Gabriel Rufián va arribar a la política de cop i volta. Gairebé per atzar. No tenia cap mena de pedigrí. Ni família política ni carnal que l’apadrinés. Era com un bolet de la primavera republicana.

Quan va xerrar a la Meridiana l’11 de Setembre de 2015, el seu bateig de foc, ho va fer en castellà, per voluntat pròpia i a desgrat d’uns quants que no acceptaven que parlés en castellà. D’altres, com el president de l’ANC d’aquell moment, senzillament és que no el volien veure ni en pintura dalt de la tarima. Curiosament, un dels que se’l mirava amb bons ulls aquell dia va ser Quim Torra. Va defensar la seva intervenció a l’acte però, també, que parlés en castellà. Clar que aquell Torra té poc a veure amb el personatge que representa en l’actualitat. D'home de consens i conciliador a punta de llança de Nosaltres Sols!

Rufián era una de les cares conegudes de Súmate, una organització formada, en bona part, “por catalanes de lengua y cultura de todas las partes del territorio español que, por cuestiones familiares y/o de origen, hemos mantenido este patrimonio sin renunciar por ello a ser y formar parte activa de la comunidad nacional catalana”, segons resa el seu manifest. Abreujat, i en origen, reivindicaven ser indepes de llengua castellana. Aquesta era la qüestió diferencial, perquè fins aquell moment l’independentisme anava associat a una determinada llengua, la catalana. I, en particular, Rufián ja apuntava que l’independentisme havia de parlar de drets socials i econòmics, de prosperitat. Ho deia i ho predicava des del primer dia.

Els de Súmate no enganyaven a ningú. I molt menys Gabriel Rufián, que no només reivindicava ser de llengua castellana sinó, també, en defensava el seu ús, i precisament aquesta era la seva aportació a l’independentisme. D’aquí l’absurd de les crítiques rabioses dels pota negra del procés, molts d’ells erigits en guardians de les essències com a bons conversos a la causa.

Rufián va irrompre com un tro i va tastar, des del primer dia, el desdeny del món convergent com ara tasta el de la seva enèsima refundació. Com també ha patit des del primer dia l’hostilitat i menyspreu de bona part de les elits del país, siguin econòmiques, mediàtiques o acadèmiques. No ho ha tingut mai fàcil pels llocs on ha passat: digerir que un nouvingut sorgit del no-res et passi per davant i s’erigeixi en referent no és fàcil, sobretot si ets de ment estreta i tens fred de peus.

L’odien perquè és on és, perquè s’ha fet gran damunt la misèria intel·lectual de tants d’altres. L’odien perquè no en saben més, perquè somien amb els ulls clucs, perquè viuen frustrats i frustrant, i perquè, a falta de talent i aportació a fer, expressen la seva vocació amb tant de ressentiment que abracen la causa que diuen defensar fins a escanyar-la

L’autèntic valedor de Rufián ha estat sempre Oriol Junqueras. El líder republicà sempre ha entès la importància de sumar i arribar a tothom. I si bé Junqueras en va ser el padrí, el mentor a Madrid va ser Joan Tardà. Les dues persones que més respecta i admira Rufián. Uns i altres no són precisament sant de la devoció dels pota negra que s’ofeguen en la bilis que ells mateixos segreguen.

Rufián també desperta una profunda animadversió per part de la dreta espanyola. Tant o més que la catalaníssima, que —val a dir— no s’ha estat de res. Els més nacionalistes d’un signe i un altre li tenen veritable aversió. També és, en el fons, una qüestió classista. Entre d’altres, perquè els trenca la cintura i els esquemes quadriculats: això que un tio de Santako, de família de Jaén, els faci aquest paper els fa perdre els estreps.

Rufián representa com ningú l’independentisme que vol guanyar i ser hegemònic tant a comarques com a les grans ciutats. Ell és, de fet, el prototip d’un votant de barri del PSC més que no pas dels Comuns. Ell, Rufián, escenifica com ningú el país que se’n vol sortir amb tota la seva complexitat, i evidencia que el problema del país no és de llengües, sinó de futur, de viabilitat. Ell és dels que suma, dels que arriba allà on no arriba ningú més —amb permís de Junqueras—. Representa la Catalunya impura enfront de la Catalunya pura i petita que es mira el melic i plora tot el dia les seves desgràcies mentre descarrega tota la seva frustració no ja contra molins de vent sinó contra els impurs.

Rufián és dels que treballa el present i projecta el futur en català, que aquesta és la llengua amb què va decidir parlar al seu fill, tota una declaració d’intencions. Res a veure amb famílies que són absolutament el revers de la moneda i que s’atreveixen a predicar i a donar lliçons de catalanitat. Els Rufián són el futur del país, mal que pesi als que han fet de la visceralitat la seva raó de ser i que els empeny cap a l’abisme. L’odien perquè és on és, perquè s’ha fet gran damunt la misèria intel·lectual de tants d’altres. L’odien perquè no en saben més, perquè somien amb els ulls clucs, perquè viuen frustrats i frustrant, i perquè, a falta de talent i aportació a fer, expressen la seva vocació amb tant de ressentiment que abracen la causa que diuen defensar fins a escanyar-la.

Sort que n’hi ha que s’han arremangat pactant més bones condicions pel català i el seu futur, mentre d’altres s’han inhibit sense atrevir-se a confessar que allò que anhelaven era veure com tot fracassava.