Ni la dreta espanyola vol els indults, ni per mal de morir els vol el tribunal sentenciador. Els indults tindran lloc, envoltats de polèmica, amb una profunda esquerda entre la dreta i l’esquerra espanyoles. I encara dins d’aquesta darrera amb divisió d’opinions.

Hi ha aquella màxima que diu divideix i venceràs. Doncs és obvi que la qüestió dels indults ha trencat el bloc constitucionalista entre partidaris i ferotges detractors. És clar que també ha provocat opinions de tot signe i pelatge dins l’independentisme. Una clara majoria, a favor, ni que sigui amb la boca petita. I una minoria que obertament o implícitament els acull amb desdeny o escampant la sospita a tort i a dret.

Per a l’estratègia del com pitjor, millor, els indults fan més nosa que servei. Pels que defensen el com millor, millor, els indults fan més servei que nosa. El problema del com pitjor, millor és que no ofereix cap mena d’alternativa plausible que no siguin maximalismes que ni són a tocar ni se sap com materialitzar. "Obriu les presons" va ser el clam de la impotència. I en el pitjor dels casos una arma llancívola de desgast polític que, per molt inversemblant que fos, es feia anar amb absoluta frivolitat. Fins i tot des de les files del mateix partit que ostentava la presidència en un exercici rocambolesc d’atribució de responsabilitats per encanonar la consellera republicana Ester Capella, titular de Justícia. No cal dir que res de semblant ni s’ha dit ni s’ha exigit ara que la responsabilitat directa en la gestió de presons ha passat a unes altres mans.

És inimaginable pensar que si el Govern espanyol indultés els nois d’Altsasu, l’esquerra abertzale hi reaccionés en contra. Qui no hauria d’estar content que aquests nois tornessin a casa? Durant molts anys, i encara ara, l’esquerra abertzale exigia acabar amb la dispersió dels presos. És a dir, acabar amb una política penitenciària que feia que els presos bascos estiguessin dispersats per tot Espanya, incloses les Canàries. "Euskal presoak, euskal herrira" deien. És a dir, els presos bascos, al País Basc. Campanya que era compatible amb el ‘’Presoak kalera, amnistia osoa". Presos al carrer, amnistia total. Avui, cada acostament d’un pres basc és rebut amb alegria pels familiars, pels amics i pel conjunt de l’esquerra abertzale. Què no dirien si fossin indultats tots d’una tacada? Resoldria això el contenciós basc? Evidentment que no. Preferirien una amnistia general? Sens dubte. Ara, toquen de peus a terra. I saben que a curt termini és inviable.

Després d’anys i panys en el com pitjor, millor, l’esquerra abertzale va fer un canvi de rumb, d’estratègia, que ha servit per maximitzar el seu suport electoral però també per anar excarcerant presos, amb un degoteig constant, i per anar acostant progressivament el col·lectiu a presons basques. I és obvi que ara, quan el Govern basc assumeixi les competències en presons, s’aplicaran tots els beneficis penitenciaris dels quals fins ara han estat privats la immensa majoria. Des de permisos de treball a tercers graus, a la vegada que s’acabarà amb la doble pena imposada als familiars que havien de fer fins a mil quilòmetres per anar a veure els seus éssers estimats, fins arribar a l'extrem que s'han succeït les morts en carretera, accentuant el patiment i el dolor.

Els indults són una modesta victòria de l’independentisme front la repressió i l’autoritarisme. I una alegria. No resolen la situació dels exiliats, ni de tots aquells milers de persones que esperen un procés penal, ni l’extorsió econòmica, ni la situació de dependència del país. Ni tan sols resolen la situació de Raül Romeva que viu pendent d’un segon procés penal a més de l’amenaça del Tribunal de Comptes. Però permetrà que més de mig Govern de l’1 d’Octubre pugui tornar a casa i trepitjar el carrer després de prop de quatre anys. I si aquesta no és una bona notícia es fa difícil de dir quina de tangible ho pot ser i quina l’alternativa. Ni una flor fa estiu, ni dues primavera republicana. Però en aquest llarg camí, tot pas més és un pas endavant.