Avui coneixerem la sentència del TJUE que permetrà interpretar, d’acord amb el Dret Europeu, si la llei d’amnistia és aplicable al president Puigdemont i als altres independentistes encausats per malversació arran del referèndum de l’1-O. No em pertoca parlar tècnicament d’una sentència de la qual ja parlen els més experts (i també els no tan experts, segons sembla), i que encara no he llegit. Però sí que puc parlar de la seva importància política. I no tant de la sentència, com d’allò que hem anomenat la judicialització de la política i que molts consideren (una mica prematurament) que és una fase ja passada.
Nou anys de causes judicials interminables, de persecucions, de lawfare, d’estades a la presó i alliberaments immediats, de lluites interpretatives entre tribunals europeus i tribunals no tan europeus, d’espionatges físics i digitals, d’imputacions per delictes inexistents, de rebel·lió, de sedició, de terrorisme (i no només per als encausats en l’operació Judes), de traïció, de retorciment del Codi Penal, de bloquejos jurisdiccionals, de càlculs polítics dels calendaris processals, de barreja infinita i pertorbadora entre lleis, jutges, advocats i política. Pertorbadora per a la democràcia i per al cap, s’entén. I tot això, per què? Doncs perquè un procés d’independència és un procés polític, però també, evidentment, un procés legal, un intent de configurar un nou marc legal, i això té uns costos immensos en termes de batalla judicial: en definitiva, saber com de legal i com d’il·legal és fer el que es va fer (i el que es podria fer). És important. És tan important que el debat jurídic ha perdurat fins avui, i encara li queda recorregut: com ja sabem, res no s’acaba demà, sinó que falten el Tribunal Constitucional, que també juga a fer política amb el calendari, i el Tribunal Suprem, que juga a "qui pugui fer que faci". Som aquí. I si hem arribat als tribunals, amor meu, deixem que els tribunals acabin de decidir qui té raó legalment, i llavors veiem què fem amb les nostres vides.
La batalla, per tant, és política, però també és legal, i és important que sigui així: d’entrada, per exemple, la sedició i la rebel·lió ja no es poden fer servir per denunciar penalment la convocatòria d’un referèndum unilateral. Caldrà veure si la malversació sí que es pot fer servir, i sota quines condicions (perquè avui es decideix, més que sobre la llei d’amnistia, sobre la interpretació i l'abast d’aquest delicte i, sobretot, sobre els límits franquejables o infranquejables de la separació de poders a Espanya). El panorama legal s’ha anat clarificant, ja no en l’àmbit espanyol, sinó sobretot en l’àmbit europeu, i per tant avui ja tenim més o menys una idea del "nou ordre" o el nou marc: si volem tornar a jugar, les cartes són aquestes. És bo conèixer-les amb detall, atès que els antics exèrcits han estat substituïts pels tribunals. La qual cosa no treu el gran mal que han suposat aquests nou anys per a la política: mentre hem estat batallant judicialment, s’ha fet molt poca política. Poquíssima. En part és comprensible, perquè un intent de divorci no amistós té les seves cicatrius i rancúnies (i seqüeles), i també perquè l’independentisme ha lluitat amb una mà lligada a l’esquena, però en part aquest és el nostre nou drama: ni les negociacions a Suïssa han tingut (per ara) resultats polítics tangibles pel que fa a la resolució del conflicte (parlar en català al Congrés, ja em perdonaran, però no), ni s’ha trobat la manera de mantenir la unilateralitat com a amenaça prou latent o prou creïble i, per tant, amb una força negociadora molt menor. Res que no sigui reversible, segur, però s’ha perdut molt de temps. S’arriba a aquest punt de la partida amb un desgast immens, amb un independentisme desmobilitzat i amb una manca d’esperança preocupant, tant pels que creuen en la independència com fins i tot per als que, simplement, voldrien que se’ns respectés l’Estatut votat pels catalans. Res de res. De res. Sort que a poc a poc girem full judicial, però em pregunto si som a temps de refer res de tot això.
Sánchez va aprovar els indults ràpidament perquè li convenia, va ser lent (i trampós) amb l’amnistia i ha estat un absolut incomplidor amb la resta de pactes polítics contrets
El migdia del 21 de juny de l’any 2021, Pedro Sánchez va venir al Liceu a pronunciar una conferència que anunciava la decisió d’indultar els presos polítics, a través del Consell de Ministres, l’endemà. Va pujar a l’escenari, es va treure la preceptiva mascareta i va dir "Bon dia", però després va recitar Martí i Pol. "I som on som", va dir. "Més val saber-ho i dir-ho, i assentar els peus en terra, i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules". Aquell mateix matí, a Estrasburg, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa havia emès la seva Resolució 2381 (2021), titulada Should politicians be prosecuted for statements made in the exercise of their mandate? (amb atenció especial als casos d’Espanya i de Turquia), en què "recomanava" no només els indults, sinó també mesures com l’amnistia, importants reformes clarificadores del Codi Penal i la invitació a resoldre el conflicte pacíficament. Pedro Sánchez, sense molestar-se en al·ludir a aquesta "recomanació", va ser, tot i això, immediat en els indults (amb persones plenes de dolor entre el públic, per cert, cridant-li a la cara que la solució és la independència). En resum: Sánchez va aprovar els indults ràpidament perquè li convenia, va ser lent (i trampós) amb l’amnistia i ha estat un absolut incomplidor amb la resta de pactes polítics contrets.
I ara, on som? Com deia, som en un panorama jurídic més clarificat (tot i que de nou en espera del comportament dels tribunals espanyols) i un panorama polític malauradament desolador. Els partits polítics independentistes no han pogut, o no han sabut, reconnectar amb la il·lusió del 2017, ni tan sols amb la del 2006, o amb la posterior indignació del 2019. El temps ens ha jugat en contra; la divisió i els errors, també. Insisteixo: res insalvable, però, de la judicialització excessiva de la política, els partits catalans també en tenen part de culpa. Si no és que política vol dir xarxes orbitals, traspassos de competències invisibles i promeses de reconeixement de pa sucat amb oli. Les victòries judicials, o fins i tot legals, que són importantíssimes, han tingut un preu clar de desgast. També per al PSOE, compte: per flagrantment incomplidor que sigui, Pedro Sánchez encara és acusat (sorprenentment) de doblegar-se als interessos dels independentistes. Si fos cert, ja estaríem parlant, com a mínim, del concepte de nació per aplicar-lo a Catalunya, com ell mateix feia durant aquells anys. En canvi, en nom de la "concòrdia", estan promovent la Roja a tot arreu i permetent que el paisatge a Catalunya (amb la inestimable col·laboració de Salvador Illa) aparegui més espanyolitzat que mai. Políticament, culturalment, televisivament, lingüísticament. No han perdut el temps. Ells no han estat només fent litigis: han estat fent país.
L’independentisme comença a tenir poques excuses per reaccionar. Si no vol que les transcendentals —molt més del que sembla— victòries jurídiques semblin només el consol per a una completa derrota política, ha de mirar les seves noves cartes i començar a jugar-les bé. Sense confondre l’enemic, sense buscar bocs expiatoris, sense canviar de tema, sense promeses falses, però, sobretot, sense manca absoluta de promeses. Pedro Sánchez no només deia que concediria els indults, sinó que a més parlava de conceptes polítics, que és el que trobo a faltar ara i aquí. Parlava d’unitat ("unión", de fet), convivència, concòrdia (que significa 'con corazón', va dir), retrobament, reconciliació i diàleg. Tot força buit de contingut, evidentment, però aquesta era una bona carta. Potser l’única que li quedava a Espanya per a salvar el que semblava (encara aleshores) l’inevitable curs de la història: treure el poli bo. Aquesta carta, a causa de la colossal presa de pèl (fins i tot va gosar parlar de "procés constituent"), a poc a poc se li està acabant.
Quines cartes jugarà l’independentisme, el dels partits i el de fora dels partits, quan li toqui el torn i com a resposta? Emprendre la reconquesta contra el califat és una de les opcions. Tornar al pactisme i al peix al cove d’abans del procés, també. Però jo confio que la sentència d’avui ajudi a respondre a la pregunta següent: hi ha algú altre?