Tal dia com avui de l’any 1502, fa 522 anys, a Còrdova (corona castellanolleonesa), Diego Rodríguez de Lucero (Moguer, corona castellanolleonesa, circa 1470), cap de la Inquisició local i popularment conegut com a “Lucero el Tenebroso”, ordenava calar foc a una pira on serien cremades vives 27 persones que, prèviament, havien estat detingudes i torturades sota l’acusació de practicar el judaisme de manera clandestina. Aquell acte de fe era el més mortífer de la història inquisitorial peninsular fins llavors. Però dos anys i mig més tard (el 23 de desembre de 1504), el mateix Lucero ordenaria un altre acte de fe que seria el més mortífer de la història: 107 persones cremades vives sota la mateixa acusació.

Aquelles massacres van provocar una onada de protestes. Les corts castellanes van ordenar una investigació, que revelaria que aquells actes de fe eren un instrument de repressió al servei d’una gegantina trama de corrupció i de criminalitat que liquidava físicament els que s’atrevien a denunciar la seva existència. Al cim d’aquesta trama hi havia els poderosos Johan Rois de Calçena (Calataiud, Aragó, 1450-Saragossa, 1519), secretari personal del rei Ferran el Catòlic, i Diego de Deza (Toro, Lleó, 1444-1523). Calçena i Deza serien acusats —popularment i judicialment— d’apropiació dels fons que la Inquisició havia confiscat a les seves víctimes, però sempre gaudirien de la sospitosa protecció del rei Ferran.

Lucero era una de les baules més destacades d’aquella trama i a Còrdova exercia el seu poder de forma incontestable. Però el 9 de novembre de 1506, en plena crisi de poder a Castella per la mort de Felip el Bell (enverinat per ordre del seu sogre Ferran), i per l’absència del mateix rei catòlic (expulsat del tron de Toledo a la mort d’Isabel), es va produir l’assalt popular a la masmorra inquisitorial de Còrdova, que permetria l’alliberament de 400 presos. La majoria eren persones de les elits urbanes andaluses que a la mort d’Isabel (1504), s’havien oposat  que Ferran ocupés a Toledo el lloc de la difunta. Lucero es va escapar a través d’una galeria soterrània i va aconseguir salvar la vida. Però no el càrrec: va ser cessat juntament amb Deza.

El 1508, amb Ferran de nou al tron de Toledo però aquest cop com a regent de la seva filla Joana —mal anomenada “la Boja”— i del seu net Carles de Gant, es va celebrar un judici de reparació a Burgos i es va dictar la restitució de l’honor i de les propietats a les víctimes de Lucero. Però aquella sentència no es va complir mai, i tant Lucero com Calçena i Deza no tan sols no van ser ni jutjats ni castigats, sinó que van viure, discretament i còmodament, la resta dels seus dies sense que ningú els molestés. Fins i tot, en el cas de Lucero, va viure sense cap sobresalt més enllà de la mort de Ferran (1516) i de la de Rois de Calçena (1519) i de la de Deza (1523). Va morir a la seva casa de Sevilla el 28 de desembre de 1534, durant el regnat de Carles de Gant.