No cal fer cap dissertació sobre el que ha significat Messi pel Barça. Els números l’avalen. Palmarès en mà, el millor jugador que ha tingut el Barça en 120 anys d’història. A anys llum de Cruyff. El llistat de títols no admet discussió. El rendiment personal, tampoc. Però, essent rigorosament cert, de fa cinc anys, de més a menys. Fins a un ocàs sostingut que no ha arribat de cop sinó agònicament. Les fuetades a la fase final de la Champions dibuixaven la fi d’una era que no volíem admetre.

 El 2 a 8 no és cap accident. Fa cinc anys consecutius que el Barça fa el ridícul a la Champions. Un ridícul sense precedents, derrotes sagnants in crescendo, mai en 120 anys d’història hem vist un Barça tan impotent, més acabat que les maraques del Machín. A la Lliga han anat trampejant. Però Europa els ha posat a lloc. Els ha retratat, ha fet aflorar totes les carències i ha evidenciat una decadència aclaparadora. És una certesa tan indiscutible com els centenars de gols que Messi ha sumat en tots aquests anys. O les tres Champions que ha guanyat damunt la gespa com a blaugrana. Una debacle accentuada per un Madrid que n’ha sumat tres en el mateix període. Pràcticament tantes com Messi al llarg de tota la seva carrera esportiva.

La columna vertebral de l’equip ha sobreviscut a les patacades quan n’era la principal responsable. Com dels èxits precedents. Amb Messi al camp, també aquests darrers cinc anys, com a gran líder d’orquestra i capità. En aquest lustre, el Barça ha canviat d’entrenadors, ha fitxat i fitxat noves estrelles a cop de talonari i llençat centenars de milions a les escombraries en fitxatges que han passat amb més pena que glòria. Pretenien fer reviure el projecte esportiu sostingut sobre el mateix esquelet, en un intent de donar una nova oportunitat a una maquinària que s’anava rovellant inexorablement.

Les arques blaugrana estan exhaustes, el deute és impagable i segueix creixent. El pressupost anual està asfixiat per unes fitxes disparades i per uns fitxatges que han hipotecat per anys la salut financera del Club. La columna vertebral del Barça ha estat renovada per uns imports que són més alts que mai per un rendiment més baix que mai. És així de cru. I com més va pitjor, aquesta inèrcia no canviarà al final de la seva trajectòria esportiva. La propera temporada no serà millor que l’anterior. No només per l’edat sinó per una corba de rendiment implacable. Fa dies que van travessar el zenit, i ara van costa avall, de la pitjor manera a Europa. Piqué va tenir un gest que l’honora quan va admetre el desastre i va oferir el seu cap. Sempre Piqué. Ningú més, però.

El més xocant de tot és que el barcelonisme segueixi aferrat al passat i que es negui a admetre la contundència dels fets, un any rere l’altre, incapaços de superar una corrent d’opinió fetitxista, encegada, que malgrat els revessos sostinguts encara exigeix seguir bastint el projecte esportiu damunt el fracàs injustificable dels darrers cinc anys. No n’hem tingut prou ja esperant un miracle i aferrats a un passat gloriós que cada dia és més lluny?

Capítol a part mereixen algunes de les reaccions dels nostres governants a l’anunci de la marxa de Messi que de tan oportunistes i provincianes fan pena. En plena crisi pandèmica, amb un futur econòmic devastador, a les portes d’un inici de curs que representa un repte col·lossal, corrien a fer publiques fotos d’ells mateixos amb l’ídol que se’n va. Tanta frivolitat només es pot entendre per la mediocritat i la ficció permanent en què viuen instal·lats. Pobres d’esperit s’abracen a un ferro roent. Quin poc sentit del ridícul i del decòrum. I encara s'ignora per quin motiu l’1 d’octubre de 2017 no es va suspendre el partit al Camp Nou. I aquesta actitud, per part de polítics que s’han significat per predicar una puresa estètica bastida sobre un patriotisme tan romàntic com tronat, només evidencia la seva inconsistència.

El barcelonisme segueix mirant a la llotja exigint responsabilitats a la recerca d’un culpable. Com si el 4 a 0 del Liverpool no hagués estat, de totes passades, responsabilitat dels onze que eren al camp. No serà que mirem desesperats a la llotja per vergonya d’admetre què passa al camp?

Tan difícil és beneir que l’ídol, que vol marxar, toqui el dos i pugui fer caixa en els seus darrers anys allí on desitgi o millor li paguin? I a poder ser també el Club per socórrer la ruïna i poder bastir un nou projecte. Que no se’n van anar també Kubala o Cruyff? O és que això els va fer menys barcelonistes? Que no ho va fer Di Stefano al Madrid? O ara Ronaldo. Els millors anys esportius de Messi han estat amb la samarreta blaugrana i aquest llegat ningú li pot prendre al barcelonisme.

El Barça necessita unes eleccions, sí. L’actual situació recomana un nou mandat. Però també necessita, per damunt de tot, assumir el present per construir el futur. Si és que no volem l’any vinent acumular el sisè ridícul consecutiu que desllueixi tota la brillantor que va procurar aquella columna vertebral. I poder agrair, en pau d’esperit, haver tingut un jugador com Messi i tot el que ha representat. Bon viatge, sort i encerts.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat