Quan el 3 d’octubre el rei Felip va comparèixer per aplaudir la violència policial contra milers de ciutadans, va renunciar a la meitat dels catalans pel cap baix. El Rei no només va negligir el paper d’àrbitre i moderador que li exigeix l’espanyolíssima Constitució. El Rei va consagrar una màxima del nacionalisme espanyol i dels poderosos: el fi justifica els mitjans.

El rei Felip va prendre partit i va dibuixar dos blocs en la societat catalana. L’un, els seus. L’altre, la resta. I contra els altres tot s’hi val. La lletra (la seva) amb sang (la nostra) entra. Des que t’obrin el cap a cops de porra a agredir-te per dur un llaç groc al mig del carrer. Perquè és ofensiu. Sí, mostrar solidaritat amb uns representants de la societat civil (escollits a les mateixes urnes que el Rei repudia i evita) és una ofensa a no se sap ben bé què. Potser a la Constitució o potser a la dignitat reial. Els representants de Ciutadans no han deixat de fer aquest discurs i de validar en seu parlamentària que l’acció directa (fer la presumpta justícia pel seu compte) és un procediment correcte. Però és que fins i tot un il·lustre ministre del PP incitava a la violència quan va perdonar la vida a un diputat que duia un llaç groc. Al ministre del PP, i a tota la resta d’aquell govern, del govern espanyol que va ordenar pegar a la gent l’1 d’octubre, els ha enviat a casa, entre d’altres, el vot dels diputats independentistes catalans i bascos, com un inesperat cop sec al clatell. Afortunadament, l’absurda posició dels que volien inhibir-se en aquella moció de censura, que era tant com salvar el coll a Rajoy i els seus sequaços, va decaure.

El problema de l’ordre constitucional espanyol, un dels problemes, és que el rei Felip no només va renunciar a moderar, sinó que es va situar a la dreta del PP. Si no hagués estat per la miserable intervenció televisada del Rei, el 3 d’octubre, el PSOE no s’hauria acovardit tant as usual i hauria tirat endavant la moció que va anunciar per reprovar Soraya Sáenz de Santamaría pels fets de l’1 d’octubre. Davant del discurs visceral del Rei, el president Puigdemont va fer aquell dia un discurs conciliador, estenent la mà i cridant al diàleg. Quin contrast. El que ja no es va gestionar amb astúcia va ser la victòria democràtica absoluta de l’1 i el 3 d’octubre. L’independentisme havia guanyat per golejada una batalla a l’Estat, la primera. Però no pas la guerra, si fem servir símils bèl·lics. En la història d’Espanya, el recurs covard de l’Estat a la violència contra la població civil és una constant. Les dues darreres dictadures són precisament això. I aquest Rei és el fill legítim del darrer règim dictatorial. Porta a la sang la violència armada contra els ciutadans, contra els seus súbdits. És sobre aquesta violència que els Borbons han legitimat el tron.

El Rei, a la dreta del PP com altres institucions de l’Estat, ha fet seu el mantra aznarista de fracturar la societat catalana en dos blocs. És incomprensible que el sector més nacionalista de l’independentisme compri aquesta estratègia que pretén ara vampiritzar tot el sobiranisme i apostar per una política de blocs. Quan anem per aquí és obvi que renunciem a una victòria democràtica de país. En tot cas, ens endinsem en un altre terreny, el de la lluita per l’hegemonia política dins de blocs. I aquesta és una derivada molt visible a les xarxes i patrocinada per sectors polítics i mediàtics nostrats. L’embat que plantegen no és per guanyar el país, és una victòria parcial dins de blocs. L’adversari és dins del bloc. Fins i tot, en una estratègia de país demencial i perdedora, es pretén tallar tota complicitat amb els plantejaments equidistants, el que de vegades vol representar el món dels comuns. Val a dir que aquesta pretensió equidistant, en el fons, també és la pretensió de treure rèdit dels blocs i l’acceptació tàcita d’aquests blocs per part dels comuns. Els fronts nacionalistes, els blocs, són la victòria del Rei i d’Aznar. L’independentisme rabiüt, colèric, permanentment irat, identitari, que fuig endavant i que inventa jugades mestres, acaba per ser el millor aliat del nacionalisme espanyol. I com més sòlids són els blocs, més hermètics i menys porosos.

Alguns se sorprenen del que ha passat a Tarragona en la inauguració dels Jocs Mediterranis, amb els xiulets al president Torra. I deu ser cert que es va treballar el terreny per oferir una determinada imatge. Però tampoc val a oblidar que a la ciutat de Tarragona, per exemple, governa el PSC còmodament i que a les darreres eleccions hi va guanyar Ciutadans. I no pas de poc. Ciutadans gairebé va doblar ERC, segona força el 21 de desembre. A Ciutadans el va votar la ciutadania tarragonina. El que ens hauríem de preguntar és com pot ser que un 35 per cent dels tarragonins votessin una formació falangista que ha aplaudit la violència. És que tots aquests milers de compatriotes estan a favor de que es pegui a la gent? Estic convençut que no. Són els nostres veïns, catalans també. I és també amb ells que hem de construir el futur, la república. Ara bé, quan es construeix el futur a base de blocs i fronts nacionalistes, amb una gesticulació identitària constant, quan es projecta un país en clau nacionalista, obtenim una resposta a la defensiva, visceral, un replegament. L’embat a l’Estat, si volem guanyar i no obtenir una derrota èpica, ha de ser en clau democràtica, que és justament on el front judicial dels exiliats ha aconseguit posar l’estat espanyol contra les cordes. Gràcies, alhora, a uns presos polítics que amb el seu sacrifici estan deixant al descobert la misèria democràtica del Regne d’Espanya.