Sovint es diu que les propostes d'extrema dreta s’enlairen electoralment quan el sistema tradicional de partits no ofereix solucions. No és una anàlisi del tot desencaminada. En el cas d’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, però, cal fer-hi apunts. D’entrada, malgrat que l’erosió dels partits de l’establishment afavoreix l’emergència dels populismes, una de les missions principals de l’extrema dreta és condicionar l’agenda política, polaritzar-la, i aconseguir que els electors mimetitzin les necessitats que els extremistes assenyalen amb les necessitats objectives per recuperar el benestar social. Encara que aquesta és l’estratègia que empra Orriols per situar-se en el panorama polític —posant el focus en els migrants musulmans—, Aliança Catalana arrenca coixa: és incapaç de concretar amb quins mitjans pretén aplicar el seu programa sobre la immigració, no té discurs sobre cap altre problema, i confon intencionadament la urgència de fer plans per la immigració i criminalitzar una facció social concreta.

La diferència entre Orriols i els partits d’extrema dreta europeus és que aquests, a part del discurs migratori típic, s’han inventat una carcassa per vendre alguna mena de projecte de país

Només cal analitzar el discurs amb què ha anunciat que es presenta a les eleccions per adonar-se dels buits. No n’hi ha prou amb excusar-se en el desgast del sistema tradicional —i la reculada i projecte de pacificació dels partits independentistes— per justificar les opcions d’extrema dreta. A Catalunya —ha passat amb Vox— mai ningú vota l’extrema dreta perquè no hi ha cap més opció. Qui vota l’extrema dreta és perquè vol votar-la. Joan Ramon Resina afirma que “si l’extrema dreta guanya acceptació entre els joves és perquè a molts el discurs de l’esquerra els sona buit, encarcarat, cínic”. El discurs d’Aliança Catalana també és tan buit, tan encarcarat i tan cínic com el de l’esquerra que descriu Resina. Compta, això sí, amb l’avantatge de la novetat, que fa de miratge davant el desgast polític que viu Catalunya. 

Se sol explicar que l’extrema dreta catalana sorgeix de l’extrema dreta europea per donar sentit al fet que l’encapçala una dona i que inclou “negres i homosexuals”. La diferència entre Orriols i els partits d’extrema dreta europeus que han governat o han falcat governs és que aquests, a part del discurs migratori típic, s’han inventat una carcassa per vendre alguna mena de projecte de país. Per semblar seriosos, vull dir, i no només uns racistes. En aquest sentit, Aliança Catalana s’assembla més als partits del sistema polític tradicional català: busca un boc expiatori per tapar la seva mediocritat, pensant que per parlar de qualsevol qüestió en tindrà prou amb estirar aquest fil. I cada vegada que ho fa, sense pretendre-ho, destapa la seva pròpia enganyifa, perquè les propostes polítiques competents són alguna cosa més que exhibir un boc expiatori.

Aliança Catalana s’assembla als partits tradicionals catalans: busca un boc expiatori per tapar la seva mediocritat, pensant que per tot en tindrà prou amb estirar aquest fil. Cada vegada que ho fa, destapa la seva pròpia enganyifa

Per no haver de buscar una alternativa al model socioeconòmic —i sobretot polític— que pot tenir un efecte crida perniciós, per exemple, per la llengua, Orriols ha decidit assenyalar un col·lectiu. De tot el que ha abocat el govern de Pere Aragonès a les eleccions, perquè ens entenguem, ella va destacar que s’havia acabat el regnat de “Pere el musulmà”. En anunciar que es presenta el 12 de maig no va al·ludir a cap altra qüestió que no fos la immigració. En parlar d’Aliança Catalana sempre se’n destaca el paper a l’ombra de Jordi Aragonès, un jove que es passa la tarda a l’Ateneu Barcelonès en comptes d’estalviar-li aquests ridículs a la cap de llista del seu partit. Si ell ha de capitanejar la facció intel·lectual que ha de prevenir que l’extrema dreta sigui erròniament etiquetada d’inculta, perquè no ho és, que treballi una mica. Després hi ha una part de l’esquerra que ataca tot això amb una certa ingenuïtat. D’entrada, confonen ser conservador amb ser reaccionari. A més a més, part de l’esquerra, la que té una afecció especial per la retòrica del pa i les roses i la poesia combativa, és incapaç d’enfrontar el debat migratori mirant-lo als ulls, com volent dir, fent propostes concretes d’integració sense sentir-se colonitzadors, per exemple. Això, que de portes endins, a les assemblees, fa de carícia ideològica, de portes enfora, a l’extrema dreta —encara que sigui tan mancada com la d’Orriols— no li fa més que pessigolles.

En comptes d’entendre la tradició com a eix vertebrador d’allò que ens és espiritualment comú, la fa servir com a arma i evidencia que cada disfressa que fa servir explica, en realitat, que va despullada

Per acabar, perquè aquesta columna ja s’allarga més del compte, un apunt que m’incomoda en especial: indirectament i discreta, Orriols fa servir els símbols religiosos del cristianisme catòlic per aparentar una solidesa ideològica que no té. No ho fa mai frontalment, perquè és conscient que la defensa de determinades posicions sempre genera més rebuig que atracció. Però per despertar el convenciment que ella pot ser la defensora dels intangibles de la nació, que no menysprea les tradicions i que de les arrels del país ho pren tot, fins i tot el llegat religiós que incomoda alguns, se’l posa a la boca per confrontar-lo a l’islam i justificar el discurs de la invasió. En comptes d’entendre la tradició com a eix vertebrador d’allò que ens és espiritualment comú, la fa servir com a arma. Ho filtra en l’herència i els costums i pretén utilitzar-ho a favor seu com si el cristianisme catòlic no fos incompatible amb la xenofòbia i com si la doctrina social de l’Església no fos incompatible amb el racisme. Una vegada més, fent-ho orbitar tot al voltant del seu boc expiatori, evidencia que cada disfressa que fa servir explica, en realitat, que va despullada, que cada gest seu per inflar-se prova la seva buidor.