ben organitzat i ben dirigit, que de moment no ho és, i que respecti el seu pluralisme, en primer lloc, internament, però també a les institucions. La fórmula no és gaire complicada.