A JxCat sembla que se les pinten molt felices confiant que aquest 2026 serà l’any del retorn de Carles Puigdemont a Catalunya. Tots esperen, si més no, que això sigui el que passi gràcies als pronunciaments que han de fer el Tribunal Constitucional (TC) i, molt especialment, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la llei d’amnistia, i que estan convençuts que seran favorables a les seves tesis. El primer ha de resoldre el recurs presentat pel 130è president de la Generalitat contra la negativa del Tribunal Suprem (TS) d’amnistiar-lo i el segon ha de respondre els dubtes plantejats al voltant del conjunt de la norma pel Tribunal de Comptes i l’Audiència Nacional.

De moment, però, i contràriament a aquestes expectatives, el TC els ha ventat, tot just la setmana passada, un clatellot en no atendre la petició de mesures cautelars del líder de JxCat —i també dels exconsellers Lluís Puig i Antoni Comín—, i no suspendre l’ordre de detenció i d’empresonament que el jutge Pablo Llarena manté vigent si posa els peus a Espanya malgrat l’entrada en vigor de l’amnistia, mentre no resol el recurs plantejat contra el TS. És una qüestió prèvia que, tot i que no prejutja el resultat final de la posició de l’alt tribunal sobre el recurs, sí que evita, si més no de moment, entrar en contradicció amb el TS. I que a aquestes alçades el TS encara pugui exhibir que té l’aval del TC —com va passar també quan es va negar a aixecar les inhabilitacions d’Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva en idèntiques circumstàncies— no deixa de ser especialment significatiu. El TC, de passada, guanya temps a veure si abans el TJUE li fa feina i ell pot limitar-se a seguir la doctrina que marqui.

Malgrat l’entrebanc, que no abona precisament el discurs optimista de la parròquia convergent de tota la vida, el cas és que JxCat, i també el PSOE i el PSC, tenen dipositades totes les esperances que aquest any sigui el de l’aplicació definitiva de l’amnistia, de manera que l’exalcalde de Girona pugui tornar a entrar a Espanya sense càrrecs i sense por de ser detingut i així quedi plenament normalitzada la situació política de Catalunya. Més enllà que en l’àmbit personal sigui una bona notícia que Carles Puigdemont torni d’una vegada a casa després de gairebé nou anys d’exili a Bèlgica, el fet serà rellevant políticament perquè representarà que tothom es podrà dedicar de bell nou a la cosa pública —si és que no es considera que fa temps que s’haurien hagut de retirar— en igualtat de condicions. Perquè se suposa que amb la llei plenament aplicada també decaurien les inhabilitacions que pesen sobre els dirigents de JxCat i d’ERC, les acusacions de terrorisme de què han estat objecte els membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) encausats en l’anomenada operació Judes i, en fi, la resta de causes que encara avui continuen obertes.

Des del TS, en realitat, l’únic missatge que ha circulat sempre és que no ha aplicat l’amnistia ni té cap mena d’intenció d’aplicar-la

Però el que realment esperen tots plegats és que la recuperació de la llibertat de moviments per part del 130è president de la Generalitat serveixi sobretot per refer la relació amb el PSOE i perquè Pedro Sánchez pugui esgotar la legislatura sense més maldecaps dels molts que ja té. Tots plegats, tanmateix, han de ser plenament conscients que el que diguin el TC i el TJUE el TS s’ho pot passar perfectament per allà on més li plagui. I és que el TS ja no va fer cas de la primera sentència del TC, del juny del 2025, que, en rèplica al recurs del PP, declarava constitucional la llei i, agafant-se al fet que l’alt tribunal encara no s’havia pronunciat sobre la qüestió de la malversació i que només ho havia fet sobre la de la sedició i la desobediència, va decidir que mantenia les penes i les acusacions contra els encausats. La conseqüència pràctica va ser que el primer intent del líder de JxCat de poder tornar a Catalunya gràcies a la llei d’amnistia fracassava i s’havia de continuar esperant pacientment a Bèlgica.

Des del TS, en realitat, l’únic missatge que ha circulat sempre és que no ha aplicat l’amnistia ni té cap mena d’intenció d’aplicar-la, la qual cosa vol dir que els jutges encarregats de fer-ho, amb Pablo Llarena al capdavant, no s’amaguen que han prevaricat i que ho continuaran fent tantes vegades com calgui abans de permetre que Carles Puigdemont, sobretot, se surti amb la seva. I què si prevariquen? A ells tant els és, perquè saben que no hi ha ningú, si més no fins ara, que tingui els pebrots necessaris per, arribat el cas, encausar-los i engarjolar-los. Viuen en la total impunitat i res no fa pensar que aquesta dinàmica hagi de canviar, així que tots poden anar confiant que Europa avalarà l’amnistia, però pot ben ser que, tot i que Europa l’avali, Espanya no l’apliqui. I llavors què faran?

L’actual estructura institucional de l’Estat espanyol és hereva de la dictadura franquista i permet que especialment l’estament judicial tingui patent de cors —no és l’únic, però sí que és el més descarat— per poder fer el que li sembli sense haver de retre comptes ni de donar explicacions a ningú. Així és com han actuat tots els jutges que han intervingut en el cas català, des del mateix Pablo Llarena —que ha retorçat el dret per crear un relat completament fals més propi d’una novel·la, i a sobre de les dolentes— fins a Manuel Marchena i Carmen Lamela, passant pels jubilats Manuel García Castellón o Joaquín Aguirre, i quan un ha plegat un altre ho ha continuat. Fer, en aquest escenari, segons quins plans és difícil, i més si afecten directament l’esfera personal.

Està bé, doncs, que qui va ser alcalde de Girona i el seu partit, JxCat, comencin a preparar la tornada a casa —fins i tot el líder d’ERC també li ha demanat audiència a Waterloo per parlar-ne—, però més val que no es facin més il·lusions del compte per evitar que després, si les coses no van bé, el desengany sigui pitjor. Fins ara, en realitat, cap dels moments que des de la formació de Carles Puigdemont s’ha fixat com a possible del seu retorn s’ha complert. Han estat petits contratemps, o aquest, si més no, és el caire que públicament se’ls ha volgut donar, però que és obvi que minen la moral d’una persona que porta gairebé nou anys sense poder tornar a casa i que cada vegada que sembla que per fi serà la bona ha de tornar a començar el compte enrere.

JxCat va cometre l’error —un de tants— de pactar amb Pedro Sánchez —a canvi de plegar veles, quedi clar— una cosa que de cap de les maneres no podia cobrar per avançat —l’amnistia per als seus dirigents— i l’aplicació de la qual no depenia d’ell, sinó de la justícia espanyola, que ja s’ha vist com les gasta. Com si no ho sabessin. És així que el 30 de maig del 2024 es va aprovar l’anomenada llei orgànica d'amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya i que el líder del PSOE sempre ha pogut dir, amb raó, que ell havia complert. Aviat farà dos anys d’aquesta aprovació i el 130è president de la Generalitat continua exiliat a Bèlgica. I encomanar-se a la justícia europea està demostrat que tampoc no és garantia de res.