Les vacances són, per a molts, l'anhelada i necessària pausa de l'any: un parèntesi per descansar, desconnectar i deixar que el soroll quotidià es dissolgui al mar, la muntanya o la simple tranquil·litat de casa. Però, a l'Espanya actual, aquest soroll —la crispació política i social que tot ho envaeix— no descansa. Al contrari: aprofita els nostres silencis per continuar treballant. Mentre pensem que el país s'atura, els engranatges de la confrontació continuen girant, invisibles per a qui es permet no mirar.
Aquesta crispació no és fruit de l'atzar ni una conseqüència inevitable de les tensions ideològiques —cada vegada més escasses—, sinó una estratègia calculada per impedir que mirem el que de veritat importa. L'inquietant és que no només són responsables els qui la dissenyen, sinó també els qui, sense proposar-s'ho, l'alimenten amb la seva atenció i les seves reaccions. Així, l'espai públic es converteix en un teatre d'ombres on polítics sense visió d'Estat i mitjans addictes a la rendibilitat del conflicte han trobat la seva mina d'or: la batussa dona audiència, l'audiència ingressos i el negoci garanteix que l'espectacle continuï.
Mentrestant, els problemes reals —la desigualtat creixent, la degradació dels serveis públics, la precarietat laboral, la corrupció estructural, la crisi demogràfica, el canvi climàtic o l'absència d'un projecte polític que reconegui els drets de tots els pobles— es dilueixen darrere de la cortina de fum d'un insult viral o un tuit incendiari. La polarització no és un subproducte, sinó l'objectiu: dividir per mobilitzar els propis i demonitzar els aliens. El resultat és que els extrems s'enforteixen i la política se substitueix per l'odi.
Ens hauríem de preguntar si estem acceptant com a paisatge natural un model polític que crida sense escoltar, discuteix sense parlar i mira cap a un altre costat quan l'essencial està en joc. La crispació, quan es normalitza, es converteix en la coartada perfecta per a la inacció
En períodes com el vacacional, quan l'atenció pública sol relaxar-se, aquesta estratègia es torna més eficaç que mai: el soroll baixa, però el dany continua. Les xarxes socials i certs mitjans, convertits en un ring obert les 24 hores, han fet de la reacció impulsiva un mode de vida polític. I aquí la responsabilitat política és ineludible: hi ha ministres que, en lloc d'assumir el seu paper com a garants de l'estabilitat institucional, han traslladat el seu centre de comandament a Twitter. Des d'allà pretenen governar a cop de pensada, buscant titulars immediats, mesurant el seu èxit pel nombre de retuits o m'agrada i sacrificant reflexió, prudència i responsabilitat en favor de l'impacte instantani, com si això fos governar. Aquesta política de curt termini, dissenyada per a l'aplaudiment dels propis i la irritació dels aliens, no només degrada el debat: erosiona l'autoritat moral de les institucions que representen.
La crispació és rendible per a uns quants, però devastadora per a la salut democràtica. El seu efecte més corrosiu és la desafecció: la gent es cansa, es retira i deixa el terreny lliure a minories radicalitzades capaces d'imposar les seves agendes basades en fal·làcies i dirigides a aprofitar-se de la ignorància generalitzada. I cada vegada que els moderats abandonen, es consoliden trinxeres on ja no es discuteixen idees, sinó identitats irreconciliables.
Catalunya n'és un exemple clar: el conflicte amb l'Estat s'ha explotat com a arma de mobilització emocional que esborra matisos, demonitzant el més ampli sector de la ciutadania que només pretén exercir el seu dret a decidir, mentre problemes d'impacte directe —finançament, inversió pública, fuga de talent, degradació de la justícia, autogovern— queden en segon pla. A nivell estatal, la crispació evita parlar de com, qui i en què es gasten els diners de tots, de l'habitatge, de la distribució de la riquesa o dels reptes tecnològics que transformen l'ocupació. És més fàcil omplir tertúlies amb crits que amb arguments.
Si alguna cosa permet el temps vacacional és precisament prendre perspectiva. I des d'aquesta perspectiva hauríem de preguntar-nos si estem acceptant com a paisatge natural un model polític que crida sense escoltar, discuteix sense parlar i mira cap a un altre costat quan l'essencial està en joc. La crispació, quan es normalitza, es converteix en la coartada perfecta per a la inacció.
Aquest temps lliure pot i ha de servir per recuperar una cosa que la crispació ens ha robat: la capacitat de pensar amb calma, d'informar-nos sense presses, de conversar sense trinxeres, de preguntar-nos què volem i què estem disposats a tolerar
Per això les vacances no poden ser una rendició temporal davant el soroll. Desconnectar de l'estrès no implica desconnectar del país en el qual vivim. Aquest temps lliure pot i ha de servir per recuperar una cosa que la crispació ens ha robat: la capacitat de pensar amb calma, d'informar-nos sense presses, de conversar sense trinxeres, de preguntar-nos què volem i què estem disposats a tolerar. Perquè, mentre descansem, els qui han fet de l'enfrontament la seva única estratègia continuen movent peces.
Si no aprofitem també l'estiu o qualsevol respir per qüestionar la manipulació, exigir una altra política i reconquerir la conversa pública, el retorn a la rutina serà simplement tornar al mateix teatre d'ombres. I el que està en joc és massa important per deixar-ho en mans dels qui han fet del conflicte el seu mode de vida. Descansar, sí; però també pensar. Perquè sense pensament crític no hi ha descans que valgui.
I un últim recordatori per als qui ocupen ministeris i càrrecs públics: governar no és tuitar, no és provocar titulars ni col·leccionar reaccions a les xarxes. Governar és assumir decisions complexes, explicar veritats incòmodes i construir consensos duradors, fins i tot quan no garanteixen aplaudiments immediats. Convertir un perfil de xarxes socials en la sala de control d'un Estat és condemnar la política a la superficialitat i l'Estat a l'estancament. Les vacances dels ciutadans no haurien de ser l'oportunitat dels ministres per continuar alimentant el soroll; haurien de ser el moment de demostrar que saben fer política fins i tot des de la sobrietat del silenci.