Sorpresa: es frustra la il·lusió de l’1 d’octubre i a Catalunya creixen partits alternatius (jo no en diria antisistema, perquè l’independentisme ja n’era prou) amb la comprensible inèrcia de denunciar aquest fet i castigar-lo. El mateix fenomen succeeix a Espanya, on tothom sap que VOX no comença a créixer de debò pel tema immigratori, sinó per les quotes de telenotícies que els va donar l’acusació particular en solitari que van exercir durant el judici dels presos polítics. VOX creix d’un altre tipus de frustració, la frustració de saber que la independència es va haver d’impedir per mètodes il·legals o directament per la força. Creix del no agradar-se, també. Tampoc. Això vol dir que el règim del 78, per una banda, no va ser capaç l’any 2017 d’articular una resposta vàlida per a les demandes catalanes; i, per l’altra, que tampoc no és capaç de frenar-les per la banda espanyola (no si es vol guardar alhora una imatge de país democràtic). I si no hi ha un règim que permeti cap de les dues coses, s’esquincen les costures una mica més. Quan no hi ha camí del mig, l’aigua sempre corre per les bandes. Oh, sorpresa. 

Sorpresa: s’incompleixen sistemàticament els pactes signats amb Junts i amb ERC referents a l’autogovern o el finançament, i s’espera que la gent no es posi nerviosa o se senti, de nou, sense sortida. Ja no parlem només d’autogovern, però: parlem d’unes condicions socioeconòmiques cada dia més difícils en què es té la certesa que l’augment de la riquesa estadística no es trasllada en absolut al gruix de la butxaca, i en què els ajuts públics ja són objecte de baralla a cop de garrot. Una atmosfera així aconsellaria més que mai rigor en els compliments dels acords, tant els nacionals com els socials, però la frivolitat extrema dels socialistes (i la seva llegendària vocació d’aixecar camises) fa que tot giri envers la seva sagrada permanència a la cadira (i la causa de Palestina). No només s’incompleixen els acords sinó que, a més, s’estableixen cordons sanitaris a ajuntaments com el de Barcelona (a en Trias sí que li van fer un veritable cordó sanitari antiindependentista), o es vota el 155 amb el PP (suspenent l’autogovern i facilitant la repressió). I es pretén que la gent no busqui altres sortides. Per radicals i extravagants que siguin. O com més radicals i extravagants, millor. Oh, sorpresa. 

Aquesta és, com ja ens fan veure els mitjans descaradament, la competència més interessant del nostre panorama polític: l’hegemonia independentista

Sorpresa: es pretén immergir el nacionalisme/sobiranisme català en l’elecció entre dretes i esquerres, entre el feixisme i el Pacte de Sant Sebastià, i s’oblida que hi ha una gran massa de gent que no creu en un bàndol ni en l’altre (com ja succeïa a la Guerra Civil). Gent que només vol agafar-se al bàndol identitari, en efecte, el de “Catalunya primer”, en efecte, el de “Monarquia? República? Catalunya!” que encarnen formacions com Junts (banda ordenada) i Aliança Catalana  (banda més tòxica) perquè és que no poden fer una altra cosa. Perquè no són altra cosa: partits, principalment, d’identitat. Com el PNB, com l'SNP. Cadascuna amb el seu estil, és clar, i les seves prioritats, i la seva aposta major o menor pel soroll. Més que extrema dreta, Aliança sembla el partit d’extrema Catalunya (amb totes les toxines que, sens dubte, això inclou). Aquesta és, com ja ens fan veure els mitjans descaradament, la competència més interessant del nostre panorama polític: l’hegemonia independentista. Amb moltes variables pendents de resoldre. En tot cas l’aparició d’aquesta nova competència, atesa la manca de viabilitat actual de les altres vies plantejades, no hauria de sorprendre ningú. Podia haver agafat altres formes (encara recordo aquells matrimonis en què en Josep Maria votava Junts i la Maria Teresa les CUP), però ara mateix ha agafat aquesta. Veurem quant dura, però ara és la que més surfeja pels signes d’ànima trumpista dels temps, una ànima que ja força gent (fins i tot diversos articulistes independentistes) tenien poc dissimulada i que ara van deixant veure impúdicament. Però, sobretot, és la que més surfeja pels marges d’allò de sempre. Oh, sorpresa. 

Sorpresa: des de fa més de 300 anys passem de períodes de pau tensa a revoltes catalanes recurrents, i posteriorment a repressió, tot tornant després a encaixos impossibles o a incompliments flagrants (llegiu el llibre d’Aleix Sarri, que ens remunta fins a les traïcions de Casp). I sabent tot això no es pot esperar que no s’imposi la vaca de la mala llet, com ja va imposar-se fa vuit anys amb la famosa “desafecció” vaticinada per Montilla (si bé aleshores la reacció va ser multitudinària, cívica, ordenada i fins i tot vencedora d’un referèndum). Veurem com acaba tot plegat, però la bona notícia, dins dels perills evidents, és que aquest cadàver està molt viu. Ha caigut un llamp. Com a mínim, vejam si algú es desperta.