Qui no ha fet volar mai la imaginació, pensant en accions que voldria fer en el futur? Imaginar tots els llocs indescriptibles, enigmàtics i atraients que una voldria visitar; totes les accions inconfessables o restringides per l’edat o les circumstàncies que voldríem fer; els objectius vitals, emocionals o personals que voldríem assolir. De joves, vivim de somnis de futur, de vegades, incoherents, la majoria de vegades poc factibles i encara menys elaborats. Bons propòsits, que surten de la nostra ment i decoren diaris de pensaments íntims, o salpebren les nostres converses adolescents, que veiem de forma nebulosa en un futur indefinit i difús. Pocs de nosaltres tenim un pla de vida perfectament dissenyat i implementat; la majoria naveguem pel mar de les circumstàncies i la serendipitat mentre ens anem fent grans, complint alguns dels desitjos i deixant-ne molts d’altres en l’estela dels records de joventut. Només cal que honestament mireu enrere, i tots tenim el nostre bagul íntim, ple de tot allò que volíem aconseguir, però que mai no hem fet realitat.
Quan sigui gran seré astronauta; quan sigui gran aprendré a tocar el piano; quan sigui gran faré la volta al món; quan sigui gran aprendré a ballar tangos; quan sigui gran em dedicaré a estar tot el dia al sofà mirant la tele i que ningú em digui què és el que he de fer; quan sigui gran seré una artista famosa… i així, tots hem anat enfilant unes o altres projeccions del que pensem que ens permetrà el fet de ser independents i disposar de molt temps lliure, i tenir mitjans econòmics, és clar!
A mesura que ens fem grans, també mirem les nostres il·lusions sota una llum diferent, i som conscients que el temps va passant i ja no tenim temps per perdre, no és que ens hem de fer grans, és que ja som grans!
La vida ens ensenya diferentment i la realitat s’imposa. Quan ens anem fent grans, ens agradi o no, hem de tocar de peus a terra. Molts dels somnis de joventut són directament inaccessibles i no implementables. Tanmateix, jo encara guardo les ganes de fer moltes coses que encara no puc fer i que, segurament, són altament improbables que pugui fer, però que ingènuament penso que algun dia podré arribar a fer. Els humans necessitem somiar i tenir objectius a la vida. Està demostrat que fins i tot les persones velles viuen molt millor si tenen propòsits per aconseguir. En aquest cas no es tracta de somnis irrealitzables, sinó de fites diàries que els permeten sentir-se útils i trobar encara el seu encaix en aquesta societat.
En el meu cas, la qüestió és que comencen a sovintejar les persones del meu voltant que s’estan jubilant o prejubilant. I el tema de sobretaula torna a ser el mateix que quan érem joves i no sabíem què fer encara de la nostra vida acabada d’estrenar… què farem quan serem grans? I traiem de dins del nostre bagul amagat tots aquells anhels, peregrins o no, que malgrat el pols del temps, encara mostren un cert atractiu. És clar, ara els mirem amb uns altres ulls, potser una mica més savis, però no per això menys brillants. També us he de dir que jo he anat canviant algunes de les meves fites, i he afegit a la meva col·lecció de “Coses a fer quan sigui gran” moltes activitats que mai no m’haguera pensat que ara em farien tanta il·lusió. Confesso que entre aquestes coses que algun dia faré, quan sigui gran, n’hi ha que no són per a mi, sinó que voldria deixar alguna mena de recordatori del que he recollit dels meus ancestres per a transmetre-ho als meus fills i la meva família. I és que a mesura que ens fem grans, també mirem les nostres il·lusions sota una llum diferent, i som conscients que el temps va passant i ja no tenim temps per perdre, no és que ens hem de fer grans, és que ja som grans! O sigui, que ja és hora que espavilem per implementar alguns dels nostres somnis, o bé els deixem estar per sempre.
Tinc amics i amigues que ara, que són grans, s’han posat a estudiar aquella carrera universitària que desitjaven cursar i mai no van poder; d’altres s’han dedicat a la jardineria orgànica; d’altres a estudiar música i tocar un instrument; d’altres a fer meditació i ioga; d’altres a aprendre a cuinar (ei, alta cuina!); tots, a gaudir molt de la seva vida, i no us penseu, tenen una agenda superocupada que no els deixa atendre a moltes altres qüestions ni quedar amb els amics que encara estem en el procés de fer-nos grans.
I sé que em direu que ja no soc tan jove, però encara soc de les que penso cada dia, “quan sigui gran…”, així que ja em puc començar a espavilar i triar bé el que voldré fer quan sigui… vull dir, quan realment m’arribi el moment de fer realitat els meus somnis. De moment, el que em manca és temps i, per això, encara continuo somiant!