Res no avorreix més els electors que les trifulgues internes dels partits. No les entenen i no les comparteixen. Al contrari, els allunyen del partit en qüestió que n’acaba pagant les conseqüències electoralment. Vaig poder-ho constatar fa molts anys, quan jo era assistent parlamentari de Josep Benet i el PSUC, que el 1980 havia obtingut 25 diputats amb ell com a cap de llista, va anar a la deriva. A les eleccions següents, i després de les disputes internes entre eurocomunistes, leninistes i prosoviètics, el PSUC va caure fins als sis diputats i a l’Antoni Gutiérrez Díaz, “el Guti”, l’home de la unitat antifranquista, se li va posar una cara de mala llet permanent. L’espai comunista no va remuntar mai més. Dels 509.014 vots del 1980 es va passar als 160.638 vots del 1984. No va ser fins al 2015, quan havien passat trenta-un anys, que van refer-se. Llavors l’antic espai comunista i verd es va transformar en la fórmula dels comuns, que no és ben bé la mateixa cosa, i va recuperar, i fins i tot superar, el mig milió de vots que havia aconseguit a les generals de 1977, a les municipals de 1979 i a les del Parlament de 1980. Si prenguéssim l’exemple del PDeCAT, que tant de mal ha fet a Junts, ens adonaríem que el final d’aquest partit ha estat el mateix que el dels comunistes.

La divisió sempre castiga. Molts polítics d’ara, avesats a la brega per sortir a la foto o bé per preservar quotes de poder internes en els seus partits, no s’adonen del mal que fan al projecte que suposadament defensen. El cas més paradigmàtic és Podem, que ha mort perquè, a la fi s’ha demostrat que estava molt mal dirigit. Si algú com Pablo Iglesias, que va arribar a ser vicepresident del govern espanyol, acaba fent de tertulià i des dels mitjans de comunicació malparla de la coalició en la qual encara està integrat el seu partit, és que alguna cosa ha fet malament. També va ser surrealista que Artur Mas volgués fer campanya a la vegada pel PDeCAT i per Junts en les darreres eleccions tenint en compte que els resultats dels antics convergents perjudicaven els dels independentistes de Puigdemont. Posats a fer piruetes, Mas també hauria pogut fer campanya a favor d’Esquerra o de la CUP. Més enllà de les traïdories, de les incompetències i de les ambicions desmesurades que, de tan inflades, no deixen espai per a ningú més, els partits formen part del sistema democràtic. El carisma d’un líder no serveix de res sense un partit al darrere que es mostri fort des del pluralisme de corrents i de sensibilitats. Pensin en Albert Rivera o en Inés Arrimadas. A mesura que el seu partit s'ha anat desinflant, la seva personalitat carismàtica no ha estat suficient per aguantar les envestides electorals. Un líder carismàtic sense victòries clares que aproximin el partit a la gestió del poder i del pressupost, no és gran cosa.

Hi ha un sector independentista, de moment petit i sense representació parlamentària, que difon un discurs xenòfob que amenaça de desvirtuar el component plenament democràtic del catalanisme, sigui o no independentista. Si aquest sector creix, l’independentisme haurà begut oli

La setmana passada els advertia dels canvis que es veuen a venir a tot el món. L’extrema dreta o el populisme està “de moda” i va prenent posicions a tot arreu, arrossegant la dreta conservadora cap a la intolerància i les actituds il·liberals. Espanya n’és un exemple, perquè, llevat del País Basc i Galícia, on, almenys de moment, ni Vox ni cap organització d’extrema dreta basquista o galleguista tenen la més petita incidència, l’extremisme populista es manifesta amb cara de “cop d'estat”, com la que posa Vicente Guilarte, el president interí del Consell General del Poder Judicial espanyol, quan crida els jutges a rebel·lar-se contra el poder legislatiu. Catalunya, que té una majoria independentista al Parlament, encara que no serveixi per a res, i, en canvi, el primer partit, electoralment parlant, no és mai independentista, segueix la tendència general. Per començar, perquè Vox té 11 diputats al Parlament de Catalunya, i perquè hi ha un sector independentista, de moment petit i sense representació parlamentària, que difon un discurs xenòfob que amenaça de desvirtuar el component plenament democràtic del catalanisme, sigui o no independentista. Si aquest sector creix, l’independentisme haurà begut oli. Quedarà atrapat en la teranyina que paralitza els ideals democràtics i de llibertat que l’han alimentat fins ara per unir-se a l’Europa negra que rebrota, com si s’estigués reproduint el passat. És per això que és tan important que els partits de l’independentisme democràtic deixin de mirar-se el melic i estiguin per la feina.

Durant els dies de la negociació de la investidura de Pedro Sánchez, Junts va mantenir una cohesió interna envejable. Inèdita, també és veritat. Aquest cap de setmana ha començat la segona fase de la negociació, que és la més rellevant, no per a Junts, sinó per a Catalunya, i això reclama que el partit demostri ordre i calma. Sense un partit que remi com regatistes de competició, sincronitzadament i amb potència, els esforços es dilueixen i l’acció política se’n ressent. Puigdemont i els negociadors de Junts no es poden distreure apagant disputes internes que els “enemics” utilitzaran sempre per tapar la transcendència del que està passant. La credibilitat de Junts també exigeix fer honor al seu nom i demostrar que saben conviure junts per Junts, sense caure en l’esperpent de les discussions del Front Popular de Judea de La vida de Brian dels Monty Python. Qui no entengui això, qui no sàpiga estar a l’altura de les circumstàncies, és que no té l’astúcia, l’ambició i l’intel·lecte dels grans polítics. Els ciutadans reclamen als seus representants electes solucions. L’aventurisme és una actitud boníssima quan es tracta de practicar esports d’aventura, però en política és una irresponsabilitat.