Un dia veuran la llum les cartes que Oriol Junqueras ha escrit a la seva dona en què narra la tornada a Catalunya, tot el periple de presons i furgons, des d’Estremera a Lledoners, compartint viatge i presidis amb Jordi Cuixart, Raül Romeva i Jordi Sànchez. És commovedor com Junqueras explica el viatge i descriu el paisatge als seus companys, les sensacions que expressa i la fortalesa d’esperit amb què ho explica tot. La narració és un testimoni de coneixement i honradesa, i d’una emotivitat contagiosa. Transmet amor, molt d’amor, a la seva família i al país. Emoció per la tornada a Catalunya i per ser més a prop dels seus i de tots nosaltres. Ho escriu amb una enteresa i una dignitat immenses, mentre confessa repetidament que cada dia se sent més fort.

Lledoners és una presó, una presó de veritat. Però els presos polítics, tots, s’hi senten millor. I per als familiars, especialment per als fills més petits, els avantatges són notables. El darrer dia que els vaig poder visitar, Raül Romeva i Oriol Junqueras somreien com mai. Possiblement quan tornen a les cel·les tenen moments de tot. Moments de tristesa, de ràbia i la sensació de perdre’s la vida, la infantesa dels fills o l’adolescència. Carles Mundó explica que mentre va ser company de cel·la de Junqueras va riure com mai i que havia arribat a tenir mal de panxa de tant riure.

Romeva i Junqueras ens van transmetre un missatge molt clar i contundent el darrer dia. Estan convençuts que no tindran un judici just, com no han tingut una instrucció justa. I alhora avisen que només hi ha una actitud possible davant el que vindrà: mostrar-se convençuts que no han fet res mal fet, que votar i posar les urnes mai no podrà ser un delicte. Durant el judici, potser a la tardor, els tornaran a traslladar a Madrid. Novament lluny de casa, lluny del país, lluny dels seus fills i companyes. També Jordi Cuixart, a qui vam poder saludar per casualitat, ens va dir exactament el mateix, amb un somriure i una càlida abraçada.

Només hi ha una actitud possible davant el que vindrà: mostrar-se convençuts que no han fet res mal fet, que votar i posar les urnes mai no podrà ser un delicte

La preocupació principal de Romeva i Junqueras són Dolors Bassa i Carme Forcadell. “Reivindiqueu-les cada dia, no les oblideu”, ens van exigir de manera insistent. Les dues estaven juntes a Alcalá-Meco. Ara, són molt més a prop dels seus, però en presons diferents. Les dues van anar a la presó després de votar a favor de la investidura de Jordi Turull, a qui també vam poder saludar als locutoris de Lledoners, rere els vidres, mentre era amb Quim Forn i Josep Rull, acompanyats de la seva advocadessa. També somreien i ens van recomanar: “Viviu la vida per nosaltres, gaudiu-ne”. No hi vam poder parlar gairebé de res, però va ser agradable poder intercanviar quatre frases i encaixar els palmells al vidre. El jutge Llarena els va tornar a enviar a la presó per aquella investidura fallida, aquella que va ser rebutjada al crit d’”Autonomistes!” pels independentistes més independentistes de tots els independentistes.

És un orgull compartir un projecte vital amb gent com ells. I amb elles. Són molt bona gent. No els podem ajudar tant com voldríem, no els podem abraçar com ens agradaria, no els podrem compensar mai aquests nou mesos que fa que són a la presó. I encara menys tots els que vindran. Perquè saben que va per llarg, que potser seran anys. Romeva ens deia: “No acceptarem res que no sigui la lliure absolució i, si el que volen és condemnar-nos a vint anys, doncs vint anys”. Junqueras i Romeva ho tenen clar com l’aigua i ho expressen amb humilitat, no pretenen donar cap exemple a ningú. Només expressen la seva posició respectuosament. Són gent de pau, s’estimen la llibertat i les seves famílies tant o més que qualsevol de nosaltres. Encara més, res no els faria més feliços que poder tornar amb els seus fills i companyes. I, en canvi, els esperen moltes nits en una cel·la i moltes visites de locutori. Quan el darrer dia els vam poder abraçar, abraçar de debò, va ser difícil contenir l’emoció. Junqueras va tranquil·litzar un antic col·laborador: “No patiu, seguiu lluitant. Guanyeu-vos el cor de la gent, de tothom. El que estem vivint és normal, és el que han viscut altres, en altres moments, aquí o en altres processos. Ho heu de viure com una oportunitat per guanyar la llibertat de tots, del país sencer”. Tant de bo tothom els escolti, en prengui nota i faci de la seva actitud, fermesa i coratge un exemple de vida i un camí a seguir.