5 anys després, tornen les eleccions europees. Els polítics tornaran a explicar-nos per què la nostra veu ha d’estar millor representada a les institucions europees argumentant que les directives europees tenen un impacte directe en la nostra vida diària. Un discurset força previsible i, a la vista de la participació ciutadana dels darrers anys, poc efectiu.

A casa nostra, però, com ara fa un lustre, un sector del sobiranisme català planteja novament un debat interessant: cal presentar una sola llista a les eleccions al Parlament Europeu? L’espai postconvergent aposta preferentment per aquesta via, conscient que la seva reconstrucció interna no conclourà abans del maig del 2019. La seva aposta per aquesta fórmula, però, és defensada amb arguments d’unitat, com quan l’any 2015 CiU es va presentar conjuntament a les municipals per trencar la federació pocs mesos després.

Penso que, per a qualsevol elecció, presentar una única llista manlleva al sobiranisme la seva condició de moviment. En canvi, la diversitat de llistes permet desplegar una estratègia on s’ocupin tots els espais electorals disponibles; en l’eix esquerra-dreta i en les diferents estratègies independentistes que han aflorat durant el darrer any.

En primer lloc, cal recordar que la idea de concentració, com la de front nacional o la de cinturó sanitari, sorgeix en un context de debilitat i de necessitat de mobilització. El sobiranisme, en plena etapa de reconfiguració interna i de definició d’estratègies a llarg termini, necessita el matís partidari més que la uniformitat que amagui debilitats internes. I, precisament, necessita aquesta diversitat per arribar a nous votants. Dit d’una altra manera, aquells votants que donen suport a la independència però que no farien d’aquesta reivindicació la seva principal bandera s’inclinaran amb més facilitat per una de les llistes sobiranistes que per una llista d’unitat. En canvi, el vot de l’independentista convençut no es perdrà en cap cas, perquè en un escenari de més d’una llista aquest simplement triarà la seva opció preferida.

Cal presentar una sola llista a les eleccions al Parlament Europeu? 

En segon lloc, configurar un front sempre fa créixer les opcions de l’adversari, ja que dibuixa clarament dos bàndols en comptes de quatre eixos. Ciutadans és especialista d'aprofitar-se de la unitat independentista; mobilitzant el seu electorat per motius nacionals i deixant de banda l’agenda social. Les eleccions europees d’aquest any 2019 coincideixen, a més, amb les eleccions municipals. No sembla bona idea ultramobilitzar l’adversari polític davant un escenari on podrien esgarrapar no només cadires a Estrasburg sinó també batllies al nostre país.

Un factor molt rellevant per rebutjar una única llista a les eleccions al Parlament Europeu és el paper dels partits catalans al si dels partits polítics europeus. La recent expulsió dels Liberals europeus del PDeCAT és una mala notícia per al sobiranisme, però hauria d’anar acompanyada d’una estratègia per dotar l’espai postconvergent d’una família política europea. La tria idònia, al meu parer, seria el Partit Demòcrata Europeu, que la passada legislatura va obtenir 14 eurodiputats i que va formar grup conjuntament amb els liberals d’ALDE. Els neoconvergents farien, en aquest cas, un viatge similar al que va fer el PNB després que el PP d’Aznar aconseguís la seva expulsió dels populars europeus.

Al si del Partit Demòcrata Europeu l’espai postconvergent podria fer-se fort i dominar la seva estructura (parlamentària i partidària) sense gaires complexitats. Sens dubte, la reedició d’un pacte entre els jeltzales del PNB i el centredreta independentista afavoriria aquesta possibilitat de cara a la propera legislatura europea. Cal que els sobiranistes catalans ocupin tots els espais, tan plurals com sigui possible, i que comparteixin estructures amb forces de tants països com sigui possible. Només així poden créixer les complicitats amb l’independentisme català.

En quart lloc, les eleccions europees són un tipus d’elecció força experimental, on els sentiments negatius sovint s’imposen a la racionalitat d’un programa polític. L’any 2014 a França va guanyar el Front Nacional i al Regne Unit l'UKIP. Per tant, sembla que cal oferir l’elector incentius extres (i discursos una mica més complexos) per representar aquest malestar social. Una única llista simplement seria vista com l’enèsim intent independentista de reafirmar el seu missatge, després de mesos de batusses internes recollides amb llum i taquígrafs pels mitjans de comunicació.

 La diversitat de llistes permet desplegar una estratègia on s’ocupin tots els espais electorals disponibles

Per últim, la veritable vàlua de la presència independentista a l’Eurocambra rau en la seva participació en el projecte europeu i en la seva capacitat d’explicar el missatge polític sobiranista. Ara bé, l’aritmètica sempre serà insuficient, ja que allò veritablement estratègic són els suports d’actors tercers amb impacte internacional. La nòmina d’eurodiputats o eurodiputades sobiranistes ha de ser rellevant, però on veritablement es dona la batalla és al si dels grups parlamentaris i dels aliats europeus.

En conclusió, la unitat puntual no és un valor definitiu a les eleccions europees. En canvi, per separat es pot oferir una imatge de potència coordinada i ideològicament diversa com la que s’ha ofert durant la passada legislatura, on per primer cop s’ha constituït una plataforma de solidaritat amb Catalunya i on els eurodiputats d’ERC i el del PDeCAT han desenvolupat un treball conjunt en temes nacionals.

La manera més efectiva de sumar a Europa és presentar-se per separat, tot conreant les coalicions polítiques que històricament han acompanyat el sobiranisme a Europa. Les aliances amb Bildu i BNG, per exemple, han ajudat a teixir aliances al si de l’Esquerra Unida Europea, un grup parlamentari on no hi ha cap eurodiputat català. La diversitat és, per tant, la suma més eficaç i eficient en el context de les eleccions del 2019.

 

Silvio Falcón és politòleg i professor associat de Ciència Política a la UB