Quin gaudi tan pregon el de titular una columna sense cap mena d’escrúpol. Tites, tites, tites. Ara que us tinc aquí, però, cal que miri de contestar la pregunta en qüestió. A parer de qui escriu, la "inauguració" de l’eclipsi per part del PSC i el caos de mobilitat —sobretot ferroviària— posterior són dues cares de la mateixa moneda. M’explico: la prioritat dels socialistes no és, en cap cas, millorar la qualitat de vida dels catalans. Tampoc és, en cap cas, la prosperitat del país en termes econòmics, ni culturals. La prioritat dels socialistes és mantenir-se al govern sense haver d’adreçar frontalment cap de les urgències —que en són moltes— que ara mateix presenta el país; per això tiren d’inauguracions, i de macroesdeveniments, i de victòries esportives. Si posem el dia de l’eclipsi d’exemple, podríem preguntar-nos què ha fet exactament l’anomenada Comissió Interdepartamental de l’Eclipsi —aprovada a l’acord GOV/134/2025 del 20 de maig del 2025— que el govern va crear per organitzar la mobilitat el passat 12 d’agost. A les carreteres, cues de més de quaranta quilòmetres. A l’estació de Rodalies de Tarragona, hores d’espera infernals. Al govern dels socialistes, mentrestant, confeti i triomfalisme, com si el fet que la Lluna passi per davant del Sol fos mèrit del senyor de la Roca del Vallès que patim de president. Rasquen d’on poden per, més o menys, tapar les conseqüències electorals dels forats, però els forats es fan cada vegada més grossos i, políticament, ja els està bé.
La seva és la política de la propaganda totalitària toveta, una mena de màrqueting populista infantilitzador —valgui la redundància— que té per funció la d’infantilitzar. Si tractes els ciutadans com a infants, els ciutadans assumiran que aquest és el tracte que els pertoca com a governats. En aquest context d’anestèsia i desemparament, el preu de no enfrontar-se a les urgències polítiques serà prou baix perquè l’opció rendible sigui —de moment— inaugurar l’eclipsi, en comptes de centrar l’acció política a actualitzar una xarxa ferroviària que maltracta psicològicament —i aviat, física— els catalans. Sortint de l’exemple de l’eclipsi i els trens, aquesta estratègia és la mateixa per al sistema sanitari, per a la crisi al sistema educatiu, per al cos de bombers o per a la gestió dels boscos, per a l’habitatge i per al model econòmic del totxo, el turisme i els sous baixos que ens acabarà ofegant a tots plegats.
La Catalunya dels deu milions, la crescuda desmesurada de població anunciada amb la mateixa mena de triomfalisme que l’eclipsi, només és una via d’acceleració del naufragi
Per què, doncs, els socialistes són tan incompetents? Perquè la prioritat que els feia de motor per arribar al govern era la pacificació del conflicte polític i no pas la competència i la gestió, malgrat que en campanya fessin anar totes dues idees de bracet. Són incompetents perquè poden i, sobretot, perquè volen. La seva incompetència política és programada: els ingredients del col·lapse, a Catalunya, ja hi eren. L’únic que calia perquè la comunitat autònoma que disputava econòmicament i políticament el poder a Madrid deixés de disputar-li'l, perquè la comunitat que creia tenir més incentius i raons materials per pensar que la seva independència li seria més favorable que la dependència espanyola deixés de tenir-los, era no fer absolutament res i esperar que el porc s’engreixés tot sol. I això és el que fan els socialistes: s’aprofiten de la deixadesa, la ineptitud i la covardia dels governs anteriors, també en termes culturals i lingüístics, i no fan res. La Catalunya dels deu milions, la crescuda desmesurada de població anunciada amb la mateixa mena de triomfalisme que l’eclipsi, només és una via d’acceleració del naufragi.
Són incompetents perquè la incompetència en la gestió és la millor garantia per a la consecució dels seus objectius nacionals. Perquè precaritzar Catalunya la fa més fàcil d’espanyolitzar. I per blanquejar la incompetència davant del seu electorat i electorat potencial —un electorat que ja està prou disposat a acceptar la disfunció dels serveis mentre Catalunya sigui espanyola—, empren el confeti i el nacionalisme banal per perpetuar-se. Cal admetre que, per dur a terme aquesta incompetència programada, Illa va fitxar per al govern una gent que són autèntics professionals de la cosa. El càsting fou excel·lent, president. Albert Dalmau, Esther Niubó o Sílvia Paneque són incompetents en la gestió política del país perquè no poden ser res més, pobrets. No fallen mai. Però no ens n’hem de compadir: això els converteix en els autèntics sicaris de la desfeta, en els executors idonis de l’esfondrament del país. Els socialistes són incompetents individualment per curtor, però ho són políticament en coherència amb la Catalunya que volen. I a tots els qui van passar pel govern abans que els socialistes i els ho van deixar disposat perquè l’únic que calgués fos no fer res, fins que no admetin la seva responsabilitat, caldrà que els tractem de còmplices.