En algunes esglésies encara ara es resa al Sant Nen de La Guardia, canonitzat per Roma, un nen mort a mans de jueus, com presumptament tants altres, i venerat com a sant per l'Església catòlica fins al 1965, quan aquesta va reconèixer finalment la falsedat de la llegenda, tan habitual durant l'edat mitjana. Durant cinc segles es va mantenir el culte al Sant Nen, malgrat la mentida exacrable, una invenció pura i dura, que hi havia rere el cas. A L’ermita del Sant Nen de Toledo se segueix traient el sant al carrer, acompanyat de l’himne nacional. La processó es repeteix cada any, a major glòria de no se sap ben bé qui.

En aquella Espanya dels Reis Catòlics va viure Torquemada, inquisidor major, responsable de vetllar per la puresa de la religió cristiana davant de la de jueus i moriscos, si bé l’església ja havia assajat campanyes de neteja contra càtars i albigesos durant els segles procedents, ja que se'ls considerava heretges i un perill per a la unitat i la fe universal que projectava l’Església romana.

La sentència feia que un pobre home, Benito García, un jueu convers al cristianisme, detingut per la Santa Inquisició, protagonitzés un horrible crim. Segons la llegenda que es va forjar a posterioritat i que va servir per venerar i canonitzar el Sant Nen de La Guardia de Toledo, un grup de jueus, després d'assistir a un acte de fe a Toledo, van jurar venjar-se dels inquisidors i el van fer víctima d'un assassinat ritual. Els jueus, com era ben sabut, volien matar tots els cristians de la ciutat, per la qual cosa van fer un conjur i necessitaven el cor d'un cristià innocent, un infant, i una hòstia consagrada, que van trobar entre les pertinences del pobre Benito. Dos d'ells van segrestar el nen i el portaren a La Guardia, on el dia de Divendres Sant van reproduir al seu cos els martiris de la Passió de Jesús.

 No deu ser pas casual que sigui als darrers reductes d'Al-Àndalus, que no van ser cristians fins a la darreria del segle XV, on en ple segle XXI tenen lloc les més grans manifestacions de fervor religiós de tota Espanya

La diligent Santa Inquisició va fer confessar el dissortat Benito (etimològicament "el que és alabat per la seva bondat"). Amb ell van assajar tot tipus de mecanismes de tortura, fins que —és clar— va delatar els companys conxorxats. Tots vuit acusats foren cremats a la foguera a Àvila el 16 de novembre de 1491, just un any abans de la definitiva expulsió de moriscos i jueus que decretaren els Reis Catòlics el 1492. De fet, aquest era l’objectiu de l’escarni: crear el clima polític imprescindible per a la dràstica mesura, fer fora tots els heretges, purificar la societat. Val a dir que amb els béns confiscats a aquells desgraciats que van ser assassinats en plaça pública, es va finançar la construcció del monestir de Santo Tomás d'Àvila, acabat l'agost de 1493. L'hòstia consagrada que va descobrir el suposat crim s’ha conservat al monestir dominic de Santo Tomás.

El sanguinari Tomás de Torquemada fou nomenat inquisidor general el 1482 per Ferran d'Aragó i Isabel de Castella. L'única institució comuna d'Aragó i Castella durant molt de temps i el seu poder sobre ambdós regnes va contribuir a l'assassinat de l'inquisidor Pedro Arbués el 1485 a Saragossa, òbviament a mans de jueus i a l’assassinat ritual del Nen de La Guardia el 1491. Durant molts anys, la Inquisició va ser l'única institució comuna d'Aragó i Castella. El dominic Tomás de Torquemada va vetllar per la unitat i la puresa de la santa fe catòlica, atroçment, excel·lint en fanatisme i crueltat, renegant d’aquella sang jueva que corria per les seves venes i que semblava voler diluir a força de fer córrer tota la sang dels descendents d’aquells avantpassats que compartia amb aquests. I ho va fer amb tanta contundència i exemplaritat que durant el seu mandat foren cremades més de deu mil persones i unes altres vint-i-set mil van ser salvatgement castigades. No deu ser pas casual que sigui als darrers reductes d'Al-Àndalus, que no van ser cristians fins a la darreria del segle XV, on en ple segle XXI tenen lloc les més grans manifestacions de fervor religiós de tota Espanya. En tots els processos de conversió massiva trobem el mateix fenomen i sovint és entre els darrers a arribar, de bona fe o interessadament, on es repeteixen els individus que, havent canviat d’opinió, prenen posicions no només a les antípodes del que havien pensat o practicat durant dècades, sinó que sovint ara professen opinions extremes dins el nou món que abracen amb tanta passió que escanyen.