Tal dia com avui de l’any 1700, fa 325 anys, a Madrid, moria sense descendència el rei Carles II (Madrid, 1661 – 1700), cinquè i darrer monarca de la nissaga Habsburg al tron hispànic. Poques setmanes abans, Carles havia signat el seu darrer testament (3 d’octubre del 1700), que atorgava la corona hispànica a Felip de Borbó, net d’una germanastra seva, Maria Teresa d’Àustria (esposa de Lluís XIV de França), i, per tant, net —també— del rei francès, el gran rival dels monarques hispànics de la segona meitat del segle XVII en la cursa per a dirimir el lideratge continental i mundial. Felip de Borbó era nebot en segon grau del difunt rei.

D’altra banda, aquell darrer testament havia deixat fora de la cursa un altre candidat al tron: Carles d’Habsburg, fill de l’arxiduc Josep I d’Àustria —i emperador del Sacre Imperi— i net de l’arxiduc austríac i també emperador germànic Leopold I (germà de la mare del difunt rei hispànic). Per tant, Carles —l’austríac—, també com Felip de Borbó, era fill d’un cosí germà del difunt rei hispànic, i això el convertia en nebot en segon grau de Carles II de les Espanyes. Tot i això, el grau de parentesc va tenir un paper secundari. Felip i Carles representaven dos models polítics diferenciats (centralisme versus foralisme), que seria el que articularia els seus respectius partits.

El rei hispànic Carles II no era excessivament vell per l’època (estava a punt de fer els quaranta anys), però era una desferra humana. Afectat per greus discapacitats físiques i intel·lectuals congènites, amb el decurs dels anys el seu estat de salut havia empitjorat notablement, fins a passar els darrers mesos de la seva vida sense forces ni tan sols per menjar i postrat al llit. Per aquest motiu, es va considerar que aquest darrer testament havia estat falsificat, perquè en aquelles circumstàncies el rei era incapaç de sostenir una ploma. En canvi, la signatura del document tenia un traç ferm, propi d’una persona forta i saludable.

La mort de Carles II i el seu polèmic testament (es va acusar el primer ministre, el cardenal Portocarrero, de la seva falsificació) trencava l’equilibri continental negociat mig segle abans a la Pau de Westfàlia (1648), que havia posat fi a la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), la veritable "Primera Guerra Mundial". La nova aliança que dibuixava aquell testament (l’eix borbònic París-Madrid) va ser contestat per Àustria (que ja es postulava per a ostentar el lideratge de l’Europa central i oriental) i per les potències emergents atlàntiques: Anglaterra, els Països Baixos i Portugal. La guerra de Successió hispànica treia el nas i començava el soroll de sabres.