La teoria del "com pitjor, millor" ha pres posicions enmig del debat sobre el camí a seguir. És una posició política que no es confessa obertament. És tan temerària que fa de mal dir públicament. Però és la posició que predica, en privat, fins i tot algun portaveu parlamentari. O dirigents civils o predicadors als mitjans de comunicació o aspirants a cabdills de masses. Ho escric en cursiva perquè és obvi que actors polítics ho són tots. I n’hi ha que amb no pas poques aspiracions polítiques, totes legítimes, esclar.

La teoria del "com pitjor, millor" seria més o menys la següent i ara té dos eixos: cal omplir les presons i res de fer Govern, perquè contra el 155 s'hi viu millor. Ergo, noves eleccions. Aquesta seria l’estratègia; la tàctica és desplegar un enfrontament. Però no pas contra l’Estat i el PP, sinó un de fratricida. Llenya sense contemplacions per terra, mar i aire contra tot independentista que no confessi la seva disponibilitat a oferir-se en sacrifici. El dels altres, però, almenys fins ara. La visibilitat d’aquest exèrcit de talibans és molt òbvia a les xarxes socials. La quantitat de desqualificacions i insults és de tan baixa estopa i categoria humana que fa basarda compartir-hi projecte polític. Sincerament, em sento bastant més a prop d’aquell funcionari d’Estremera que denuncia que s’estan vulnerant els drets civils i polítics, que estem davant una involució democràtica sense precedents, que no pas dels professionals de l’insult que proliferen les darreres setmanes, mesos, ja. Alguns són l'exemple manifest de l’estultícia i de la covardia que retrauen als altres, sense que hagin donat cap mena de prova de res que s’assembli al coratge. I, evidentment, bramant com a posseïts des del sofà de casa sense que els hagin tocat un pèl ni del pit ni dels collons que tant es posen a la boca. És per la boca, que sovint es perd la força i la raó.

L’Estat se sent fort contra els esverats i tem, no pas poc, aquells que volen reorganitzar el moviment i eixamplar-lo reorientant la lluita en una batalla pels drets civils i polítics davant la regressió democràtica

Eixamplar la base és pura retòrica de cagats. Som prou, anem sobrats. Si no hem derrotat l’Estat és senzillament perquè alguns dels nostres ens han traït o bé perquè no tenen el que s’ha de tenir. Els que són a la presó també són uns covards, s’han rendit. "Es va deixar atrapar com un conill", es va poder sentir despectivament d’un secretariat d’una coneguda entitat contra un dels consellers presos. Al crit d’"autonomista!", es va negar fins i tot el suport a Jordi Turull per ser investit. L’endemà, el jutge Llanera l’enviava a la presó. Igual que va enviar a la presó la Carme, la Dolors, el Josep i el Raül. La nit abans de votar la investidura de Turull vaig compartir un debat amb Raül Romeva, un home que només m’ha demostrat una dignitat immensa. Els advocats advertien que si Romeva i la resta votaven Turull, compraven més números per tornar a la presó. El Raül (com els altres) va dir que hi estava disposat. Només demanava que fos útil. No el van escoltar. El Raül va explicitar un únic neguit: el desesperava i indignava veure, o fins i tot patir, les envestides dels nostres talibans (algun dels gurús mediàtics de l’independentisme més fonamentalista inclòs) i el qüestionament de la feina feta des d’Exteriors. La reunió s’allargava i recordo que vaig recomanar al Raül que anés a sopar amb la seva dona i fills. Potser seria l’últim sopar. Maleït auguri.

El govern del PP i els seus jutges saben perfectament qui cal buscar i qui cal tancar a la presó. I, en canvi, ja els va bé que el fonamentalisme penetri en el moviment independentista, un fonamentalisme que s’aprofita mesquinament del debilitament que les envestides de la Guàrdia Civil, la judicatura i l’Estat han provocat a les persones i partits que es van comprometre i arriscar més per fer possible l’1 d’octubre i la seva rèplica del 3 d’octubre. Aquí és on vam guanyar la partida. I aquest llegat dibuixa un abans i un després. Cap a l’1 d’octubre hi havia una conjura i prou coixí social. "Volem votar!" era una expressió democràtica imbatible. La partida es va guanyar. I de quina manera! En clau democràtica. Tota violència la va posar l’Estat. Nosaltres, la democràcia. Urnes i paperetes. El que va venir després i fins el 27 d’octubre ja és una altra pel·lícula. L’Estat se sent fort contra els esverats —de fet, encara els voldria més esverats i, si és possible, temptats per la violència— i tem, no pas poc, aquells que volen reorganitzar el moviment i eixamplar-lo reorientant la lluita en una batalla pels drets civils i polítics davant la regressió democràtica. L’Estat ens vol pocs i purs, enrabiats i, si és possible, violents. Els partits del règim ens criden "¡golpistas!" amb la mateixa energia que alguns dels nostres pota negra ens criden "autonomistes!". És amb aquesta vivència, que Turull, Romeva, Forcadell, Bassa i Rull van entrar a la presó; els homes, a Estremera, on els esperaven Junqueras i un Quim Forn cada dia més tips del curterminisme i de les astracanades verbals.

El camí més ràpid per tornar a l’autonomisme és tornar a ser una minoria sorollosa. Ens volen a l’extrem i expulsar-nos del carril central. L’Estat ens vol aquí

Doncs ja ho tenim. Més companys i amics a la presó. I ara què? Com pitjor, pitjor. Sempre. Que els ho expliquin als bascos de l’esquerra abertzale, si com pitjor, millor. I si això d’omplir les presons és part de la solució o del problema. La frivolitat amb què es fan determinats plantejaments o el patiment aliè sobre el que s’alcen determinades consignes abrandades i sovint despectives fa basarda. Per contra, no en tinguem cap dubte: com millor, millor. Sempre.

El camí més ràpid per tornar a l’autonomisme és tornar a ser una minoria sorollosa. Ens volen a l’extrem i expulsar-nos del carril central. Substituir els líders que connecten amb les classes mitjanes i populars per uns de radicalitzats i en posicions extremistes, no els pot anar millor. I alguns dels nostres els estan fent el caldo gros amb la seva gestió rabiosa de la impotència de portes endins. L’Estat ens vol aquí. Com també sap que, si l’independentisme genera més complicitats i amplia el perímetre, ho té magre.

Si el moviment independentista capitalitza la defensa dels drets civils i polítics enfront de l’autoritarisme, l’Estat es trobarà en un mal pas. I ho saben, no en tinguem cap dubte. El camí, lent però l’únic viable si el que volem és guanyar, no és el de la confrontació interna, que atien els plantejaments nihilistes. El camí guanyador demana imperiosament vertebrar una força central i plural, una majoria capaç de no deixar-se doblegar per la formidable aliança conservadora que treballa incansablement per mantenir l’statu quo. L’única decisió humil que podem prendre és ser conscients de les fortaleses i les debilitats i oferir un projecte que generi com menys anticossos millor. Perquè ha de ser de tothom i per a tothom. Aleshores sí que podrem implementar la República, perquè la majoria del país la considerarà seva. Anem per feina, sense perdre el nord, sense fer o fer-nos trampes, tocant de peus a terra. Com pitjor, Millo(r). I com millor, millor. Sempre ha estat així.