Els canvis es produeixen lentament, sense que ens n’adonem; van penetrant a la societat com qui no vol la cosa i, quan t’adones que les coses ja no són com eren abans, ja és massa tard per fer marxa enrere o per debatre si ens calia fer aquest canvi o no. Catalunya es troba, com molts altres països del món, davant d’un canvi de paradigma social, econòmic, cultural... Ens calia arribar a aquest punt de no retorn? Ho podíem evitar? O ens hi hem vist empesos perquè el corrent era massa fort i no hi havia on agafar-nos ni teníem prou força per fer-ho?
Comencem pel principi: de quin coi de canvi de paradigma us estic parlant? Diria que només de posar un peu al carrer ja pots ensumar-lo, però aprofundim-hi una mica més, no ens deixem endur per una percepció que podria ser merament subjectiva. Catalunya (em centraré en Catalunya, però és extrapolable a molts altres països) s’ha vist immersa els últims anys a tota una sèrie de canvis (a poc a poc, com qui no vol la cosa…). N’estic segura que no soc l’única que els ha notat i els pateix diàriament; per tant, si és una paranoia, és una paranoia compartida. D’una banda, tenim la irrupció de la IA en tots els àmbits (educatiu, mèdic, laboral, social, econòmic…); fet que ha provocat una esquerda gegant entre els joves i la gent gran i una reducció de la socialització (almenys com l’enteníem fins ara: cara a cara i afrontant la realitat). La gent gran no entén res del que passa ni ho vol entendre; volen acabar de viure els anys que els queden com més tranquils millor. Els més joves no poden concebre la realitat sense la IA, la tecnologia i les xarxes socials i, si els ho traguessin, no sabrien ni comunicar-se ni fer una divisió. Els que ens trobem al mig, és a dir, els que hem viscut sense tecnologia ni IA, però que, quan van aparèixer, encara érem prou joves per adaptar-nos-hi, vivim atrapats entre una nostàlgia d’un passat que fou extraordinari (tenia coses bones, però també en tenia unes quantes de dolentes) i una por a un present desconegut i que canvia constantment (que aparentment sembla que vagi de mal en pitjor, però que potser també té coses bones). Aquest canvi provocarà (ja ho comencem a notar) una crisi en el món laboral (més màquines i menys persones; ja veurem què en fan de les persones).
Un altre canvi que s’ha produït, i que ens afecta profundament, és l’entrada massiva de nouvinguts, que ha provocat un augment substancial de la violència
Un altre canvi que s’ha produït, i que ens afecta profundament, és l’entrada massiva de nouvinguts, que, per més que alguns ho neguin perquè no els interessa que se sàpiga que l’oh benvinguts, passeu, passeu sense control acaba com el rosari de l’aurora, ha provocat un augment substancial de la violència (assassinats a plena llum del dia en carrers concorreguts, robatoris amb violència, venjances amb armes blanques, atracaments…). Tot molt bucòlic. El que també ha augmentat (i no deixa de fer-ho) són els preus, de l’habitatge, dels aliments, dels béns de primera necessitat…, de tot en general; fet que ha provocat una separació cada vegada més accentuada entre els grans tenidors i els que es mengen els mocs perquè no tenen res més a la nevera. Relacionat amb l’entrada massiva de nouvinguts (sobretot de països castellanoparlants i amb poques ganes d’integrar-se), també s’està produint una uniformització lingüística (un genocidi lingüístic, parlant clar i català); és a dir, les llengües imperials estan aixafant les llengües minoritàries o minoritzades gràcies a una globalització cada vegada més accentuada; fet que provoca que vagin desapareixent moltes llengües i que cada vegada hi hagi més parlants d’una sola llengua imperialista, com pot ser el castellà (gràcies a castellanoparlants que consideren que el català és un dialecte) o l’anglès (gràcies als expats, que tot i que tenen un poder adquisitiu més alt, provoquen un augment del cost de la vida a Catalunya i marginen la llengua i la cultura catalanes).
També ha augmentat notablement la precarietat de l’educació pública a causa d’aquesta immigració massiva i de la negativa de millorar-los la situació (més professors, menys alumnes per aula…; tot i que crec que el problema rau en el fet que estem atenent més gent de la que podem assumir); fet que afavoreix la desaparició del que es coneixia com la classe mitjana, ja que els grans tenidors porten els seus fills a l’escola privada —on els coneixements que adquiriran es troben a anys llum dels que adquiriran a l’escola pública. Per aquest mateix motiu (la barra lliure per a la immigració), també ha augmentat la precarietat de la sanitat pública: menys temps per atendre la gent, llistes d’espera més llargues; en definitiva, més ineficiència.
Una de les raons que donen els socialistes per obrir les portes de bat a bat als nouvinguts (com més, millor; tant és si de tant en tant foten un tret a algú que no els cau bé o apallissen i emmordassen una parella d’ancians per robar-los…; ja els deixaran lliures perquè no sigui dit que són uns racistes d’extrema dreta) és que a Catalunya s’està produint un envelliment de la població. El que s’està produint a Catalunya és un augment de la mala llet per la manca d’escrúpols d’alguns, i això fa que envellim més de pressa.
Un altre canvi interessant que s’està produint ja fa temps, i amb aquest acabo perquè no acabaria mai, és l’augment de la toxicitat alimentària (a causa de la sobrepoblació mundial, aquest cop). Es produeixen aliments massivament i, consegüentment, s’ha deteriorat i han deteriorat la qualitat dels aliments (és inevitable, si vols produir més del que la terra et pot oferir; no entraré a parlar dels interessos que hi ha en el fet que la població emmalalteixi). Això contrasta amb una consciència cada vegada més generalitzada de portar una vida saludable. Els joves d’ara, cosa que als anys noranta del segle passat no passava, estan més centrats a tenir un cos sa i atractiu (i a mostrar-lo a Instagram) que a fer bestieses d’adolescent. Diria que sí: som davant d’un canvi de paradigma, i gros.