Els llaços grocs als escons d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez són la viva estampa de la situació política que vivim. Tal vegada, aquest divendres, el Tribunal Suprem incrementarà el nombre de llaços grocs. El magistrat Llarena ha citat novament a declarar quatre electes d’ERC i dos de JxCat. D’aquests, quatre són consellers que el mateix jutge va alliberar després de 34 dies a Estremera i Alcalá-Meco. Els conec a tots, de molt a prop, a elles i a ells. Tots són patriotes de pedra picada, el que no els ha estalviat ser alhora víctimes de la ira o el menyspreu dels nostres fonamentalistes, que canalitzen la seva impotència no pas contra l’Estat sinó contra aquells consellers o altres companys que han assumit un compromís com mai abans no s’havia vist.  

Avui, teníem l’opció d’investir Jordi Turull, un dels consellers que va fer l’1 d’Octubre. Un dels que va anar a la presó. Un dels que potser tornarà a la presó. La dreta espanyolista va posar el crit al cel quan el president Torrent va anunciar ahir a la nit que convocava ple i proposava Turull. El Govern espanyol, en paral·lel, reaccionava amb la velada amenaça del botxí. Però, tot i així, el ple s’ha celebrat, ajustat a dret i malgrat aquesta pulcritud tothom ha entès que demà la Marta, la Dolors, la Carme, en Rull, en Romeva i en Turull poden ser novament els bocs expiatoris d’aquest ple fallit. Tot i així, una part dels nostres li ha negat el suport i la conseqüència és que la investidura ha estat fallida. Potser hauria estat igualment avortada perquè demà el magistrat Llarena ho pot dinamitar. I potser Turull no tindrà ni tan sols l’opció de tornar-ho a intentar dissabte en segona votació.

El 21 de desembre va premiar les candidatures de JxCat i ERC. Per separat les dues formacions van incrementar clarament el nombre de vots respecte Junts pel Sí. I va castigar l’anticapitalisme (ara quatre diputats) que s’havia vist beneficiat el 2015 per la candidatura unitària. La principal diferència és que el 2015 els 10 vots anticapitalistes eren imprescindibles al costat dels del sí. Ara, ja no ho són. Una abstenció era suficient. Però la situació dels dos exiliats a Brussel·les que mantenen l’escó ha permès tornar a exercir una minoria de bloqueig amb l’abstenció, amb només quatre diputats. I l’han exercit.

Quan el proper dia torni a Estremera potser ja no només hi trobarem l’Oriol i el Quim. La llista de represaliats s’haurà ampliat. I no hi haurà cap revolta civil. I tampoc cap valent, dels que es pica el pit, els traurà d’Estremera. A més, no tindrem Govern. Em pregunto si hi ha un sol argument que justifiqui que no tenir Govern és millor que tenir-ne. Em pregunto què resoldrien unes noves eleccions a l’estiu. Més aviat, tot apunta que unes noves eleccions accentuarien la confrontació interna i no pas cap embat amb l’Estat. I em pregunto també, si no hem pogut implementar el resultat del 21-D, per quin motiu podríem fer-ho a partir del juliol? I mentrestant, què?

Anar a eleccions és, en el millor dels casos, jugar a la ruleta russa. Dijous sí que va començar a córrer el comptador. Queden dos mesos. Junts som més forts;  fent el mec, més afeblits.