En aquest tombant del segle XXI vivim dos fenòmens que s'expliquen mútuament: l’extrema globalització i la reivindicació de la identitat també en nivells mai vistos. De la globalització no cal parlar-ne molt perquè és una evidència que mai com abans la humanitat ha compartit productes, estètiques i relats: a tot el món es dissenya i fabrica per a la resta del món, els centres de les grans ciutats s’assemblen en forma i botigues, i de les notícies en portada de qualsevol diari del món, cinc en són compartides. Al costat d’això, possiblement com a resposta, ha aflorat una necessitat de reivindicar la identitat fins a límits tampoc vistos fins ara: la defensa de la diferència i d’allò que ens distingeix de la resta també s’ha extremat.

La identitat, així en genèric, aflora de diverses maneres. Els més potents són el sentiment de pertinença a un país, a una religió o a una ideologia. Però al costat d’això també ha sorgit la necessitat de reivindicar altres factors que determinen la identitat d’una persona: de gènere, d’orientació sexual, d’opció alimentària i fins i tot la manera com afrontem la salut mental, també si practiquem alletament matern o com eduquem els nostres fills. I partidaris d’unes o altres opcions tenen la necessitat de fer-ne una defensa aferrissada per un simple motiu: tothom sent amenaçada la seva identitat. Tothom se sent agredit en algun de la desena d’àmbits que marquen la nostra identitat i això explica que cada vegada més hi hagi ofenses arreu.

Abans desapareixerà la Terra que el castellà, però així i tot se senten amenaçats

Aquesta sensació d’amenaça és especialment curiosa —i perillosa— per a aquelles identitats que fins ara han estat predominants i que realment tenen consciència de ser agredits quan, en realitat, s’han trobat amb una explosió de diversitat que els costa digerir. Dic perillosa perquè potser sí que senten amenaçada la seva identitat, però mantenen les poderosíssimes eines que les han fet predominants i que van des de la força militar fins al màrqueting global passant per estructures d’estat com els jutges o la recaptació d’impostos. S’entendria, doncs, que en igualtat de condicions i de poder fàctic efectiu algú se senti amenaçat també en igualtat de condicions.

Només així s’entén la reacció furibunda contra la defensa de la llengua catalana quan els seus parlants temen per la supervivència de l’idioma dues o tres generacions més enllà. Molts castellanoparlants se senten ells els amenaçats pel simple fet que, amb uns recursos gegantinament inferiors als que disposa el castellà, els catalanoparlants intentem defensar aquest tros d’identitat —no menor— que és la llengua en què hom s’expressa. El castellà el parlen arreu del món uns 600 milions de persones: abans desapareixerà la Terra que el castellà. En canvi, el català amb prou feines arriba als 8 milions de població potencial, de la qual, activament, justet arriba als cinc milions. Doncs bé, en lloc de viure aquesta desproporció demogràfica com una tranquil·litat cap a la llengua, molts castellanoparlants opten per menystenir i ridiculitzar-la preguntant-se com és que defensem i invertim en una llengua que consideren quasi morta. Normalment, els ciutadans del món i els que proclamen que no sé què del nacionalisme i el viatjar són els primers als quals no els importaria que desaparegués una llengua del planeta, i que no deixa de ser una manera única d’interpretar el món.

Les normes de protecció del català són percebudes com una imposició, i és just al contrari

L’altre gran impuls que senten molts castellanoparlants a Catalunya és que tenen la sensació que el català se’ls imposa. A Catalunya el català ha estat prohibit a les partides de naixement i fins i tot a les làpides: no podies néixer ni morir-te amb el teu nom. Fins i tot avui, en ple 2026, demanar al registre civil que et vols dir Garcia i no ‘García’ costa —com a mínim— un judici. Ara mateix, al DNI és burocràticament més senzill canviar de gènere que d’accent al cognom. I no cal recordar que la I de DNI és identitat, i la N de Nacional, és a dir, jo —Estat espanyol— et diré quina identitat has de tenir: ja s’ha assumit que néixer amb uns determinats genitals no té per què conformar la teva identitat de gènere, però ai las, néixer amb un cognom presumptament castellà determina que tindràs —una generació més— una identitat genealògica castellana.

I el mateix passa amb la legislació vigent: s’ha tergiversat el relat de tal manera que a ulls de molts castellanoparlants (sobretot aquells que diuen defensar el bilingüisme) les normes de protecció del català són percebudes com a imposició de la llengua, quan és exactament el contrari: amb el minso poder polític del qual es disposa s’intenten prendre mesures davant la imposició sistèmica del castellà. Que es garanteixi, per llei, que tot alumne surti de la secundària obligatòria sabent català no comporta —ni de bon tros— que surtin sense saber el castellà. Ho sabem nosaltres els catalanoparlants, ho saben els qui han portat la qüestió als tribunals i ho saben els jutges. Però la sensació que s’ha transmès és que a Catalunya no hi ha llibertat lingüística, quan —en realitat— si algú campa amb una llibertat que més aviat fagocita és el castellà vers el català. Tampoc cal anar molt lluny buscant lleis: la mateixa Constitució espanyola considera que els ciutadans de l’Estat espanyol tenen el deure de saber el castellà mentre que els que viuen en comunitats autònomes amb dues llengües tenen el dret a fer servir l’altra, en aquest cas el català a Catalunya. Obligació en un cas, opció en un altre: queda clar, doncs, quina llengua és la que s’imposa el sistema i quina no.

I només hi ha una manera de ser conscient de la realitat de cada identitat: si el reforçament de la pròpia va en detriment de la dels altres. Que jo em consideri heterosexual —identitat predominant— no predisposa que obligui la resta de la humanitat a ser-ho. La comunitat LGTBI pot estar ben tranquil·la amb mi perquè la meva autoafirmació de persona heterosexual no afecta ni un gram la seva identitat. En conseqüència, vull per a cadascuna de les persones, s’allitin amb qui s’allitin, els mateixos drets: matrimoni, manifestació i la manera de sortir al DNI; cadascú que en faci l’ús que vulgui. Doncs el mateix amb la llengua: que jo reforci la meva condició de catalanoparlant no afecta ni un mil·límetre la condició lingüística de la resta. En canvi, que altres, per reivindicar la seva identitat —predominant— en castellà m’imposin el seu idioma és un atac: als meus drets però sobretot a la meva identitat. I per aquí sí que no hi passo ni hi passarem.