Colau és alcaldessa gràcies als vots de la pitjor dreta de la ciutat. Miquel Iceta va exercir d’alcavot. I ara els comuns paguen penyora, a uns i altres. Com a la Diputació de Barcelona, tot té un preu. Només que a la Diputació l’astut primer secretari del PSC es va endur el premi gros amb tanta facilitat, amb tanta docilitat, que al carrer Nicaragua en fan befa cada dia.

En ambdós casos els d’Iceta coincidien a barrar el pas als republicans. A la capital, aliant-se amb Valls, que segueix passant el plateret. A la Diputació, amb els de Junts per Catalunya, que en lloc de passar el plateret passen l’escombra i el motxo. Mai uns vots tan transcendents han sortit tan barats.

El PSC d’Iceta té molt clar quin és l’adversari a batre: aquell que li vol disputar els seus feus metropolitans. Ho explicava amb claredat meridiana Xavier Sardà a can Basté. Per Iceta, l’amenaça és Oriol Junqueras. No n’és cap altra. Senzillament perquè el gran objectiu estratègic d’Oriol Junqueras és un repte tan ambiciós com extraordinari, desposseir el PSC dels seus bastions, tal com va fer pregonament a Sant Vicenç dels Horts. Per contra, els de Puigdemont, amb tot el desvergonyiment patriòtic, s’han erigit en la crossa del PSC. I és així que han sembrat d’acords amb el PSC tota la regió metropolitana, fins a l’extenuació, fent bona la dita que diu que els enemics del meu enemic són els meus amics.  

En la conformació de les majories a l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona, han prevalgut per damunt de tot els interessos més espuris, més mesquins, més egoistes

Tant a l’Ajuntament com a la Diputació el preu a pagar, per Colau o els de Puigdemont, no és només de caràcter simbòlic. Açò és, retirada de la Medalla de la Ciutat a Heribert Barrera o eliminació de tota expressió de solidaritat amb els presos a la Diputació de Barcelona. És molt més profund. La Diputació liderada per l’alcaldessa Núria Marín no només no s’ha erigit en aliada dels ajuntaments en la gestió dels romanents i superàvits sinó que n’ha estat un fre. Si el president hagués estat el republicà Dionís Guiteras, la Diputació hauria liderat la desobediència dels ajuntaments catalans, mentre que ara n’ha liderat l’obediència amb el silenci còmplice dels de Puigdemont, complaguts de fer el paper de mamporreros, expressió molt gràfica, genuïnament castellana, per a la qual no tenim, dissortadament, un equivalent tan jocós en català.

Si Guiteras hagués estat president de la Diputació, ningú no es dedicaria a fer ostentació que els recursos es distribueixen arbitràriament en funció del color polític del municipi i no en funció de les necessitats. Si Guiteras hagués estat president, davant la corrupció ningú xiularia alegrement. Si Guiteras hagués presidit la Diputació, sabríem que al capdavant hi ha una persona amb visió de territori, amb sentit de la justícia, bregat en crisis i que s’estima el país i el conjunt de la seva gent per damunt de tot.

Si Ernest Maragall hagués estat alcalde de la ciutat, la medalla que s’hauria retirat seria la del monarca. Però allò determinant és que amb Maragall la ciutat tindria un projecte, un sentit, en positiu. Barcelona exerciria de capital ambiciosa, seria un far de justícia i llibertat que il·luminaria tot el país. Ara, només es projecta com una ciutat de províncies, sense rumb.

En un cas i l'altre, en la conformació de les majories a l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona, han prevalgut per damunt de tot els interessos més espuris, més mesquins, més egoistes. Cap altre. Només els d’Iceta amb un clar guany estratègic. Iceta (un home pràctic) copia Junqueras però per fer exactament el contrari. Si històricament Juqueras ha cercat aliances àmplies amb el centredreta nacionalista i amb aquells que se situaven a l’esquerra del PSC per fer front precisament al PSC, ara Iceta juga a la mateixa política d’aliances però en sentit contrari i per blindar els seus feus. I se n’ha sortit amb nota perquè mai abans el PSC havia arribat a tants acords i tan massius amb aquest espai que muta i renega de sigles però que manté l’essència i el sentit de poder per damunt de tot.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat