L'alcalde de Manlleu, Àlex Garrido, ha presentat la dimissió després que s'hagi fet públic un vídeo que un indesitjable li va gravar, en el pitjor moment, a la sortida d'un pub. Una marranada pròpia d'aquella mena de gentussa que aprofita qualsevol feblesa aliena. És la mateixa gentussa que davant qualsevol persona en un mal pas hi veuria una oportunitat per beneficiar-se’n, la mateixa que et pisparia la caixa o t’aixecaria la camisa, la xusma que et muntaria una bronca amb qualsevol excusa o senzillament per diversió.

L'Àlex Garrido ha presentat la dimissió per voluntat pròpia tot i que el seu partit (Esquerra Republicana) no l'hi havia demanat. I celebro que fos així, fer plegar un company víctima de l'esguard d'un miserable seria un acte més de covardia que de responsabilitat. El darrer gest de l'alcalde Garrido ha estat tan ràpid com exemplar. I alhora desconcertant. S’interromp així, bruscament, la trajectòria d’un jove que va relliscar quan no tocava i davant qui no tocava. 

Si no fos per aquesta societat tan hipòcrita en la qual vivim, l'Àlex Garrido no hauria plegat, almenys no per aquest vídeo miserable. En tot cas, pel vídeo, hauria passat vergonya uns dies, els amics li haurien fet broma i els companys l'haurien advertit que vigilés, que un dia passa però que no hi tornés. I hauria après la lliçó, probablement. Com ens ha passat a tants al llarg de les nostres vides, davant una adversitat te’n surts en funció de qui tinguis a prop. Hi ha relliscades inconscients, i fins a cert punt ingènues, que passen una factura tan enorme com dràstica. A uns més que d’altres. També. Sovint paguen justos per pecadors. També. I a fe de Déu que la relliscada, exhibida per la mala fe d'un aprofitat sense escrúpols, ha fet estralls i ha estat el detonant de la dimissió. Que aixequi el dit qui no s'hagi vist un dia en una situació compromesa, qui no s'hagi passat en una festa o no hagi protagonitzat un dia un episodi tan divertit com poc edificant. 

I és que, dissortadament, quan et deixes anar —o un dia t'esbraves sense més— a prop de gent poc recomanable, hi ha moltes opcions que n'hi hagi almenys un que no desaprofitarà l'ocasió per poder gaudir-ne ell i la seva colla d'idiotes, de vides absurdes fetes a base d’escrutar les dels altres.

Vivim en una mena de moral distreta, una societat que s’escandalitza amb facilitat mentre conviu somrient amb tota mena de misèries mentre no transcendeixin

L'alcalde de Manlleu, un home jove, va abandonar un local d’oci sense fer soroll, sense deixar de pagar cap consumició i es va deixar caure a la vorera sense increpar ningú. Ebri, sí. Ja voldrien tots els locals d'oci clients així, que si un dia es passen de la ratlla fent més despesa de l'aconsellable, abandonin la festa sense trencar res i havent pagat cada beguda religiosament.

A la mena de gent que no hauries de voler a casa és a un que t'hi portés la càmera per fer-se el graciós a les xarxes (per visibilitat, fer mal o cridar l'atenció), un davant el qual hagis d'estar amatent perquè et fotrà a la mínima, un davant qui no et puguis relaxar perquè li has obert les portes de casa i correrà a explicar qualsevol intimitat. 

Vivim en una mena de moral distreta, una societat que s’escandalitza amb facilitat mentre conviu somrient amb tota mena de misèries mentre no transcendeixin. O que transcendint les passem per alt, les disculpem o les disfressem. No són pas pocs els personatges públics que han estat enxampats (no és pas el cas de l’Àlex) beguts al volant, com un exportaveu del Govern espanyol que es va estavellar amb una taxa d’alcoholèmia que multiplicava per quatre la permesa legalment. Sense oblidar aquell expresident espanyol que es va embalar tant en rebre una Medalla de l’Acadèmia del Vi de Castella i Lleó que es fotia públicament de les recomanacions de Trànsit de no conduir si s’havia begut. Però qui s’han cregut aquests que són per dir-me quant de vi puc consumir, ens va dir. 

De l’alcalde de Manlleu no se’n coneixia cap relliscada. Diuen, els que el coneixen, que és un bon jan. I que no s’ho mereix. El contrast entre el preu que en paga el ja exalcalde i la impunitat del cretí que es pica el pit fent-se el mascle, davant una parròquia condescendent que l’escolta amb tota la complicitat, és sagnant. El vell esguard que conviu entre nosaltres.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat