L'únic avantatge que Sílvia Orriols tindrà, a llarg termini, respecte dels seus adversaris és el desconeixement general que hi ha de Catalunya. L'Ot Bou comparava no fa gaire Orriols amb Marta Ferrusola en un article, i he vist que la comparació feia fortuna. Però Orriols té poc a veure amb la dona de Jordi Pujol, més enllà de la imatge racista i de tebeo que es dona del país en els diaris de l'Estat i de l'autonomia. Orriols, si de cas, és com Pujol, o com Francesc Macià o Joan Prim. D'una banda pot semblar un bolet; però, de l'altra, és una expressió de la història profunda del país. És la terra buscant un punt de cohesió i de representació política per defensar els catalans d'una crisi sistèmica espanyola.
A Orriols no se l'ha vist venir perquè pocs catalans creuen realment en Catalunya, més enllà de les proclames. Ja es va veure durant el procés, i no només amb els polítics. També es va veure amb la gent, que es va empassar les ficcions més útils i reconfortants, i es va sumar a linxaments abjectes per comoditat i covardia. En el fons, fins i tot els independentistes que omplien les manifestacions se sentien més segurs adherint-se a un país utòpic que no pas a una realitat històrica imperfecta. Però Orriols, com la tripleta de polítics que he esmentat, no surt de cap discurs, ni de cap bicoca ideològica. Surt del fons d'aquesta realitat històrica una mica guerxa que sempre ens salva els mobles, per a sorpresa de Madrid i Barcelona.
Si sap dosificar-lo, Orriols sempre podrà treure marge de maniobra de l’element de sorpresa que produeix el desconeixement general de Catalunya. El problema és que tot conspirarà perquè en faci un ús cada cop més abusiu i pintoresc: la pressa dels oportunistes, la situació del país, la lògica nerviosa dels mitjans i la pressió d'Espanya. A l'Estat li convé que la gent voti. I, si no hi ha més remei, que Aliança Catalana creixi de forma descontrolada, com li va passar a l’ERC dels anys trenta i a la CiU dels anys vuitanta. Pujol havia après dels fracassos de Prim i Macià, i volia fer una revolució passiva, és a dir, soscavar a poc a poc les estructures espanyoles. Però de seguida es va trobar amb una majoria absoluta i el cas Banca Catalana.
Els ritmes ho són tot, en política, i si fossin fàcils de dominar, qualsevol podria dedicar-s'hi. Tot i el seu caràcter impetuós, Prim també va demanar calma als catalans ("no correu tant, que ensopegareu"). De Macià n'ha quedat aquell comentari que va fer a les eleccions del 1931, sortint del cinema: "Vols dir que no guanyem massa?". Macià sabia que els quadres del seu partit no estaven preparats, però no comptava que, a l’hora de la veritat, es trobaria el país tan fet pols. Ara l'avantatge és que tothom veu que el procés i l'article 155 ens han deixat trinxats. Orriols no ha de navegar cap onada d’entusiasme, ni tampoc un canvi de règim, si més no de moment.
D’aquí quatre o cinc anys, perquè ens entenguem, estarem pitjor que ara, tant si Aliança treu molts diputats, com si en treu menys
Com la tripleta de polítics que he esmentat, Orriols ha agafat per sorpresa molta gent perquè surt del fons d’armari del país, però té temps de preparar el seu aterratge, ara que ja té la posició guanyada. La urgència dels nostres problemes no l’hauria de fer córrer perquè encara han d’agreujar-se. D’aquí quatre o cinc anys, perquè ens entenguem, estarem pitjor que ara, tant si Aliança treu molts diputats, com si en treu menys. A Catalunya encara hem de patir les conseqüències de la derrota d’Ucraïna i l’impacte de la revolució industrial que portarà la intel·ligència artificial. Per no parlar de la guerra intestina que la mort del pactisme català ha obert a Madrid —que tard o d’hora afectarà el bipartidisme i segurament la monarquia.
No podem ficar qualsevol cosa a l’olla: hem d’aprofitar per fer neteja, abans que la situació empitjori. Hem de deixar que els joves creixin i que les mòmies es jubilin. S’ha d’afavorir que els fets dibuixin una idea de Catalunya que s’acosti com més millor a la realitat que ha fet possible despertar el país des de Ripoll. Pujol i Macià —i Prim a Madrid— van haver de reciclar molt capital humà, i això els va acabar acorralant i separant de la força que els havia encimbellat. El món processista, de bracet amb els partits unionistes, baveja només de pensar que Aliança Catalana acabarà com Junts i ERC. El partit d’Orriols no necessita forçar la màquina per marcar la pauta. De fet, com més contingui les pulsions electoralistes, més ajudarà el país a créixer d’una forma organitzada.
L’única cosa que es pot aprofitar del pujolisme és la feina que va fer per socialitzar la llengua i ampliar la formació universitària. D’aquí a uns anys, el nivell cultural dels parlants de català serà l’única estructura sòlida que quedarà del país que avui coneixem, en el millor dels casos. El partit d’Orriols hauria de servir per capitalitzar aquest llegat i per mentalitzar la població abans que la disrupció no ens esclafi de ple. Catalunya no necessita més agitadors ni més administradors: necessita polítics que tinguin la paciència i la determinació d'adaptar la cultura política del país als temps que venen. Si Aliança Catalana no omple aquest buit, algú altre ho farà —i no necessàriament en benefici nostre. Ja va passar amb Franco, i abans amb Cánovas del Castillo i els espadones disfressats de pollastre.