La visita de Pablo Iglesias a Lledoners ha fet córrer rius de tinta. D’entrada, és d’agrair que Iglesias s’atreveixi a visitar Lledoners mentre l’Espanya cañí s’esquinça les vestidures. Li han dit de tot, tal com fa aquí la nostrada intransigència, però a l’inrevés. Iglesias és l’únic líder polític espanyol que ho ha fet. Ningú del PSOE, que tant reclama els vots catalans per aprovar els comptes, s’hi ha apropat. No s’atreveixen, no només pel temor a la reacció d’una dreta que basculava entre fills de franquistes i neofalangistes i que ara té una competència obertament feixista i xenòfoba, sinó perquè el mateix PSOE conviu amb personatges que són perfectament intercanviables amb els Rivera, Casado o els cabdills de Vox, com l’inefable Pepito Borrell.

El PSOE no és Ciutadans (ni el PP), tot i que no fa ni quatre dies que volia pactar amb la dreta del PP, Ciutadans. Com a reacció, el PP ha clonat el falangista Rivera en el neofranquista Casado. La pugna per ser el més fatxa treu espurnes.

El pas de Borrell per l’Íbex 35 es recordarà i no pas per cap gestió brillant en un consell d’administració tan ben remunerat com opac

En paral·lel a l’exigència del PSOE pels pressupostos, el ministre Borrell, sempre immers en polèmiques crematístiques, feia el seu particular pròleg de la trobada amb un dels seus exabruptes, tan celebrats pel facherío, que a l’hora de la veritat és el paper que li ha regalat una segona vida política, malgrat que la seva trajectòria professional i política és la d’un home empastifat en assumptes tèrbols. El seu pas per l’Íbex 35 es recordarà i no pas per cap gestió brillant en un consell d’administració (feina fuig, mandra no em deixis) tan ben remunerat com opac. Per compensar la immundícia que l’acompanya, es va significar contra el procés i va fer de la necessitat virtut. Aquest és un dels motius que explica que Borrell recuperés amb entusiasme el seu ferotge discurs jacobí. Tinta de calamar. Gràcies a aquests mèrits (a l’Espanya cañí, el més tonto fa rellotges), es va trobar catapultat a fer d’orador, amb pàtina progre, a les manifestacions espanyolistes farcides de franquistes, falangistes, feixistes i nazis. Mentre ell arengava les masses, els escamots que ha esperonat Ciutadans repartien covardament llenya. I d’aquí, a ministre d’Afers Estrangers, per cobrir el flanc més intransigent del PSOE i cuidar la frontera amb Ciutadans.

El partit del Pepito, el mercenari de la Pobla, amenaça amb eleccions, que és una mena de recurs compartit de tots els que avaluen el futur en funció de les expectatives electorals. Qui no vol eleccions és Iglesias, òbviament. Val a dir que ja agrairíem que altres dirigents polítics espanyols tinguessin la meitat del respecte d’Iglesias quan parla de Catalunya. El de Podem és un demòcrata de dalt a baix. Una altra cosa és que Iglesias s'equivoqués pretenent que visitava Oriol Junqueras (i Raül Romeva) a Lledoners per obtenir un aval als pressupostos. I és que a l’hora de la veritat de pressupostos ni se’n va parlar. Junqueras va ser tan taxatiu només començar la trobada, quan va augurar els anys que es passaria a presó, “En sortiré molt més fort del que hi he entrat”, que Iglesias va quedar estabornit. Romeva va ser clar i contundent: “Ens hi passarem anys, a la presó. Però nosaltres sortirem més forts, i el règim monàrquic, més dèbil”. Joan Tardà, present a la trobada, escoltava emocionat els companys empresonats. “No hi ha presó per a tanta dignitat”, ens deia quan va sortir.

El 2 de novembre farà un any d’aquesta ignomínia democràtica i ja ens hem avesat a viure amb presos, al menyspreu i l’odi visceral dels partits i el règim monàrquic contra ells i, fins i tot, a conviure amb el menyspreu i la difamació de la nostra patriòtica i exaltada intolerància. Al que no ens podrem acostumar és a la lliçó de dignitat que cada dia emana de les presons on han pretès castigar la set de justícia i la fam de llibertat.