Aquesta crisi ha agafat tothom desprevingut. Sense excepció. I és honest admetre-ho. Sentim avui pontificar a tort i a dret. També malparlar. Però és tan cert que els governs del món només han reaccionat quan s'ha encès l'alarma sanitària com que el gruix dels científics de referència havien restat importància a la pandèmia mentre la comparaven amb una grip lleugera. L'hemeroteca és demolidora.
La sobresaturació i el desbordament dels hospitals ha disparat la demanda de recursos. I no només mascaretes o guants que han multiplicat els preus per deu. Com en tota crisi, la demanda ha generat una especulació galopant en productes de primera necessitat. I aquest afany ha precipitat compres que han generat estafes i entabanades governamentals. El Ministre de Sanitat, Salvador Illa, n'ha estat una de les víctimes i ha experimentat l'esperpent, en constatar com una drecera per obtenir material sanitari de la Xina fregava el ridícul. I no una sinó dues vegades consecutives. La primera pot ser un error comprensible encara que ben inoportú. El segon, per acumulació, ja és per posar-se les mans al cap. A saber què s'hauria arribat a dir si la mateixa relliscada la protagonitza la consellera de Sanitat, Alba Vergés. Només cal parar atenció en la furibunda reacció per l'hospital de campanya del Parc Taulí de Sabadell. Les cadenes estatals bramaven, l'alcaldessa socialista s'hi va abonar. Per després saber, tal i com admetia el mateix Exèrcit, que la consellera havia actuat diligentment. Als socialistes, la dreta reaccionària (novament bel·ligerant aquests dies) els està pagant amb la mateixa moneda que ells han emprat a Catalunya.
És cert que damunt Illa, com damunt Vergés, ha caigut una immensa responsabilitat. Tenen el gruix dels focus, com ningú. Fet que no excusa que el seu Ministeri hagi protagonitzat un paperot ben galdós en la compra de material sanitari. Però no és menys cert que no n'és l'excepció. La inefable presidenta de la comunitat de Madrid, la popular Ayuso, encara està esperant l'arribada del material sanitari que ostentosament va anunciar, fa setmanes, que aconseguiria. Va dir blat abans d'hora. I ara poca cosa li queda per dir que no sigui admetre la presa de pèl.
Val a dir que res és fàcil aquests dies i que el material sanitari que urgeix, urgeix a tot arreu. I fins i tot la Xina, erigida en el més gran productor i distribuïdor mundial d'uns productes amb una demanda pels núvols, té problemes per servir tantes comandes.
Catalunya no n'ha estat l'excepció. No l'és. A Madrid es compten per milers els morts a les residències, a Catalunya sumen centenars. L'impacte a les residències, on hi ha la població més vulnerable, ha estat una taca negra, arreu. Però alhora, a Catalunya, sí que s'ha estat eficaç en alguns àmbits concrets. És així, afortunadament. Mentre Ayuso i Illa relliscaven, a Catalunya han arribat (encara que no amb la quantitat que es requeria) mascaretes, guants, tests de coronavirus i altres productes o aparells mèdics que necessiten imperiosament hospitals i residències. Sense fer soroll, el Govern català se n'ha sortit prou bé. Sort, tot sigui dit de pas, que es van avançar a la compra centralitzada que havia decretat el Govern espanyol.
Passen els dies, les setmanes i no es veu per enlloc quins guanys procura haver optat per subordinar les comunitats autònomes en lloc de potenciar una sana i exemplar cooperació institucional, com el govern federal alemany i els seus lands.
Catalunya, gràcies a la col·laboració amb la comunitat xinesa de Barcelona i el cònsol xinès a la ciutat, sí que ha fet aterrar avions procedents de la Xina carregats de material sanitari. Sense fer soroll han fet una feina eficaç. No només en benefici de la ciutadania catalana, en benefici de tothom. És just remarcar-ho, com és just admetre les carències en altres àmbits. També ha estat Catalunya qui ha liderat la fabricació de respiradors, qui ha pres decisions pioneres que semblen inspirades en la millor tradició republicana, mobilització de la indústria per donar resposta a les necessitats que s'estan generant. El Departament d'Economia ha sabut prémer les tecles amb ofici i amb una discreció que ha esdevingut virtut.
L'allau d'informació és exasperant. A falta de vacuna, el confinament ha estat la resposta, una resposta que també té d'experiment sociològic enfront d'un pànic que s'ha estès com la pólvora. Sovint sense ponderar que cada dia que es prorroga el confinament, el sotrac econòmic es va eixamplant. La principal eina que s'ha decretat per combatre el Coronavirus, única i dràstica, té uns efectes secundaris devastadors.
Perquè hi ha una derivada que aflora cada dia i que s'estén de manera més veloç que la mateixa malaltia. Els 2.500 morts a Catalunya van acompanyats de desenes de milers de nous aturats i d'una reducció dels ingressos i de l'activitat econòmica que amenaça amb deteriorar tot el sistema públic. El confinament és imprescindible, segons els experts, per aturar l'expansió de l'epidèmia. Però alhora és una mesura amb evidents anticossos, clarament contraproduent pel benestar col·lectiu. I no ja a llarg sinó a curt termini.
Davant la proliferació d'ERTO que baten rècords i afiliacions a la Seguretat Social que minven, és imprescindible conjurar-se per oferir una resposta excepcional. Tal com demanava Gabriel Rufián al Congrés, que l'atur no computi aquests dies com a tal, per garantir que aquells que han perdut la feina puguin disposar de marge per recuperar-la quan les condicions els ho permetin. Alhora, és necessària una renda de confinament, per no deixar ningú enrere, com també apuntava el de Santa Coloma, recollint la proposta que havia fet el vicepresident econòmic Pere Aragonès. Com també ho és permetre a les administracions prioritzar la despesa social i, per tant, aixecar el sostre de dèficit, enfront de l'actual regulació que impedeix als ajuntaments fer ús del superàvit mentre se'ls obliga a complir imperiosament amb la banca. I aquesta decisió, també aquesta, depèn exclusivament del Govern espanyol. Veurem si els alcaldes del PSC baixllobregatí, tan exigents amb una Generalitat que el Govern espanyol ha relegat a subalterna via decret, també ho seran per exigir fer ús dels recursos municipals, començant pels seus mateixos municipis. O bé callaran disciplinadament malgrat l'adversitat del moment? És l'hora de predicar amb l'exemple.
Però sobretot és imprescindible planificar la resposta a la crisi econòmica i social que s'anirà accentuant en la mesura que es perllongui el confinament. I prendre la decisió imprescindible tan aviat com sigui possible, la fi del confinament i el retorn a l'activitat, assumint que el risc zero no existeix. I tenint present que en defecte hi hauria un punt d'inflexió en què el remei amenaça amb ser pitjor que la malaltia. No es pot oposar salut a economia, no s'hi val. Estan estretament lligades. En la mesura que la una es debiliti o s'enforteixi condicionarà la fortalesa i la qualitat de l'altra.