La darrera improvisació de l'univers nacionalista ha estat plantejar que si l'independentisme fa el 50 per cent dels vots a les eleccions del 14 de febrer -estem davant un nou plebiscit, ens diuen- cal que tingui conseqüències. D'acord. Quines? Exactament quines proposen i plantegen? Com sempre, un silenci espès. Obviant que crear expectatives en el buit, avui, és tant com generar l'enèsima frustració demà, immersos en una permanent fugida endavant que inhabilita tota estratègia plausible. I quan no saps a què jugues, només queda la puntada de peu endavant dels mediocres.

Val a dir que l'exigència de superar la majoria absoluta porta implícit un reconeixement que fins ara negaven tossudament. Que necessitem seguir sumant. Ser més, quants més millor. I estar més preparats, com més millor. Que també es contraposa al "quan pitjor, millor", que si sempre ha estat una mala estratègia, ara, en temps de pandèmia, fa basarda.

De fet, no només no admetien la necessitat de ser més sinó que procedien a passar per la pedra, literalment a linxar amb tota mena d'improperis, tothom qui gosés reclamar sumar. L'assetjament a les xarxes, les campanyes difamatòries de la màquina de fake news, han funcionat amb frenesí. Ha estat la via de fuga per centrifugar la frustració davant la incapacitat d'assumir una realitat que és infinitament millor que mai tot i que no pas a tocar. Però per advertir-ho cal tenir perspectiva històrica que no sempre es pot tenir si t'has passat la vida gestionant l'autonomia i tractant amb desdeny els independentistes.

Superar el 50 per cent un dia és una condició imprescindible però no suficient. I no ho és per la senzilla raó que les condicions objectives segueixen igual -en alguns casos, pitjor- que l’octubre de 2017. La presidència de Quim Torra no només no les ha canviat. Les ha desdibuixat fins el paroxisme. De dia reclamava als CDR "apreteu" i de nit hi enviaven els mossos d'esquadra, que els dissolien sense contemplacions. La  confrontació... I després la Generalitat, per a més inri, s'hi ha personat com a acusació.

L'independentisme està més dividit que mai, barallat com mai. I al partit que a cada nova refundació deixa gent pel camí, s'hi han esmerçat com ningú. No ja perquè es barallin amb tota la resta sinó perquè han protagonitzat les batusses fratricides més cruentes i n'han fet la seva raó de ser a base de convertir l'independentisme en un acte de fe, de purgues i mastegots. Un ambient propici per a tota mena d'aprofitats, xarlatans i saltimbanquis amb més testosterona que cervell. No només no han sumat res, ni a ningú, han promogut una radicalització tan estèril com contraproduent, abocant l'independentisme pel camí de l'esquizofrènia i de la derrota sense pal·liatius.

En el front institucional han sembrat la regió metropolitana de pactes amb el PSC, incloent la totpoderosa Diputació de Barcelona, jugant el rol de comparses i vetllant tothora per no incomodar els carcellers, d’acord amb l'argot patriòtic que gasten. I mentre, simultàniament, han promogut la confrontació caïnita (intel·ligent?) al Parlament i al Govern eren (són) el servei a la Diputació. El majordom aplicat i silent. I s'ha de tenir molt fetge per compaginar els dos paperots.

Mentre a Barcelona protesten davant la visita del Rei, a Madrid han encaixat amb el monarca, repetidament. Un gest que val més que mil paraules, aquest sí. Mentre aquí lluïen el ‘Sit and talk' en el seu dia, darrera estratègia compartida, allí fotien puntades de peu a la taula, encomanant-se a un maximalisme sense solta ni volta. Seure a dialogar i negociar amb el PSOE era un deshonor allí però aquí han executat infinitat de pactes de govern amb els mateixos socialistes, als que feien ecs!, fent el paper més galdós de tots.

Per si no fos suficient, després d'exercir la presidència dos anys i mig, s’espolsen tota responsabilitat per la manca de cap mena d'avenç i concreció en l’anhelada República. I encara s'apunten a la demagògia populista antipartits, com si no en fossin un més, com si no anés amb ells, pretenent ignorar que per primer cop hi ha uns dirigents polítics empresonats o exiliats precisament per posar les urnes i no pas per posar-se pasta a la butxaca com en d'altres latituds. Tot per justificar-se, per mantenir la farsa, per no admetre que som on som i no pas on ens agradaria ser.

Alguns que són molt llegits, farien bé de llegir l'Ubuntu de Raül Romeva, amb calma, absorbint glop a glop tot el que hi diu. Reflexionant, amarant-se de la fraternitat i convicció que desprèn Romeva, de la generositat i determinació, de la vomuntat de guanyar una majoria política i social. A fe de Déu que els convé, els ajudaria a veure on hi ha els companys de trinxera i que sumar és imprescindible per guanyar. O bé poden optar per seguir com ara, aferrats al "quan pitjor, millor", per continuar hiperventilant a cop de tuit, arremetent a tort i a dret com pollastres sense cap.