Avui es commemora el setanta-cinquè aniversari d’un dels dies més lluminosos del turbulent segle XX, el de l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans, el 10 de desembre de 1948. El fet ocorregué a París, al Palau de Chaillot al Trocadéro, on es trobava reunida l’Assemblea General de Nacions Unides en la seva tercera sessió, en uns moments en què aquesta institució encara no tenia la seva seu permanent a Nova York.
La principal impulsora d’aquest text, avui encara inspirador, havia estat Eleanor Roosevelt, destacada activista americana aleshores ja vídua de Franklin D. Roosevelt, 32è president dels Estats Units (1933-1945). En la redacció hi participaren, també, destacades personalitats com el francès René Cassin, el libanès Charles Malik o el xinès Peng Chun Chang. També un jove diplomàtic francès, Stéphane Hessel, exmembre de la Resistència i supervivent de Buchenwald, que el 2010 publicaria el pamflet Indignez-vous!, origen del que seria el moviment dels indignats. Encara més, en el procés d’elaboració d’aquesta declaració, des de la Unesco es feren una sèrie de consultes a destacades personalitats de l’època, inclòs el Mahatma Gandhi.
El resultat fou l’actual instrument —el document traduït a més llengües del món— amb el seu preàmbul i trenta articles que desgranen els drets civils, polítics, socials i culturals dels quals en són subjectes tots els éssers humans independentment del seu origen, gènere, condició social, creença o opinió política.
La seva aprovació no es pot separar de les experiències traumàtiques viscudes durant la Segona Guerra Mundial: el feixisme, els cinquanta milions de morts resultants d’aquest conflicte, l’Holocaust i l’aparició i ús de l’arma atòmica. I si bé no fou conceptualitzada com a tal, la declaració —en tant que icona de la radical igualtat de tots els éssers humans— fou referent intel·lectual del procés de descolonització que s’iniciava també en aquells moments.
Avui, més que mai, hem d’apostar per la Declaració Universal dels Drets Humans, tot rememorant aquell dia lluminós i estel·lar de fa setanta-cinc anys
Setanta-cinc anys després del seu naixement, però, el balanç és clarobscur.
Per una banda, hi ha la mateixa Declaració i el posterior desplegament normatiu a través dels Pactes de Drets Civils i Polítics, i el de Drets Econòmics, Socials i Culturals (tots dos de 1967); així com un conjunt de declaracions, tractats i normatives d'àmbit global, continental i nacional, amb diversos graus d’aplicació, que fan que avui formalment els drets humans siguin d’aplicació quasi universal. És més, en alguns contextos, com l’europeu, fins i tot existeixen instàncies supranacionals encarregades d’assegurar-ne el respecte, com el Tribunal Europeu dels Drets Humans.
Igualment, és indubtable com el respecte i la valorització de tot allò que implica la Declaració Universal ha avançat moltíssim, sobretot si comparem el món del 1948 amb el del 2023. La democràcia i els drets civils i polítics s’han difós de manera notable, la fi del sistema colonial —de matriu racial—, la caiguda del mur de Berlín, i tants altres processos polítics i socials han fet del món un lloc molt millor que el de 1948. En les recents dècades els drets de segona i tercera generació (socials, culturals, ambientals i de gènere) han avançat de manera notable i molts dels aspectes que es consideraven quimeres fa setanta-cinc anys avui formen part del dia a dia de gran part de les nostres societats.
Ara bé, també és evident que a pesar de l’esmentat desplegament normatiu per tot arreu, i d’una sofisticada maquinària de Nacions Unides per promoure i fer respectar els drets humans, en les darreres dècades, hem estat testimonis de nou de barbàries com el genocidi a Ruanda a principis dels anys noranta del segle passat, passant per les guerres a l’ex Iugoslàvia i tants d’altres conflictes i violacions massives —i també a petita escala— dels drets humans. Només cal veure què està passant en aquests moments a Ucraïna, Gaza, Israel o Myanmar i a tants d'altres llocs per tenir clar com de lluny encara estem del respecte i compliment generalitzat de la Declaració i tot el que significa i comporta.
Però és precisament per això, i per les amenaces que comporta l’actual onada de populisme i d’extrema dreta que vivim, que avui, més que mai, hem de defensar i apostar pels drets humans. Fa unes setmanes, organismes internacionals de referència ens confirmaven que el món viu la recessió democràtica més llarga mai registrada. Igualment, som testimonis de com l’autoritarisme va a l’alça i el respecte a les minories o la llibertat d’informació van a la baixa. També sorgeixen nous reptes enormes, des de la perspectiva dels drets, en relació a alguns dels principals desafiaments als quals s’enfronta actualment la humanitat; començant per l’emergència climàtica, però seguint també pel desenvolupament, ara com ara incontrolat, de la intel·ligència artificial.
I és precisament per això que avui, més que mai, hem d’apostar per la Declaració Universal dels Drets Humans, tot rememorant aquell dia lluminós i estel·lar de fa setanta-cinc anys. Continuar treballant per “l’adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença” i on tothom comparteixi que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets; són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”.