La Carme i la Dolors tornen a ser 24 hores a presó set dies a la setmana. Cap sorpresa. Però no per esperada la resolució del Suprem fa menys mal. La sorpresa, en tot cas, ha estat la reacció d’aquells que s’han abraonat "nítidament" no pas contra el Suprem sinó contra allò que elles representen, quan no directament contra elles.

La Carme ens va deixar una darrera entrevista en semillibertat al FAQS, convençuda que el Suprem revocaria el tercer grau. Així ha estat, tant el tercer grau com els permisos de treball penitenciaris. Els únics permisos que continuaran dempeus són els de Forn, Cuixart, Sánchez o Rull, que ja han complert una tercera part de la condemna. La resta, reclosos de dilluns a diumenge sense interrupció. Per a molts, aquest serà el quart Nadal seguit a la presó.

En la darrera entrevista, la Carme va ser clara, concisa, pedagògica. I no va defugir les qüestions conjunturals. Sí, ella també hauria aprovat els pressupostos a Madrid ni que fos amb el nas tapat. Algunes veus, de l’univers més tronat, no li van passar per alt la gosadia de dir el que pensa. Improperis a raig disfressats de patriotisme -alguns de dirigents polítics ben nostrats atiant el foc. Uns assenyalen i després la turba brama. No oblidem, tot sigui dit de passada, que les acusacions sobre haver negociat uns pressupostos per obtenir la llibertat també havien ressonat amb força. La inventiva maldestre i mesquina fa temps que és el pa nostre de cada dia.

I precisament per això, més trist encara -i més incongruent- va ser que l’entrada de la Carme Forcadell a la presó, com la de la Dolors, fos aprofitada pels nítids per arremetre no pas contra el Tribunal Suprem sinó contra els independentistes que havien negociat contrapartides al pressupost del Congrés. Entre aquestes, la seva germana, la Montse Bassa. O la mare d’un dels presos d’Altsasu, tots a la picota de l’univers essencialista, incloses acusacions miserables, que més que indignes fan llàstima.

Que la Carme defensés la negociació pressupostària diu molt d’ella, de com és capaç de no deixar-se endur per la còlera, de com prioritza el benestar global per damunt de les seves circumstàncies personals. És admirable i no deu ser fàcil. Com tampoc ho deu ser per a la germana de la Dolors, la Montse, una dona que és tot cor i passió. O per la mare d’un dels nanos d’Altsasu, l’Adur, que fa més de quatre anys que està empresonat. Sort que la diputada navarresa de Bildu, Bel Pozueta, no és a Catalunya, i sort que s’estalvia el femer de les xarxes socials perquè sentiria repugnància. Pel que s’hi diu (insults de tota mena amb amenaces de mort incloses i actituds pròpies d’una extrema dreta que s’està covant) i pels que inspiren i animen la bogeria.

Si sumar sinergies amb l’independentisme basc per arrencar recursos al Govern espanyol és ara també un anatema, ens hauríem de preguntar fins a quin punt de degradació s’ha arribat

El que potser no deu saber la mare de l’Adur és que aquests mateixos que s’esquincen les vestidures i fan servir paraules com "traïció" adreçades als que han participat d’una negociació pressupostària són els mateixos, exactament els mateixos, que han oxigenat el PSC a tota la regió metropolitana i que segueixen escampant pactes per tot Catalunya. També a ciutats com Sabadell. L’1 d’Octubre van celebrar l’efemèride a Calonge pactant l’alcaldia amb el PSC i aquest divendres mateix, a Piera, hi van tornar, en una cascada ininterrompuda de mocions i acords amb els d’Iceta, que van molt més enllà de la sonada entrega de la Diputació de Barcelona al PSC. Tot sense manies, amb tot el desvergonyiment, amb una frivolitat que fa feredat. Mentre amb una mà es piquen el pit fardant de patriotisme i fidelitat a l’1 d’Octubre- amb l’altra fan el passadís torero al PSC. I sempre prestos assenyalar amb el dit traïdors i botiflers de tota mena, tots els que consideren que no són nítidament independentistes. Si abans l’independentisme intentava sumar, ara n’hi ha un de sobrevingut que ha entrat en una nova fase: reparteix carnets d’autenticitat.

Negociar contrapartides pressupostàries per afrontar la crisi de la Covid no és només blasmat de traïció per aquells que pacten sistemàticament governs amb el PSC, també és el pretext per utilitzar la nova plantofada del Suprem girant-la com un mitjó. És tan barroer, és tan baix, és tan poca-solta, que més que vergonya aliena fa pena. Si sumar sinergies amb l’independentisme basc per arrencar recursos al Govern espanyol és ara també un anatema, si el llistó és aquest, ens hauríem de preguntar fins a quin punt de degradació s’ha arribat i quines en seran les conseqüències. Res a veure amb la pràctica sistemàtica, de facto, de revifar la sociovergència que deu ser l’estratègia -en absència d’altra coneguda- de fer per a alguns la independència.