M’ha arribat a les mans el darrer llibre de la Pilar, SOS cristians, en què aborda la persecució i l’extermini dels cristians en ple segle XXI. De fet, me’l va donar ella mateixa en mà, “per fer-l’hi arribar a l’Oriol [Junqueras]”, però de mutu acord vam convenir que aquell exemplar me’l quedava jo i que un dia ella mateixa li portarà en mà un altre volum (en aquest cas volum és bastant aproximat al pes del llibre) a Lledoners.

Són tants els cops que he discrepat de la Pilar, que no he compartit el que ha verbalitzat aquí o allí, que en podria fer un volum gairebé tan feixuc com el darrer llibre que signa. També és igualment just reconèixer el valor i interès d’una obra que posa llum damunt una ferida que sagna i sagna i que ha esdevingut un dels genocidis més salvatges d’aquest món en conflicte permanent. La diàspora cristiana ha arribat a les portes d’Europa, per terra i mar, travessant un Orient en flames. Els hem vist amuntegats a les illes gregues, d’una Grècia empobrida, o a la frontera amb Turquia, arribant en massa en barques, amb quatre parracs, fugint de l’horror de les guerres que han assolat Síria i l’Iraq, entre d’altres, i d’una segona guerra religiosa empesa per un fanatisme devastador que encara avui és incomprensible als ulls de tants i tants occidentals.

La seva és una radiografia de la ferotge persecució dels cristians allí on són minoria, de la barbàrie que colpeix el bressol de la civilització cristiana, de l’infern que ha sacsejat cadascun dels països on han intervingut els Estats Units per “restablir” la democràcia, de l’efecte contagi d’aquestes intervencions armades, de com sovint el remei ha estat molt pitjor que la malaltia.

La diversitat de les comunitats cristianes avui perseguides és també un apassionant recorregut per les vicissituds històriques de la principal religió monoteista, d’una amalgama de persones i pobles que havien sobreviscut a les seves mateixes divisions i fins a 2.000 anys d’una història que en bona mesura és també la nostra. Avui tot el seu llegat patrimonial, espiritual i arquitectònic llangueix davant aquest fenomen tan nou com dramàtic que és la radicalització a l’extrem d’una civilització, la musulmana, també víctima d’un ordre mundial i una decadència que a hores d’ara sembla tan imparable com aterridora.