Des que va sortir del Govern, JxCat està fent servir la mateixa tàctica que CiU quan era a l’oposició: agitar el fantasma del tripartit. Ho va fer la formació d’Artur Mas durant les presidències de Pasqual Maragall i José Montilla i ho fa el partit de Carles Puigdemont durant la de Pere Aragonès. L’esquema en tots els supòsits és el mateix: presentar-se com l’antídot per evitar, frenar o superar, segons sigui el cas, el desgavell que va representar llavors el pacte entre PSC, ERC i ICV i el que podria representar ara el pacte entre PSC, ERC i En Comú Podem. La diferència és que l’escenari polític de Catalunya del 2003 al 2010 no té res a veure amb el del 2023, bàsicament perquè entremig han passat moltes coses, i no precisament menors.

Això en cap cas no vol dir que un nou tripartit no sigui possible, com denuncia interessadament JxCat aprofitant l’acord assolit per les tres forces dites d’esquerra per aprovar el pressupost de la Generalitat d’enguany. En política no hi ha res impossible, per rocambolesc i estrambòtic que sembli, ni es pot donar res per fet. Ara bé, tal com estan les coses en aquests moments, fa tot l’efecte que la situació evolucionarà cap a altres viaranys. I que desembocarà en allò que durant anys i panys a Catalunya va estar en boca de tothom, però que mai no es va materialitzar: la sociovergència o, el que és el mateix, l’aliança entre PSC i CiU. Amb la particularitat que aquesta sociovergència no va ser possible en vida de CiU i arribarà just quan ja no hi és, però dipositada en mans d’un dels seus hereus, JxCat. És per això que la denominació —sociovergència— conserva tot el sentit.

I és que, si res no canvia, PSC i JxCat tenen tots els números per governar conjuntament Catalunya després de les pròximes eleccions. Davant la falta d’oferta de partits realment independentistes, el PSC es troba en situació òptima per tornar, quinze anys després, a la Generalitat. Salvador Illa espera pacientment que ERC es desgasti, i de moment li va prou bé. L’operació de suport al pressupost d’aquest any li ha sortit rodona, perquè s’ha pogut apuntar la medalla de l’aprovació i alhora li ha servit per deixar en evidència les contradiccions de Pere Aragonès, a qui ha obligat a empassar-se projectes com el Quart Cinturó, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona o el complex recreatiu Hard Rock a Salou i Vila-seca, que en teoria ni ell ni el seu partit no comparteixen. I que la imatge que se’n desprèn sigui que es veu obligat a menjar-se’ls per poder conservar les escorrialles de poder autonòmic que té entre mans —les cadires, les menjadores...— desgasta, i molt. A sobre, desgasta doblement perquè tot plegat passa després d’haver renunciat a tirar endavant el procés d’independència a canvi d’unes prebendes que no li han sortit com pretenia, però que s’està demostrant que només perseguien arreglar les situacions personals dels dirigents d’ERC.

Si Xavier Trias pot tornar a l’alcaldia de Barcelona, per què no podria fer el mateix Artur Mas i tornar a la presidència de la Generalitat, ell que per no ser no és ni militant de JxCat i que últimament es deixa veure més del que és habitual? 

JxCat també es desgasta per haver renunciat al procés d’independència, perquè malgrat la seva retòrica pujada de to, ha tornat a abraçar l’autonomisme com ha fet ERC, amb la diferència que no toca tant poder des que va decidir deixar el Govern. El fet d’haver passat a l’oposició no li estalviarà el desgast, perquè, a més, la desorientació que pateix és de les que fan història, però potser li permetrà parar el cop quan arribin les noves eleccions catalanes, que tocarien a començament del 2025 —tenint en compte que dos anys en política són una eternitat—, si és que el 132è president de la Generalitat pot aguantar tot aquest temps en minoria i no es veu forçat a avançar-les. De fet, JxCat i el PSC coincideixen a no tenir cap pressa perquè hi hagi eleccions a Catalunya, convençuts que com més duri el mandat, més es va erosionant i afeblint ERC. Una ERC que ara concentra tot el poder com no l’havia tingut des de la Segona República espanyola, inclòs el control d’entitats com Òmnium Cultural —amb l’Assemblea Nacional Catalana intenta fer el mateix—, i tot plegat n’accentua encara més el desgast.

Abans, les eleccions municipals del pròxim 28 de maig potser podran donar algunes pistes. D’una banda, els tres partits mesuraran les forces no tan sols en nombre de vots, sinó sobretot en nombre d’alcaldes i regidors, i es veurà si ERC reté l’hegemonia que va assolir el 2019, si JxCat manté posicions gràcies a les alcaldies que ha pispat al PDeCAT i si el PSC consolida la tendència a l’alça que li dona el fet de tenir el vent a favor. I, d’una altra, es començarà a visualitzar com es concreta la sociovergència, que PSC i JxCat reeditaran per poc que puguin a la Diputació de Barcelona, després de l’experiència dels últims quatre anys compartint un mandat que els ha anat la mar de bé a tots dos per atendre les necessitats internes dels partits, i la miraran d’estendre a l’Ajuntament de Barcelona i a com més municipis millor.

Aquesta és, si més no, la idea del candidat de JxCat a la ciutat de Barcelona, Xavier Trias, a qui ara com ara pràcticament totes les enquestes donen com a guanyador i que, si d’ell depèn i els números quadren, farà tots els possibles per governar amb el PSC, al costat de Jaume Collboni, a qui també abelliria un pacte d’aquestes característiques, encara que probablement es passaran la campanya electoral negant-ho. També a les eleccions espanyoles del 1996 l’aleshores candidat de CiU, Joaquim Molins, es va passar la campanya proclamant del dret i del revés que de cap manera no pactarien amb el PP, i tothom sap com va acabar allò, amb el pacte del Majestic que encimbellava José María Aznar als altars de la política espanyola. Així que val més anar-se preparant.

Una sociovergència a Barcelona que es podria convertir en un excel·lent banc de proves per a la sociovergència a Catalunya. I més si es tenen en compte els moviments que s’estan produint al voltant de JxCat justament en la línia que es torni a assemblar cada vegada més a l’antiga CiU. Amb Carles Puigdemont allunyat de la dinàmica del partit i Laura Borràs amortitzada si és condemnada per la seva gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, si Xavier Trias pot tornar a l’alcaldia de Barcelona, per què no podria fer el mateix Artur Mas i tornar a la presidència de la Generalitat, ell que per no ser no és ni militant de JxCat —no ha passat del PDeCAT— i que últimament es deixa veure més del que és habitual? Tot plegat coincidint amb les reaparicions públiques, cada cop més sovintejades, de Jordi Pujol, que si no són un intent de rehabilitar-lo, ho semblen.

Que JxCat posi ara el crit al cel perquè ERC pacta amb els del 155 i s’ha carregat la legislatura del 52%, no vol dir que el pròxim mandat no siguin el millor company de viatge possible i el 155 i el 52% es perdin en la nebulosa de les coses que no interessen i s’acabin convertint senzillament en guarismes que ningú no sàpiga què representen. I llavors qui s’haurà de buscar la vida a l’oposició serà ERC.