I ara, què?

Ja tenim Govern, autonòmic esclar. Com tenim ajuntaments, autonòmics tant o més. Però els tenim. I ara, què? És just preguntar-s’ho. Cap on anem? Quina és l’estratègia de futur que es dibuixa?

Dissabte, Òmnium va celebrar una assemblea multitudinària que va reelegir Jordi Cuixart, a la presó de Soto del Real des de fa vuit mesos. La reelecció de Cuixart és exemplar, multitudinària, emotiva i d’afirmació. Òmnium tanca files blindant el seu president i davant la repressió suma ja més de 120.000 associats en un escenari de creixement sostingut. Una autèntica barbaritat. Òmnium Cultural ha fet un enorme esforç de transversalitat i alhora ha evitat prendre partit en cap contesa electoral, imprescindible quan aspires a representar un univers el més ampli possible. Fa dies que Òmnium Cultural apunta una aposta estratègica, tal vegada amb escassa definició, però que ja insinuava quan proposava una campanya com Lluites compartides, “un espai per compartir les lluites, i fer visible i reivindicar la feina de milers de persones anònimes que han treballat pel bé col·lectiu i han contribuït a construir un barri, un poble, una ciutat, un país i un món millor”. Pot sonar poc èpic. No hi ha cap consigna abrandada. Cap proclama de terra promesa. Però és que l’èpica la posa cada dia Jordi Cuixart a la presó i el dia que el país va fer un tomb: l’1 d’octubre (a més de la rèplica del 3), que sense el compromís i determinació de persones com ell mai no s’hauria fet.

En l’àmbit dels partits, als quals correspondria en darrera instància definir una estratègia, ERC és l’únic que a hores d’ara ha convocat a tota la militància a una conferència nacional, precisament per debatre i aprovar una estratègia de futur. ERC també té la necessitat de refer una estructura interna malmesa per la ferotge repressió de l’Estat. És la formació política més damnificada per l’1 d’octubre, però també pel 20 de setembre, i la llista de dirigents represaliats afecta tota la seva direcció política. De molt, té l’estructura més castigada per la repressió. El president, la secretària general, el secretari general adjunt, la presidenta adjunta, el president del consell nacional ... Més enllà del que finalment acabi resolent ERC, l’estratègia hauria de ser compartida per una majoria política. I aquí és on tothom hauria de fer els deures, responsablement, serenament. Els ha de fer el conglomerat nacionalista postconvergent, JxCat i el PDeCAT, tan aviat hagi superat la nova fase de recomposició i refundació, per poder afrontar amb les millors garanties les properes eleccions, municipals s’entén. I els haurà de fer l’anticapitalisme independentista, que havent sortit força més airós de la repressió podria esmerçar totes les energies no a resoldre l’organització interna, sinó en un àmbit propositiu. Aquest món haurà de posar negre sobre blanc i explicar què aporta al debat estratègic. Deia Brian Keenan, que va ser l’últim responsable del chief commander de l’IRA, que els revolucionaris han de ser pragmàtics —les llistes de regals són per Nadal. Sense excloure, alhora, altres espais d’aquest debat estratègic, com què proposen de seriós els comuns o com plantegen derrocar el règim del 78 si és que ho plantegen.

Partint de l’1 d’octubre, que no és pas el final de res, sinó el principi de tot, caldrà redefinir una estratègia que ens permeti afrontar un segon embat amb més fortalesa i millors condicions. Quin és a hores d’ara aquest embat ningú no ho sap concretar. Però mentrestant caldrà seguir treballant per generar grans consensos, en la línia del que apunta Cuixart en una recent entrevista a La Vanguardia: “Òmnium té l’obligació de parlar amb tots els demòcrates sempre i quan rebutgin la violència”. I apunta: “Els comuns no són cap apèndix, són una part molt important del sobiranisme”. Per això Raül Romeva insisteix, reiteradament, de fer partícip dels sopars grocs el món del comuns, entre d’altres. Perquè aquest hauria de ser precisament un espai de trobada, de compartir tota la solidaritat amb els presos i els exiliats, transversal. La màxima solidaritat i la més transversal possible.

Els presoners polítics ho són, precisament, per l’1 d’octubre. És el càstig d’un Estat venjatiu que veu Catalunya com una possessió. Però un 1 d’octubre no s’improvisa. El van fer possible un Govern i una direcció política, una estratègia compartida per una munió d’actors polítics i socials. I una societat, llargament conscienciada, que va respondre com mai. Doncs aquest és avui precisament el repte de futur: com compartim àmpliament una estratègia democràtica guanyadora de la qual en sigui partícip una majoria política i social imbatible. Tota la resta, brindis al sol o els plats pel cap.