La moció de censura al PP, a Mariano Rajoy, ha tornat a generar un debat xocant al si del moviment republicà. Xocant i antic i no per això superat. Una part de l’independentisme, sobretot l’expressió més nacionalista d’aquest, ha pretès que prendre partit en aquest assumpte era participar d’un debat aliè. Era fer autonomisme o era prendre partit entre dues opcions que no serien altra cosa que una tria entre el foc i les brases.

Debat antic perquè ja als anys vuitanta aquest debat havia tingut lloc. Semblava feliçment superat i no. Quan Felipe González va plantejar el referèndum de l’OTAN es va produir un enfrontament a l’MDT (Moviment de Defensa de la Terra), embrió del que després serien les primeres CUP. El PSAN, de Josep Guia i Vicent Partal, mantenia que l’independentisme havia d’abstenir-se de participar en aquell referèndum i propugnaria el Front Patriòtic. Per contra, el sector al voltant de l’IPC i la seva Política Independentista de Combat, amb Carles Castellanos o l’avui dirigent d’ERC Eduard López, cridava a votar que No, a implicar-se de valent. L’argument del front Patriòtic era molt simple: el referèndum era espanyol. Aquest debat es va reproduir en les primeres vagues generals contra el Govern del PSOE. El Front Patriòtic insistia a no participar-hi. L’IPC apostava per implicar-se a fons en la vaga general.

Amb tot el que ha plogut des d’aleshores aquest debat, més o menys maquillat, persisteix. L’independentisme més nacionalista torna a amagar amb no implicar-se en debats o qüestions espanyoles -com si no ens afectessin o com si el gruix del nostre país en visqués al marge. O pretén exigir contrapartides amb llum i taquígrafs, que són tant com garantir que seran rebutjades de facto o desateses. En el millor dels casos faran com si sentissin ploure. L’error, carregat de dignitat i captiu d’orgull, evidencia una manera de concebre la política en què l’art del possible esdevé rebequeria. A part de deixar en evidència a qui sosté les condicions. Perquè arribat al cas ningú no es voldrà fer responsable d’haver salvat el PP i l’estabilitat a la Moncloa. Res és més transversal a Catalunya que el rebuig al PP i ningú ha fet tant (amb permís d’Albert Rivera i Ciudadanos) per atiar la confrontació i l’anticatalanisme. El PSOE és captiu del discurs nacionalista espanyol que va imposar l’aznarisme i certament no ens salvarà de res. Però renunciar a foragitar el PP ... ara i aquí, quin gustàs i quina dolça revenja que els vots de l’independentisme ho facin possible.