Reconec que en sentir parlar el president Illa sobre el català, vaig patir una sensació mixta, entre una profunda fatiga i una ràbia continguda. Novament ens tractaven com un poble mesell, i si ens hi tracten tan sovint, no serà que realment ho som? No serà que hem perdut tant el sentit de la dignitat, ofegats per la decepció i la derrota, que som capaços d’empassar-nos totes les mentides? No serà que hem decidit transitar per la calma dels cementiris, exhausts de tantes batalles fallides? El fet és que el panorama del país, en termes de nació, és senzillament desolador.

Començo per les paraules d’Illa, com a retrat precís de la nostra misèria. La seqüència és la següent. Per enèsima vegada ens tomben el català a Europa, convertit en el súmmum de la conquesta nacional, ara que ja no ens veiem capaços de conquerir res. Sí, sí, ja sabem que és per culpa del PP, que és molt dolent i bla, bla. Aleshores arriba el senyor Illa i, guarnit com si fos el comte Borrell en hores baixes, ens etziba una frase amb pretensions: “no pararem, aquest és el missatge, no pararem. El govern d’Espanya i les comunitats autònomes directament concernides no pararem. Per què no pararem? Perquè tenim raó. Això no fa cap mal a ningú”. I heus aquí com l’estafa monumental que ens perpetren com a poble, esdevé una mena de proclama bonista que ens dona peixet per enganyar-nos l’estómac.

Ens han pres la mesura i ara, domesticats, desconcertats i servils, ens donen copets a l’esquena: tranquils, “no pararem”. És el paternalisme dels vencedors

Desgranem el panorama. El president Illa, ell, paradigma de totes les barrabassades que ens han fet com a poble, defensor de la intervenció ferotge del 155, fins al punt d’estar convençut que calia una major intervenció, membre de l’escola de desinfecció Borrell que volia extirpar completament el “virus” independentista, i perpetrador del procés més brutal d’espanyolització de Catalunya patit des de la transició, ell, resulta que serà ara el defensor del català. Del català on...? A Catalunya, on el seu partit, des del govern de la capital, acaba de finançar amb diners públics gags carregats de catalanofòbia? A les escoles catalanes, on el seu partit i ell mateix ha avalat la retallada judicial a la immersió lingüística? A la seva presidència, on el maltractament a la llengua és constant? Ha defensat el català dels milers de lleis imposades pel seu partit en anys de govern d’Espanya, que han assegurat la prominència del castellà en tots els àmbits de Catalunya? On caram “no pararà” vostè, senyor Illa? De què em parla? Vostès han fet el mateix que el PP en tots els governs espanyols: garantir que el català fos subsidiari. I s’han negat a revertir el procés de castellanització, no endebades forma part del seu projecte de convertir-nos en regió. Si estem en una situació de greu erosió del nostre idioma, no és per combustió espontània, sinó per un llarg procés d’atac sistemàtic a la normalitat de la llengua pròpia, del qual el PSOE n’ha estat tan responsable com el PP. No deixa de ser un gran acte de cinisme assegurar que “no pararem” a Europa, mentre ajuden al fet que el català sigui un simple accent regional dins de l’imperi lingüístic espanyol. Les mateixes paraules d’Illa són una declaració de principis: “no pararem... perquè això del català no fa mal”. Ah! No hem de defensar-lo perquè és la llengua pròpia, perquè fa mil anys que la parlem, perquè fa 300 que lluitem perquè no la destrueixin, perquè som nació i tenim identitat, perquè... No, la defensem a Europa —mentre la trinxem a Catalunya— perquè al capdavall això d’Europa no fa nosa... Retratat, Illa, com sempre retratat!

Tot plegat és una burla enorme que resulta efectiva perquè Catalunya està desestructurada, l’entramat independentista està fracturat, i la majoria dels agents cívics i polítics que hi intervenen, es dediquen a pentinar el gat. Com a mostra, el patètic Pacte Nacional per la Llengua, que fins i tot va aprovar Òmnium, malgrat ser un maquillatge per tapar les misèries. És el mateix trilerisme que hem patit amb el tema del finançament, amb el patètic afegit d’una ERC que ha comprat totes les motos. Certament, ens han pres la mesura i ara, domesticats, desconcertats i servils, ens donen copets a l’esquena: tranquils, “no pararem”. És el paternalisme dels vencedors. Ara que no som una amenaça nacional, ens permeten ser una regió peculiar. O singular..., com el finançament...