L’únic embat de debò, a l’horitzó, és el judici als presos de l’1 d'octubre. Ni se n’albira cap més a curt termini, ni podem seguir gallejant d’una força que no tenim, ni fent volar coloms anunciant "els preparatius per dur a terme el pols pel control del territori i el desplegament de la República" que ja sona a sarcasme.

El moment és prou greu. Ja n’hi ha prou d’astracanades i frívoles ocurrències. El judici als presos de l’1 d'octubre, potser aquesta tardor, amb acusacions que sumen centenars d’anys de presó, demana acumular forces, i actuar amb prou astúcia, per aprofitar l’oportunitat que ens brinda l'Estat espanyol per internacionalitzar el procés i per denunciar la ignomínia democràtica que s’ha perpetrat en nom de la sagrada unitat d’Espanya.   

Una visita a Lledoners permet comprovar de primera mà l’energia que desprenen, la ferma determinació a plantar cara en el judici

Són els presos mateixos els que demanen que sigui així, que el moviment republicà agafi la bandera de defensa dels drets i les llibertats, serenament, per erigir-se en un moviment democràtic enfront de l’autoritarisme d’un Estat en permanent involució democràtica. Una visita a Lledoners permet comprovar de primera mà l’energia que desprenen, la ferma determinació a plantar cara en el judici i no acceptar cap pacte d’admissió de culpabilitat, a més de la voluntat inequívoca que el judici sigui una oportunitat magnífica per teixir complicitats transversals i plantejar l’embat amb l'Estat en termes exclusivament democràtics que és, de fet, l’única via que avui ens permet guanyar-nos la complicitat de la comunitat internacional. Si els presos de l’1 d'octubre estan disposats a afrontar amb el cap ben alt un judici que els pot comportar duríssimes condemnes, és inadmissible que el moviment independentista sigui captiu d’estratègies fonamentades en culs de sac i castells de focs per entretenir la parròquia.

La violència desfermada per l’espanyolisme més ranci i l’extrema dreta, esperonada descaradament pel partit d’Albert Rivera i la pupil·la Arrimadas, que campa i agredeix amb la més absoluta impunitat, que ha substituït estratègicament la violència policial de l’1 d'octubre, que viu i compta amb el beneplàcit públic des de la nit del 3 d'octubre, és també una oportunitat per visibilitzar aquest embat, definint un terreny de joc en què el moviment republicà se senti còmode i alci una bandera imbatible, la dels valors democràtics, la defensa dels drets i llibertats, enfront dels que s’inspiren d’una rància tradició democràtica perquè tenen les seves arrels en la impunitat de la dictadura d’inspiració feixista de Primo de Rivera i el règim criminal de Francisco Franco.

Hi ha una voluntat manifesta, explicitada sense complexos per Ciudadanos, de dividir el país, de fragmentar la societat catalana

Però aquesta estratègia demana teixir complicitats transversals, totes les que no és capaç de teixir l’independentisme exclusiu i excloent que sembla més interessat en escriure epitafis heroics que en aconseguir la victòria. Hi ha una voluntat manifesta, explicitada sense complexos per Ciudadanos, de dividir el país, de fragmentar la societat catalana. El que en cap cas es pot permetre el moviment republicà és caure en la mateixa trampa i pretendre definir majories internes, de blocs, no de país. La confrontació en blocs és una victòria absoluta de l’aznarisme. Per aquest motiu cal teixir ponts, fer permeables els blocs i no acceptar sota cap pretext la divisió del país en comunitats a base d’explotar símbols identitaris. El moviment republicà, que és un concepte més ampli que el moviment independentista, ha de saber arraconar tota connivència amb la violència i els seus partidaris. Cal posar-ho molt difícil a tots aquells demòcrates que, no sent independentistes, en absolut comparteixen el full de ruta de PP, Ciudadanos i els sectors més reaccionaris del PSOE com el que representa Pepe Borrell. En l’actual conjuntura, enfortir el moviment independentista demana un esforç d’inclusivitat que contrasta amb crides a la unitat que no són més que un subterfugi per a un replegament nacionalista, una estratègia perdedora que renuncia al país sencer, que ens condemna a una política de blocs estantissos i que ens allunya de sumar complicitats i aliances per plantar cara a la formidable aliança conservadora que està disposada a fer el que sigui per evitar no ja la República Catalana sinó un veritable canvi democràtic a Espanya.       

El judici als presos de l’1 d'octubre és una immensa oportunitat, comptem amb la seva disposició a assumir una defensa política de tot el que han fet. El que seria inadmissible és bastir damunt el seu sacrifici i compromís una estratègia política que ens allunyi de la centralitat i de la possibilitat de reforçar i ampliar la majoria republicana per fer-la imbatible i, per tant, guanyadora.