Déu-n'hi-do la carregada a Jordi Sànchez per expressar una opinió sobre un 1 d'octubre que, en el moment que deixa de ser patrimoni col·lectiu per passar a ser-ho de part, es fa tan petit com esquifit. Volent clavar un mastegot a Junqueras, el que s'ha endut el de Junts ha estat una orgia de garrotades dels guardians de les essències. L'ortodòxia no perdona. Ni als seus. Perquè la virulència prové, sobretot, de les seves mateixes files. I entre viure amb contradiccions i haver de conviure amb la intransigència hi ha una notable diferència.
Sànchez no ha dit pas res tan diferent que no hagi expressat clarivident, aquests mateixos dies, el portaveu de Poble Lliure (Guillem Fuster) quan demanava no sacralitzar l'1 d'octubre. Per bé que simultàniament, el Consell per la República, del qual el cupaire és membre, ha fet exactament el contrari. Embolica que fa fort.
Si uns prediquen la via àmplia, sembla que n'hi ha que hi oposen la via estreta. I vist com va, semblaria que com més estreta millor. Sense oblidar que per estreta que la facin, sempre n'hi ha disposats a fer-la encara més estreta i de tan estreta ja no hi passarien ni bona part dels profetes de l'estretor.
Ara es donen lliçons de patriotisme sense cap autoritat moral acreditada, ni sacrifici de cap mena conegut
Només cal observar que el partit del president Torra, que es va integrar a CDC per després integrar-se a Junts, també ha demanat el cap de Sànchez. Diu que van néixer per reagrupar-se, però no es podria pas afirmar que hagin aconseguit aquest propòsit, tot sigui dit amb el màxim respecte.
La legítima interpretació que Sànchez pugui fer de l'1 d'octubre, com tants altres que com ell en van ser impulsors i protagonistes, és discutible. Només faltaria. També per aquells que ara han pogut esquinçar-se les vestidures vist que aquella fatídica tardor, després de la proclama al Parlament —que mai no es va arribar a publicar enlloc— uns es van fer fonedissos i altres van fer la viu-viu, durant mesos, mentre Sànchez era a Soto del Real, podrint-se a la presó. Si en algun moment hagués tocat desobeir, allò del "no surrender", per entendre'ns, hauria estat precisament aleshores. Res a retreure, en tot cas, si no fos que ara es donen lliçons de patriotisme sense cap autoritat moral acreditada, ni sacrifici de cap mena conegut.
Tota convergència estratègica és sempre de mínims quan es vol àmplia, és de màxims quan es vol estreta i esdevé purament tàctica quan no té darrere cap mena d'estratègia plausible.